Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


03 La malaltia com a camí. Polaritat i unitat.

malaltia-cami2

Primera part

CONDICIONS TEÒRIQUES PER A LA COMPRENSIÓ DE LA MALALTIA I LA CURACIÓ

II. POLARITAT I UNITAT

II. POLARITAT I UNITAT
Jesús els digué:

Quan dels dos en feu un i quan feu allò de dins com de fora i el de fora com de dins i el de dalt com el de baix i del masculí i el femení en feu un, perquè el masculí no sigui masculí ni el femení sigui femení, quan feu ulls en comptes d’un ull i una mà en comptes d’una mà i un peu en lloc d’un peu i una imatge en comptes d’una imatge, llavors entrareu al Regne.

TOMÀS. Evangelis apòcrifes, cap. 22.

Ens sembla oportú reprendre en aquest llibre un tema que ja tractem en Schicksal als Chance: la polaritat. D’una banda, ens agradaria evitar tedioses repeticions, però, de l’altra, creiem que la comprensió de la polaritat és requisit indispensable per seguir els raonaments que exposem més endavant. De totes maneres, mai no es fa massa èmfasi en la polaritat, ja que constitueix el problema central de la nostra existència.

Al dir Jo, l’ésser humà se separa de tot el que percep com aliè al Jo: el Tu, i, des d’aquest moment, l’ésser humà queda pres de la polaritat. El seu Jo el lliga al món dels contrapunts que no es xifren només en el Jo i el Tu, sinó també en allò intern i allò extern, dona i home, bé i mal, veritat i mentida, etc. El ego de l’individu li fa impossible percebre, reconèixer o imaginar tan sols la unitat o el tot en qualsevol forma.

La consciència ho escindeix tot en parelles de contraris que ens planteja un conflicte perquè ens obliguen a diferenciar i ha decidir. El nostre enteniment no fa altra cosa que esmicolar la realitat en bocins més i més petits (anàlisi) i diferenciar entre els trossos (discerniment). Per això, es diu si a una cosa i, al mateix temps, no al seu contrari, doncs és sabut que <els contraris s’exclouen mútuament>. Però amb cada no, amb cada exclusió, incorrem en una mancança, i per estar sa cal estar complet. Potser s’apreciï ja lo estretament lligat que està el tema malaltia-salut amb la polaritat. Però encara podem ser més categòrics: malaltia és polaritat, curació és superació de la polaritat.

Més enllà de la polaritat en la que nosaltres, com a individus, ens trobem immersos, hi ha la unitat, l’Un que tot ho abasta, en el qual es reuneixen els contraris. Aquest àmbit de l’ésser es diu també el Tot perquè tot ho abasta, i res pot existir fora d’aquesta unitat, d’aquest Tot. En la unitat no hi ha canvi ni transformació ni evolució, perquè la unitat no està sotmesa al temps ni a l’espai. La Unitat-Tot està en repòs permanent, és el Ser pur, sense forma ni activitat. Crida l’atenció que totes les definicions de la unitat ha de ser plantejades en negatiu: sense temps, sense espai, sense canvi, sense límit.

Totes les manifestacions positives neixen del nostre món dividit i, per tant, no poden aplicar-se a la unitat. Des del punt de vista de la nostra consciència bipolar la unitat s’apareix com el Res. Aquesta formulació és correcta, però amb freqüència ens suggereix associacions falses. Els occidentals especialment solen reaccionar amb desil·lusió quan descobreixen, per exemple, que l’estat de consciència que persegueix la filosofia budista, el nirvana ve a significar res (textualment: extinció). El ego de l’ésser humà desitja tenir sempre alguna cosa que es trobi fora d’ell i no li agrada la idea d’haver d’extingir-se per ser un amb el tot. A la unitat, Tot i Res es fonen en un. El Res renúncia a tota manifestació i límit, amb el que es sostreu a la polaritat. L’origen de tot el Ser és el Res (l’Ain Sophos del cabalistes, el Tao dels xinesos, el NETI-NETI dels indis). És l’únic que existeix realment, sense principi ni fi, per tota l’eternitat. A aquesta unitat ens hi podem referir, però no podem imaginar-la. La unitat és l’antítesi de la polaritat i, per tant, només és concebible-fins i tot, en certa mesura, experimentat per l’ésser humà que, per mitjà de determinats exercicis o tècniques de meditació, desenvolupa la capacitat d’unir, almenys transitòriament, la polaritat del seu coneixement. Però la unitat sempre es sostreu a una descripció oral o anàlisi filosòfic, doncs el nostre pensament necessita de la premissa de la polaritat. El reconeixement sense polaritat, sense la divisió en subjecte i objecte, en reconeixedor i reconegut, no és possible. En la unitat no hi ha reconeixement, només Ser. A la unitat acaba tot l’afany, el voler i l’obstinació, tot el moviment, perquè ja no existeix un exterior que anhelar. És la vella paradoxa que només en el Res està la plenitud.

Tornem a considerar el camp que podem aprehendre de forma directa i segura. Tots posseïm una consciència del món polaritzant. És important reconèixer que lo polar no és el món sinó el coneixement que la nostra consciència ens dóna d’ell.

