Ser reals amb els altres no és una cosa fàcil de fer en una societat que honora el mantenir les aparences, però, és una part important en recórrer un camí espiritual. A través de la publicitat, els mitjans de comunicació i moltes altres formes, se’ns ensenya a estar més preocupats per com som percebuts en comptes de per el que som realment. Quantes vegades les persones et pregunten com et va sense estar veritablement interessats en escoltar la resposta? Quantes vegades respons “fantàstic!” Mostrant un gran somriure fals quan en realitat has tingut un dia, una setmana o fins i tot un mes difícil?

Fins i tot aquells de nosaltres involucrats en l’espiritualitat caiem dins d’aquest parany. Sentim que hauríem de ser de certa manera, així que pretenem ser això per al món exterior. Sentim que necessitem ser perfectes, submergint les nostres culpes. Viure l’espiritualitat és estar en un procés constant de transformació, i per fer-ho necessitem ser honestos sobre la nostra negativitat, amb altres i amb nosaltres mateixos.

Si intentem ser només somriures i bondat a l’exterior, però tenim pensaments negatius i de judici a l’interior, senzillament estem amagant la brutícia al escombrar sota la catifa. No hi ha transformació en això. A més, la veritat sobre el nostre caràcter sempre es pot notar. Tots tenim falles. Tots cometem errors. Quan decidim exposar-nos a nosaltres mateixos, amb les nostres escombraries i tot, les persones saben el que estan obtenint i aprecien el coratge que comporta ser així d’oberts. Llavors així es poden identificar amb nosaltres, ser un amb nosaltres.

Ser reals és una grandiosa qualitat espiritual. És indicatiu d’algú amb qui les persones poden connectar. Si amaguem la nostra negativitat a les ombres, mai veurà la llum. Ser honestos sobre la nostra porqueria i exposar-la a la resta és exposar-la davant la Llum.