Observem les lleis de la polaritat en un exemple concret com la respiració que dóna a l’ésser humà l’experiència bàsica de polaritat. Inhalació i exhalació s’alternen constant i rítmicament. Ara bé, el ritme que formen no és més que la contínua alternança de dos pols. El ritme és l’esquema bàsic de tota vida. El mateix ens diu la Física que afirma que tots els fenòmens poden reduir-se a oscil lacions. Si es destrueix el ritme es destrueix la vida, perquè la vida és ritme. El que es nega a exhalar l’aire no pot tornar a inhalar. Això ens indica que la inhalació depèn de la exhalació i que, sense el seu pol oposat, no és possible. Un pol per a la seva existència, depèn de l’altre pol. Si en traiem un, desapareix també l’altre. Per exemple, l’electricitat es genera de la tensió establerta entre dos pols, si retirem un pol, l’electricitat desapareix.

cara-copa

Aquí tenim un dibuix molt conegut, en el que qualsevol pot experimentar clarament el problema de la polaritat que aquí es planteja en primer terme / segon terme, o, concretament, cares / copa. Quina de les dues formes es vegi dependrà de si poso en primer terme la superfície blanca o la negra. Si interpreto com a fons la superfície negra, la blanca se situa en primer terme i veig una copa. Aquesta apreciació canvia quan considero que la superfície blanca és el fons, perquè llavors veig com a primer terme la superfície negra i apareixen dues cares de perfil. En aquest joc òptic es tracta d’observar atentament la nostra reacció fixant l’atenció en una o altra superfície. Els dos elements copa / cares estan presents en la imatge simultàniament, però obliguen al que mira a decidir-se per un o per l’altre. O veiem la copa o veiem les cares. A tot estirar, podem veure els dos aspectes de la imatge successivament, però és molt difícil veure’ls simultàniament amb la mateixa claredat.

Aquest joc òptic és una bona via d’accés a la consideració de la polaritat. En aquest gravat el pol negre depèn del pol blanc i viceversa. Si suprimim del gravat un dels dos pols (tant fa el negre que el blanc), desapareix tota la imatge amb els seus dos aspectes. També aquí el negre depèn del blanc, el primer pla depèn del fons, com la inhalació de l’exhalació o el pol positiu de la corrent del pol negatiu. Aquesta absoluta interdependència dels contraris ens indica que, en el fons de cada polaritat, existeix una unitat que nosaltres, els humans, no podem aprehendre amb la nostra consciència, incapaç de percepció simultània. És a dir, hem de dividir tota unitat en dos pols, per tal de poder contemplar successivament.

I això dóna origen al temps, simulador que deu la seva existència únicament al caràcter bipolar de la nostra consciència. Les polaritats són, doncs, dos aspectes d’una mateixa realitat que nosaltres hem de contemplar successivament. Per tant, quina de les dues cares de la medalla vegem en cada moment dependrà de l’angle en el que ens situem. Només a l’observador superficial se l’hi apareixen les polaritats com contraris que s’exclouen mútuament-si mirem amb més atenció veurem que les polaritats, juntes, formen una unitat ja que, per poder existir, depenen una de l’altra-. La ciència va fer aquest descobriment fonamental al estudiar la llum.

Hi havia sobre la naturalesa dels raigs de la llum dues opinions contraposades: una propugnava la teoria de les ones i l’altra, la teoria de les partícules. Cadascuna d’aquestes teories excloïa a l’altra. Si la llum està formada per ones no pot estar formada per partícules i ha la inversa: o una cosa o l’altre. Després hem esbrinat que aquesta disjuntiva era un plantejament erroni. La llum és alhora ona i corpuscle. Però també es pot donar la volta a la frase: la llum no és ni ona ni corpuscle. La llum és, en la seva unitat, només llum i, com a tal, no és concebible per la consciència polar de l’ésser humà. Aquesta llum es manifesta únicament a l’observador segons el costat des del que aquest la contempli, bé ona, bé partícula.

La polaritat és com una porta que en un costat té escrita la paraula Entrada i, en l’altre, Sortida, però sempre és la mateixa porta i, segons el costat pel que ens apropem a ella, veiem un o altre dels seus aspectes. A causa d’aquest imperatiu de dividir el unitari en aspectes que després hem de contemplar successivament es crea el concepte de temps, perquè de la contemplació amb una consciència bipolar la simultaneïtat de l’Ésser es converteix en successió. Si darrere la polaritat està la unitat, darrere del temps es troba l’eternitat. Un aclariment: entenem eternitat en el sentit metafísic de intemporalitat, no en el que li dóna la teologia cristiana, d’un llarg, infinit contínuum de temps.

En l’estudi de les llengües primitives, també observem com la nostra consciència i afany de aprehensió divideix en contraris el que originàriament era unitari. Pel que sembla, els individus de cultures pretèrites eren més capaços de veure la unitat darrere les dualitats, ja que en les llengües antigues moltes paraules tenen accepcions que es contradiuen. No va ser sinó amb l’evolució del llenguatge quan, principalment mitjançant transposició o prolongació de les vocals, es va començar a atribuir a un únic pol una veu originàriament ambivalent. (Ja Sigmund Freud comenta el fenomen en la seva obra «contrasentit de les paraules originals»!)

Per exemple, no és difícil descobrir l’arrel comú de les següents paraules llatines: clamare = clamar i clam = quiet, o siccus = sec i sucus = suc. Altus tant pot significar alt com profund. En grec farmacon significa tant verí com a remei. En alemany la paraula stumm (mut) i Stimme (veu) pertanyen a la mateixa família, i en anglès apreciem la polaritat en la paraula without, literalment «amb sense» que en la pràctica només s’atribueix a un dels pols, concretament, sense. Encara ens apropa més al nostre tema el parentiu semàntic de bosc i bass. La paraula bass significa en alt alemany gut (bo). Aquesta paraula només la trobem ja en dues locucions compostes furbass que significa furwahr (veritablement) i bass erstaunt que es pot interpretar com sehr arstaunt (molt sorprès). A la mateixa branca pertany també la paraula bad = dolent, igual que les alemanyes Busse i bussen (Penitència i porgar). Aquest fenomen semàntic segons el qual originàriament s’utilitzava una mateixa paraula per expressar significats contraris, com a bo o dolent, ens indica clarament la unitat que hi ha darrere de cada polaritat. Precisament l’equiparació de bo i dolent ens ocuparà més endavant i revela la gran transcendència que té la comprensió del tema de la polaritat.
La polaritat de la nostra consciència la experimentem subjectivament en l’alternança de dos estats que es distingeixen clarament un altre: la vigília i el somni, estats que nosaltres experimentem com correspondència interna de la polaritat externa dia-nit de la Natura. Per tant, parlem correntment d’un estat de consciència diürn i un estat de consciència nocturn o del costat diürn i el costat nocturn de l’ànima. Íntimament unida a aquesta polaritat hi ha la distinció entre una consciència superior i un inconscient. Per tant, durant el dia aquesta regió de consciència que habitem a la nit i de la qual sorgeixen els somnis és per a nosaltres l’inconscient. Ben mirada, la paraula inconscient no és un vocable molt afortunat, ja que el prefix in denota manca i inconscient no és el mateix que mancat de consciència. Durant el somni ens trobem en un estat de consciència diferent, no en manca de consciència sinó només una denominació molt imprecisa de l’estat de consciència nocturn, a falta de paraula més adequada. Però, per què ens identifiquem tan evidentment amb la consciència diürna?

Des de la difusió de la psicologia profunda, estem acostumats a imaginar la nostra consciència dividida en estrats i a distingir entre un supraconscient, un subconscient i un inconscient.

Aquesta classificació en superior i inferior no és obligatòria, per descomptat, però correspon a una percepció espacial simbòlica, que atribueix al cel i a la llum l’estrat superior i a la Terra i la foscor l’estrat inferior de l’espai. Si tractem de representar gràficament aquest esquema de la consciència podem traçar la figura següent:

imagen-1

El cercle simbolitza la consciència que tot ho abasta i que és il·limitada i eterna. Per tant, la perifèria del cercle tampoc és límit, sinó únicament símbol d’allò que tot ho abasta. L’ésser humà està separat d’això pel seu Jo, el que dóna lloc a la creació de la seva «supraconscient» subjectiu i limitat. Per tant, no té accés a la resta de la consciència, és a dir, a la consciència còsmica-li és desconeguda (CG Jung nomena a aquest estrat el «inconscient col lectiu») -. La línia divisòria entre el seu Jo i el restant «mar de la consciència »no és, però, un absolut; més aviat podria anomenar una mena de membrana permeable per ambdós costats. Aquesta membrana correspon al subconscient. Conté tant substàncies que han baixat del supraconsciente (oblidades) com les que afloren de l’inconscient, per exemple, premonicions, somnis, intuïcions, visions.

Si una persona s’identifica exclusivament amb la seva supraconscient, reduirà la permeabilitat del subconscient, ja que les substàncies inconscients li semblaran estranyes i, per tant, generadores d’angoixa. La major permeabilitat pot infondre facultats de mèdium. L’estat de la il·luminació o de la consciència còsmica no hi arribaríem més que renunciant a la divisòria, de manera que supraconscient i inconscient fossin un. Per descomptat, aquest pas equival a la destrucció del Jo l’evidència es troba en la delimitació. A la terminologia cristiana aquest pas està descrit amb les paraules «Jo (supraconscient) i el meu Pare (inconscient) som un».

La consciència humana té la seva expressió física en el cervell, atribuint a l’escorça cerebral la facultat específicament humana del discerniment i el judici. No és d’estranyar que la polaritat de la consciència humana es reflecteixi clarament en l’anatomia mateixa del cervell. Com és sabut, el cervell es compon de dos hemisferis units per l’anomenat cos callós. En el passat, la medicina va tractar de combatre diferents símptomes, com ara l’epilèpsia o els grans dolors, seccionant quirúrgicament el cos callós, amb el que es tallaven totes les unions nervioses dels dos lòbuls (comisurotomía).
Malgrat el aparatós de la intervenció, a primera vista a penes s’observaven deficiències en els pacients. Així es va descobrir que els dos hemisferis són com dos cervells que poden funcionar independentment. Peró, al sotmetre als operats a determinades probes, es va veure que els dos hemisferis cerebrals es distingien clarament tant por la seva naturalesa com per les seves funcions respectives. Ja sabem que els nervis de cada costat del cos són governats per l’hemisferi contrari, és a dir, la part dreta del cos humà és governada per l’hemisferi esquerre i viceversa. Si es tapen els ulls a un d’aquests pacients i se li posa, per exemple, un llevataps a la mà esquerra, ell és incapaç de nomenar l’objecte, és a dir, no pot trobar el nom que correspon al llevataps que està palpant, però no té dificultat alguna a utilitzar adequadament. Quan se li posa l’objecte a la mà dreta passa tot el contrari: ara sap com es diu però no sap utilitzar-lo.

Igual que les mans, també les orelles i els dos ulls estan units al hemisferi cerebral contrari. En un altre experiment a una pacient operada de comisurotomía se li van presentar diferents figures geomètriques al temps que se li tapava, successivament, l’ull dret i l’esquerre. Quan es va projectar un nu davant el camp visual de l’ull esquerre, pel que la imatge només podia percebre-la per l’hemisferi dret, la pacient es va ruboritzar i va riure, però a la pregunta de l’investigador de què havia vist va contestar:

- Res, només un llampec – i va seguir rient.

És a dir, que la imatge percebuda per l’hemisferi dret va produir una reacció, però aquesta no va poder ser captada per el pensament ni plantejada amb paraules. Si es porten olors només a la fossa nasal esquerra, també es produeix la reacció corresponent, però el pacient no pot identificar l’olor. Si es mostra a un pacient una paraula composta com, per exemple, bàsquet, de manera que l’ull esquerre només pot veure la primera part, «pilota», i el dret, la segona, «cistell», el pacient llegirà únicament «cistell », ja que la paraula« pilota »no pot ser analitzada pel lòbul dret.

Amb aquests experiments, desenvolupats i elaborats en els darrers temps, s’ha recopilat informació que pot condensar-se així: un i altre hemisferi es diferencien clarament per les seves funcions, la seva capacitat i les seves respectives responsabilitats. L’hemisferi esquerre es podria anomenar el «hemisferi verbal» doncs és l’encarregat de la lògica i l’estructura del llenguatge, de la lectura i l’escriptura. Desxifra analítica i racionalment tots els estímuls d’aquestes àrees. És a dir, que pensa en forma digital. L’hemisferi esquerre és també l’encarregat del càlcul i la numeració. La noció del temps s’alberga també en l’hemisferi esquerre.

A l’hemisferi dret trobem totes les facultats oposades: en lloc de capacitat analítica, permet la visió de conjunt d’idees, funcions i estructures complexes. Aquesta meitat cerebral permet concebre un tot (figura) partint d’una petita part (pars pro toto). Segons sembla, devem també al hemisferi cerebral dret la facultat de concepció i estructuració d’elements lògics (conceptes superiors, abstraccions) que no existeixen en la realitat. Al lòbul dret trobem únicament formes orals arcaiques que no es regeixen per la sintaxi sinó per esquemes de sons i associacions. Tant la lírica com el llenguatge dels esquizofrènics són exponents del llenguatge produït per l’hemisferi dret. Aquí rau també el pensament analògic i l’art per utilitzar els símbols. L’hemisferi dret genera també les fantasies i els somnis de la imaginació i desconeix la noció del temps que posseeix l’hemisferi esquerre.
Segons l’activitat de l’individu, domina en ell un o altre hemisferi. El pensament lògic, la lectura, l’escriptura i el càlcul exigeixen el predomini de l’hemisferi esquerre, mentre que per escoltar música, somiar, imaginar i meditar s’utilitza preferentment l’hemisferi dret. Independentment del predomini d’un hemisferi concret, l’individu sa disposa també d’informacions de l’hemisferi subordinat, ja que a través del cos callós es produeix un actiu intercanvi de dades. L’especialització dels hemisferis reflecteix amb exactitud les antigues doctrines esotèriques de la polaritat. En el taoisme, als dos principis originals en què es divideix la unitat del Tao se’ls anomena Yang (principi masculí) i Yin (principi femení). En la tradició hermètica, la mateixa polaritat s’expressa per mitjà dels símbols del «Sol» (masculí) i la «Lluna» (femení). El Yang xinès i el Sol són símbols del principi masculí, actiu i positiu que, en el camp psicològic, correspondrien a la consciència diürna. El Yin o principi de la Lluna es refereix al principi femení, negatiu, receptor i correspon a l’inconscient de l’individu.

imagen-11

Aquestes polaritats clàssiques poden relacionar-se fàcilment amb els resultats de la recerca del cervell. Així, l’hemisferi esquerre Yang és masculí, actiu, supraconscient i correspon al símbol del Sol i al costat diürn de l’individu. La meitat esquerra del cervell regeix el costat dret del cos, és a dir, l’actiu i masculí. L’hemisferi dret és Yin, negatiu, femení. Correspon al principi llunar, és a dir, al costat nocturn o inconscient de l’individu i, lògicament, regeix el costat esquerre del cos. Per a millor comprensió, sota de la figura de la pàgina anterior es detallen els respectius conceptes en forma de taula.

Certes corrents modernes de la psicologia imprimeixen un gir de 90 ° a l’antiga topografia horitzontal de la consciència (Freud) i substitueixen els conceptes Supraconscient i Inconscient per hemisferi esquerre i hemisferi dret. Aquesta denominació és només qüestió de forma i modifica poc el fons, com es pot veure comparant les dues exposicions. Tant la topografia horitzontal com la vertical no són sinó manifestació de l’antic símbol xinès «Tai Chi» (el tot, la unitat) d’un cercle dividit en meitat blanca i meitat negra, cadascuna de les quals conté, a tall d’germen, un altre cercle dividit en dues meitats. Per dir-ho així, en la nostra consciència la unitat es divideix en polaritats que es complementen entre si.

És fàcil imaginar el incomplet que estaria l’individu que només tingués una de les dues meitats del cervell. Doncs bé, no és més completa la noció del món que impera en el nostre temps, ja que és la que correspon a la meitat esquerra del cervell. Des d’aquesta única perspectiva, només s’aprecia allò racional, concret i analític, fenòmens que s’inscriuen a la causalitat i el temps. Però una noció del món tan racional només tanca mitja veritat, perquè és la perspectiva de mitja consciència, de mig cervell. Tot el contingut de la consciència al que la gent li agrada anomenar amb displicència irracional, il·lusori ai fantàstica no és més que la facultat de l’ésser humà de mirar el món des del pol oposat.

La diferent valoració que s’ha donat a aquests dos punts de vista complementaris s’observa en la circumstància que, en l’estudi de les diferents facultats d’un i altre hemisferi cerebral, les aptituds del costat esquerre es van reconèixer i descriure amb rapidesa i facilitat, però va costar molt esbrinar el significat de l’hemisferi dret, el qual no semblava produir actes coherents. Evidentment, la Natura valora molt més les facultats de la meitat dreta, irracional, ja que, en trànsit de perill de mort, automàticament es passa del predomini de la meitat esquerra al predomini de la meitat dreta. I és que una situació perillosa no es pot resoldre per un procés analític, mentre que l’hemisferi dret, amb la seva percepció de conjunt de la situació, ens dóna la possibilitat d’actuar serena i conseqüentment. A aquesta commutació automàtica respon per cert el conegut fenomen de la visualització instantània de tota la vida en un segon. En trànsit de mort, l’individu reviu tota la seva vida, experimenta una vegada més totes les situacions de la seva trajectòria vital, bona mostra del que abans anomenem la intemporalitat de la meitat dreta.

En la nostra opinió, la importància de la teoria dels hemisferis rau en la circumstància que la ciència ha comprès el esbiaixat i incomplet que és el seu concepte del món i, amb l’estudi de l’hemisferi dret, està reconeixent la justificació i la necessitat de mirar el món d’aquesta altra manera. Al mateix temps, sobre aquesta base, es podria aprendre a comprendre la llei de la polaritat com a llei fonamental del món, però aquest afany fracassa gairebé sempre per l’absoluta incapacitat de la ciència per al pensament analògic (meitat dreta).

Amb aquest exemple, hauria s’hauria d’oferir-nos amb claredat la llei de la polaritat: la consciència humana divideix la unitat en dos pols. Els dos pols es complementen (compensen) mútuament i, per tant, per a existir, necessiten l’un de l’altre. La polaritat comporta la incapacitat de contemplar simultàniament els dos aspectes d’una unitat, i ens obliga a fer-ho successivament, amb la qual cosa sorgeixen els fenòmens del «ritme», el «temps» i el «espai». Per a descriure la unitat, la consciència, basada en la polaritat, s’ha de servir d’una paradoxa. L’avantatge que ens brinda la polaritat és la facultat de discerniment, la qual no és possible sense polaritat. La meta i l’afany d’una consciència polar és superar la seva condició de incompleta, determinada pel temps, i tornar a estar completa, és a dir, sana.

Tot camí de salvació o camí de curació porta de la polaritat a la unitat. El pas de la polaritat a la unitat és un canvi qualitatiu tan radical que l’consciència polar difícilment pot imaginar. Tots els sistemes metafísics, religiosos i escoles esotèriques, ensenyen única i exclusivament aquest camí de la polaritat a la unitat. D’això es desprèn que totes aquestes doctrines no estan interessades en un «millorament d’aquest món», sinó en el «abandonament d’aquest món».

Precisament aquest punt és el que provoca els atacs contra aquestes doctrines. Els crítics assenyalen les injustícies i calamitats d’aquest món i retreuen a les doctrines d’orientació metafísica la seva actitud antisocial i freda davant aquests reptes, ja que només estan interessades en la seva pròpia i egoista redempció. Els retrets més freqüents són evasió i indiferència. És lamentable que els crítics no s’aturin a tractar de comprendre una doctrina abans de combatre-la, sinó que es precipitin a barrejar les opinions pròpies amb un parell de conceptes mal compresos d’una altra doctrina i en aquest despropòsit li diguin «crítica».

Aquestes males interpretacions daten de molt antic. Jesús ensenyava únicament aquest camí que porta de la polaritat a la unitat-i ni els seus propis deixebles el van comprendre del tot (amb excepció de Joan) -. Jesús deia a la polaritat aquest món i a la unitat, el regne dels cels o la casa del meu Pare, o simplement el Pare. Ell deia que el seu Regne no era d’aquest món i mostrava el camí cap al Pare. Però les seves paraules s’interpretaven d’una manera concreta, material i mundana. L’Evangeli de sant Joan mostra, capítol rere capítol, aquesta mala interpretació: Jesús parla del temple que reconstruirà en tres dies-i els deixebles creuen que parla del temple de Jerusalem-, però Ell es refereix al seu cos. Jesús parla amb Nicodem de renéixer l’esperit, i Nicodem creu que es refereix al naixement d’un nen. Jesús parla a la samaritana de l’aigua de la vida i ella pensa en aigua potable. Podríem donar molts més exemples que Jesús i els seus deixebles tenen punts de referència totalment diferents. Jesús tracta de dirigir la mirada de l’home cap al significat i la importància de la unitat, mentre que els seus oients s’aferren convulsa i angoixadament al món polar. No tenim de Jesús cap exhortació, ni una sola, de millorar el món i convertir-lo en paradís, però amb cada frase tracta d’animar a l’ésser humà a donar el pas que condueix a la salvació, la salut.

Però, en un principi, aquest camí atemoreix, ja que passa per el patiment i l’horror. El món només es pot vèncer assumint-lo -el sofriment només es pot destruir assumint-lo, perquè el món sempre és patiment-. L’esoterisme no predica la fugida del món, sinó la «superació del món». La superació del món, però, no és sinó una altra forma de dir «superació de la polaritat», la qual cosa és el mateix que renunciar al jo, l’ego, ja que només arriba a la plenitud aquell al que el seu Jo no el separa del Ser. No deixa de tenir certa ironia el que un camí que té com a objectiu la destrucció de l’ego i la fusió amb el tot sigui titllat de «camí de salvació egoista». I és que la motivació de buscar aquest camí de salvació no resideix en l’esperança de «un món millor” ni d’una «recompensa pels patiments d’aquest món» («l’opi del poble») si no en la convicció que aquest món concret en el que vivim només té sentit quan té un punt de referència situat fora de si mateix.

Per exemple, quan assistim a una escola sense un propòsit ni un cap determinats, una escola en la que només s’aprèn per aprendre, sense perspectiva, sense meta, sense objectiu, l’estudi no té sentit. L’escola i l’estudi només tenen sentit quan hi ha un punt de referència que està fora de l’escola. Aspirar a una professió no és el mateix que «evadir de l’escola», sinó tot el contrari: aquest objectiu dóna coherència als estudis. Igualment, aquesta vida i aquest món adquireixen confluència quan el nostre objectiu es xifra en superar-los. La finalitat d’una escala no és la de servir de peanya sinó de mig per pujar.

Per exemple, quan assistim a una escola sense un propòsit ni un fi determinats, una escola en la que només s’aprèn per aprendre, sense perspectiva, sense meta, sense objectiu, l’estudi no té sentit. L’escola i l’estudi només tenen sentit quan hi ha un punt de referència que està fora de l’escola. Aspirar a una professió no és el mateix que «evadir-se de l’escola», sinó tot el contrari: aquest objectiu dóna coherència als estudis. Igualment, aquesta vida i aquest món adquireixen confluència quan el nostre objectiu es xifra en superar-los. La finalitat d’una escala no és la de servir de peanya sinó de mijà per pujar.

La pèrdua d’aquest punt de referència metafísic fa que en el nostre temps a la vida no tingui sentit per a molta gent, perquè l’únic sentit que ens queda es diu progrés. Però el progrés no té més objectiu que més progrés. Amb la qual cosa el que era un camí s’ha convertit en una excursió.

Per a la comprensió de la malaltia i la curació és important entendre què significa realment curació. Si perdem de vista que curació significa sempre acostament a la salut xifrada en la unitat, buscarem l’objectiu de la curació dins la polaritat, i el fracàs és segur. Ara bé, si traslladem una vegada més als hemisferis cerebrals el que fins ara enteníem per unitat, la que només es pot assolir amb la conciliació dels oposats, la conjunjtio oppositorum, veurem clarament que el nostre objectiu de superació de la polaritat equival en aquest pla a la fi del predomini alternatiu dels hemisferis cerebrals. També en l’àmbit del cervell, la disjuntiva ha de convertir-se en unificació.

Aquí es posa de manifest la veritable importància del cos callós, el qual ha de ser tan permeable que faci, dels «dos cervells», un. Aquesta simultània disponibilitat de les facultats de les dues meitats del cervell seria l’equivalent corporal de la il·luminació. És el mateix procés que hem descrit ja en el nostre model de consciència horitzontal: quan el supraconscient subjectiu es fon amb l’inconscient objectiu s’assoleix la plenitud.
La consciència universal d’aquest pas de la polaritat a la unitat el trobem en infinitat de formes d’expressió. Ja hem esmentat la filosofia xinesa del taoisme, en la que les dues forces universals s’anomenen Yang i Yin. Els hermètics parlaven de la unió del Sol i la Lluna o de les bodes del foc i l’aigua. A més, expressaven el secret de la unió dels oposats en frases paradoxals com ara: «El sòlid ha de fluïdificar i el fluid solidificar» L’antic símbol de la vara d’Hermes (caduceo) expressa la mateixa llei: aquí les dues serps representen les forces polars que han d’unir-se a la vara. Aquest símbol el trobem en la filosofia índia, en la forma dels dos corrents d’energia que recorren el cos humà, nomenades Anada (femenina) i Pingala (masculina) i que es cargolen com serps al voltant del canal del mitg, Shushumna. Si el iogui aconsegueix conduir la força de les serps pel canal central cap amunt, coneix l’estat de la unitat. La càbala representa aquesta idea amb les tres columnes de l’arbre de la vida, i la dialèctica ho anomena «tesi», «antítesi» i «síntesi». Tots aquests sistemes, dels que no esmentem sinó un parell, no es troben en relació causal sinó que tots són expressió d’una llei metafísica central, que s’han tractat d’expressar en diferents plans, concrets o simbòlics. A nosaltres no ens importa un sistema determinat, sinó de la perspectiva de la llei de la polaritat i la seva vigència en tots els plànols del món de les formes.

La polaritat de la nostra consciència ens col·loca constantment davant dues possibilitats d’acció i ens obliga-si no volem sumirnos en l’apatia-a decidir. Sempre hi ha dues possibilitats, però nosaltres només podem fer-ne una. Per tant, en cada acció sempre queda irrealitzada la possibilitat contrària. Hem de triar i decidir entre quedar-nos a casa o sortir-treballar o no fer res-, tenir fills o no tenir-reclamar els diners o perdonar el deute-, matar l’enemic o deixar-lo viure. El turment de l’elecció ens persegueix constantment. No podem eludir la decisió, perquè «no fer res» és ja decidir contra l’acció, «no decidir» és una decisió contra la decisió. Ja que hem de decidir, almenys, procurem que la nostra decisió sigui sensata o correcta. I per això necessitem cànons de valoració. Quan disposem d’aquests cànons, les decisions són fàcils: tenim fills perquè serveixen per preservar l’espècie humana-matem als nostres enemics perquè amenacen als nostres fills-, mengem verdura perquè és saludable i donem de menjar al famolenc perquè és ètic. Aquest sistema funciona bé i facilita les decisions-un no té més que fer la feina correctament-. Llàstima que el nostre sistema de valoració que ens ajuda a decidir sigui qüestionat constantment per altres persones que opten en cada cas per la decisió contrària i ho justifiquen amb un altre sistema de valors: hi ha gent que decideix no tenir fills perquè ja hi ha massa gent en el món -hi ha qui no mata els enemics, perquè els enemics també són éssers humans-, hi ha qui menja molta carn perquè la carn és saludable i deixa que els famolencs es morin de fam perquè és la seva destinació. Per descomptat, està clar que els valors dels altres estan equivocats, i és irritant que no tingui tot el món els mateixos valors. I aleshores un comença no només a defensar els seus valors sinó a tractar de convèncer el major nombre possible de semblants de les excel·lències d’aquests valors. A la fi, naturalment, un hauria de convèncer a tots els éssers humans de la justícia dels propis valors i aleshores tindríem un món bo i feliç. Llàstima que tots pensin igual. I la guerra de les opinions justes continua sense treva, i tots volen només fer el correcte. Però, què és el correcte? Què és el que està equivocat? – ¿Què és el bo? -. Què és el dolent? Molts pretenen saber-ho-però no estan d’acord-i llavors hem de decidir a qui creiem. És per a desesperar!

L’únic que ens salva del dilema és la idea que dins de la polaritat no existeix el bé ni el mal absolut, és a dir, objectiu, ni just ni injust. Cada valoració és sempre subjectiva i requereix un marc de referència que, al seu torn, també és subjectiu. Cada valoració depèn del punt de vista de l’observador i, per tant, referida a ell, sempre és correcta. El món no es pot dividir en el que pot ser i per tant és bo i just, i el que no ha de ser i per tant ha de ser combatut i aniquilat. Aquest dualisme d’oposats irreconciliables veritat-error, bé-mal, Déu i dimoni, no ens treu de la polaritat sinó que ens enfonsa més en ella.

La solució es troba exclusivament en aquest tercer punt des del qual totes les alternatives, totes les possibilitats, totes les polaritats apareixen igual de bones i veritables, o igual de dolentes i falses, ja que són part de la unitat i, per tant, la seva existència està justificada, perquè sense elles el tot no estaria complet. Per això, en parlar de la llei de la polaritat hem fet èmfasi en el fet que un pol no pot existir sense l’altre pol. Com que la inhalació depèn de la exhalació, i el bé depèn del mal, la pau, de la guerra i la salut, de la malaltia. No obstant això, els homes s’entesten a acceptar un únic pol i combatre l’altre. Però qui combat qualsevol dels pols d’aquest univers combat el tot-perquè cada part conté el tot (pars pro toto)-. Per alguna cosa Jesús digué: «El que feu al més petit dels meus germans, a mi m’ho feu! »

Teòricament, la idea en si és simple, però la seva posada en pràctica és àrdua, per la qual cosa l’ésser humà es resisteix a acceptar-la. Si l’objectiu és la unitat indiferenciada que abasta els oposats, llavors l’ésser humà no pot estar complet, és a dir, sa, mentre s’inhibeixi, mentre es resisteixi a admetre alguna cosa en la seva consciència. Tot: «Això jo mai ho faria!», És la forma més segura de renunciar a la plenitud i la il luminació. En aquest univers no hi ha res que no tingui la seva raó de ser, però hi ha moltes coses de les quals la justificació se l’hi escapa a l’individu. En realitat, tots els esforços de l’ésser humà serveixen a aquest fi: descobrir la raó de ser de les coses-a això anomenem prendre consciència-, però no canviar les coses. No hi ha res a canviar ni de millorar, com no sigui la pròpia visió.

L’ésser humà viu durant molt de temps convençut que, amb la seva activitat, amb les seves obres, pot canviar, reformar, millorar el món. Aquesta creença és una il lusió òptica i es deu a la projecció de la transformació del propi individu. Per exemple, si una persona llegeix un mateix llibre diverses vegades en diferents èpoques de la seva vida. Cada lectura li produirà un efecte diferent, segons la fase de desenvolupament de la pròpia personalitat. Si no estigués garantida la invariabilitat del llibre, un podria creure que el seu contingut ha evolucionat. No menys enganyosos són els conceptes de «evolució» i «desenvolupament» aplicats al món. L’individu creu que l’evolució es produeix com a resultat d’uns processos i intervencions i no veu que no és sinó l’execució d’un model ja existent. L’evolució no genera res de nou sinó que fa que el que és i ha estat sempre es manifesti gradualment. La lectura d’un llibre és també un bon exemple d’això: el contingut i l’acció d’un llibre existeixen a la vegada, però el lector només pot assimilar-los amb la lectura a poc a poc. La lectura del llibre fa que el contingut sigui conegut pel lector gradualment, encara que el llibre tingui diversos segles d’existència. El contingut del llibre no es crea amb la lectura sinó que, amb aquest procés, el lector assimila pas a pas i amb el temps un model ja existent.

El món no canvia, són els homes els que, progressivament, assumeixen diferents estrats i aspectes del món. Saviesa, plenitud i presa de consciència signifiquen: poder reconèixer i contemplar tot el que és en la seva forma veritable. Per assumir i reconèixer l’ordre, l’observador ha d’estar en ordre. La il·lusió del canvi es produeix gràcies a la polaritat que converteix lo simultani en succesiu i lo unitari en dual. Per això, les filosofies orientals anomenen al món de la polaritat «il·lusió» o «maja» (engany) i exigeixen a l’individu que busca el coneixement i l’alliberament que, en primer lloc, vegi en aquest món de les formes una il lusió i comprengui que en realitat no existeix. La polaritat impedeix la unitat en la simultaneïtat, però el temps restableix automàticament la unitat, ja que cada pol és compensat en ser succeït per el pol oposat. Anomanem a aquesta llei principi complementari. Com la exhalació imposa una inhalació i la vigília succeeix al somni i viceversa, així cada realització d’un pol exigeix la manifestació del pol oposat. El principi complementari fa que l’equilibri dels pols es mantingui independentment del que facin o deixin de fer els humans, i determina que totes les modificacions se sumin a la immutabilitat. Nosaltres creiem fermament que amb el temps canvien moltes coses, i aquesta creença ens impedeix veure que el temps només produeix repeticions del mateix esquema. Amb el temps, canvien les formes, sí, però el fons continua sent el mateix.

Quan s’aprèn a no deixar-se distreure per la mutació de les formes, es pot prescindir del temps, tant en l’àmbit històric com en la biografia personal i llavors es veu que tots els fets que el temps diversifica es plasmen en un sol model. El temps converteix el que és, en processos i successos-si suprimim el temps, es torna a fer visible el fons que estava darrere de les formes i que s’ha plasmat en elles-. (Aquest tema, gens fàcil d’entendre, és la base de la teràpia de la reencarnació.)

Per les nostres properes reflexions és important comprendre la interdependència dels dos pols i la impossibilitat de conservar un pol i suprimir l’altre. I a aquest impossible s’orienten la majoria de les activitats humanes: l’individu vol la salut i combat la malaltia, vol mantenir la pau i suprimir la guerra, vol viure i, per això, vèncer a la mort. És impressionant veure que, al cap d’un parell de milers d’anys d’infructuosos esforços, els humans segueixen aferrats als seus conceptes. Quan tractem d’alimentar un dels pols, el pol oposat creix en la mateixa proporció, sense que nosaltres ens n’adonem. Precisament la medicina ens dóna un bon exemple d’això: com més es treballa per la salut més prolifera la malaltia.

Si volem plantejar aquest problema d’una manera nova, és necessari adoptar l’òptica polar. En totes les nostres consideracions, hem d’aprendre a veure simultàniament el pol oposat. La nostra mirada interior ha d’oscil·lar constantment, perquè puguem sortir de la unilateralitat i adquirir la visió de conjunt. Encara que no és fàcil descriure amb paraules aquesta visió oscil.lant i polar, existeixen en filosofia textos que expressen aquests principis. Laotsé, que per la seva concisió no ha estat superat, diu en el segon vers del Tao-Te-King:

El que diu: maco

està creant: lleig.

El que diu: bé

està creant: malament.

Resistir determina: no resistir,

confús determina: simple,

alt determina: baix,

sorollós determina: silenciós,

determinat determina: indeterminat,

ara determina: en altre temps.

Així doncs, el savi

actua sense acció,

diu sense parlar.

Porta en si totes les coses

a la recerca de la unitat.

Ell produeix, però no poseeix

perfecciona la vida pero no reclama reconeixement avui

perquè qui res reclama mai pateix cap pèrdua.

Vols donar la teva opinió? Escriu el teu comentari:

Nom *
Mail *
Web