Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


04 La malaltia com a camí. L’ombra.

malaltia-cami3

Primera part

CONDICIONS TEÒRIQUES PER A LA COMPRENSIÓ DE LA MALALTIA I LA CURACIÓ

I I I . L’OMBRA

III. L’OMBRA

Tota la Creació existeix en tu i tot el que hi ha en tu existeix també a la Creació. No hi ha divisòria entre tu i un objecte que estigui molt a prop teu, com tampoc no hi ha distància entre tu i els objectes llunyans. Totes les coses, les més petites i les més grans, les més baixes i les més altes, estan en tu i són de la teva mateixa condició. Un sol àtom conté tots els elements de la Terra. Un sol moviment de l’esperit conté totes les lleis de la vida. En una sola gota d’aigua es troba el secret de l’immens oceà. Una sola manifestació de tu conté totes les manifestacions de la vida.
KAHIL Gibran

L’individu diu «jo» i amb aquesta paraula entén una sèrie de característiques: «Mascle, alemany, pare de família i mestre. Sóc actiu, dinàmic, tolerant, treballador, amant dels animals, pacifista, bevedor de te, cuiner per afició , etc. »

A cada una d’aquestes característiques la va precedir, en el seu moment, una decisió, es va optar entre dues possibilitats, es va integrar un pol en la identitat i es va descartar l’altre. Així la identitat «sóc actiu i treballador» exclou automàticament «sóc passiu i gandul». D’una identificació sol derivar ràpidament també una valoració: «A la vida cal ser actiu i treballador; no és bo ser passiu i gandul.» Per més que aquesta opinió es sustenti amb arguments i teories, aquesta valoració no passa de subjectiva.

Des del punt de vista objectiu, això és només una possibilitat de plantejar les coses -i una possibilitat molt convencional-. Què pensaríem d’una rosa vermella que proclamés molt convençuda: «El correcte és florir en vermell. Tenir flors blaves és un error i un perill.» El rebuig de qualsevol forma de manifestació sempre és senyal de manca d’identificació (… per cert que la violeta, per la seva banda, no té res en contra de la floració blavosa).

Per tant, cada identificació que es basa en una decisió descarta un pol. Ara bé, tot el que nosaltres no volem ser, el que no volem admetre en la nostra identitat, forma el nostre negatiu, la nostra «ombra». Perquè el repudi de la meitat de les possibilitats no les fa desaparèixer sinó que només les desterra de la identificació o de la consciència.

El «no» ha tret de la nostra vista un pol, però no l’ha eliminat. El pol descartat viu des d’ara a l’ombra de la nostra consciència. De la mateixa manera que els nens creuen que tancant els ulls es fan invisibles, les persones imaginen que és possible alliberar-se de la meitat de la realitat pel procediment de no reconèixer-se en ella. I es deixa que un pol (per exemple, la laboriositat) surti a la llum de la consciència mentre que el contrari (la mandra) ha de romandre en la foscor on un no ho vegi. El no veure es considera tant com no tenir i es creu que una cosa pot existir sense l’altre.

Nomenem ombra (en l’accepció que dóna a la paraula CG Jung) a la suma de totes les facetes de la realitat que l’individu no reconeix o no vol reconèixer en si i que, per tant, descarta. L’ombra és el major enemic de l’ésser humà: la té i no sap que la té, ni la coneix. L’ombra fa que tots els propòsits i els afanys de l’ésser humà li reportin, en última instància, el contrari del que ell perseguia. L’ésser humà projecta en un mal anònim que hi ha al món, totes les manifestacions que surten de la seva ombra perquè té por de trobar en si mateix la veritable font de tota desgràcia. Tot el que l’ésser humà rebutja passa a la seva ombra que és la suma de tot el que ell no vol. Ara bé, la negativa a afrontar i assumir una part de la realitat no condueix a l’èxit desitjat. Per contra, l’ésser humà s’ha d’ocupar molt especialment dels aspectes de la realitat que ha rebutjat. Això sol succeir a través de la projecció, ja que quan un rebutja en el seu interior un principi determinat, cada vegada que ho trobi en el món exterior desencadenarà en ell una reacció d’angoixa i repudi.

No estarà de més recordar, per millor comprendre aquesta relació, que nosaltres entenem per «principis» regions arquetípiques de l’ésser que poden manifestar-se amb una enorme varietat de formes concretes. Cada manifestació és llavors representació d’aquell principi essencial. Per exemple: la multiplicació és un principi. Aquest principi abstracte pot presentar-se’ns sota les més diverses manifestacions (3 per 4, 8 per 7, 49 per 248, etc.). Ara bé, totes i cadascuna d’aquestes formes d’expressió, exteriorment diferents, són representació del principi «multiplicació». A més, hem de tenir clar que el món exterior està format pels mateixos principis arquetípics que el món interior. La llei de la ressonància diu que nosaltres només podem connectar amb allò amb què estem en ressonància. Aquest raonament, exposat extensament en Schicksal als Chance, condueix a la identitat entre món exterior i món interior. En la filosofia hermètica aquesta equació entre món exterior i món interior o entre individu i Cosmos s’expressa amb els termes: microcosmos = macrocosmos. (A la Segona Part d’aquest llibre, en el capítol dedicat als òrgans sensorials, examinarem aquesta problemàtica des d’un altre punt de vista.)

Projecció significa, doncs, que amb la meitat de tots els principis fabriquem un exterior, ja que no els volem en el nostre interior. Al principi dèiem que el Jo és responsable de la separació de l’individu de la suma de tot el Ser. El Jo determina un Tu que és considerat com el extern. Ara bé, si l’ombra està formada per tots els principis que el Jo no ha volgut assumir, resulta que l’ombra i l’exterior són idèntics. Nosaltres sempre sentim la nostra ombra com un exterior, perquè si la veiéssim en nosaltres ja no seria l’ombra . Els principis rebutjats que ara aparentment ens escometen des de l’exterior els combatem a l’exterior amb la mateixa intensitat amb que els havíem combatut dins de nosaltres. Nosaltres insistim en la nostra obstinació d’esborrar del món els aspectes que valorem negativament. Ara bé, donat que això és impossible-vegeu la llei de la polaritat-, aquest intent es converteix en una pugna constant que garanteix que ens ocupem amb especial intensitat de la part de la realitat que rebutgem.
Això comporta una irònica llei a la que ningú no es pot sostreure: el que més ocupa l’ésser humà és allò que rebutja. I d’aquesta manera s’acosta al principi rebutjat fins arribar a viure’l. Convé no oblidar les dues darreres frases. El repudi de qualsevol principi és la forma més segura de que el subjecte arribi a viure aquest principi. Segons aquesta llei, els nens sempre acaben per adquirir les formes de comportament que havien odiat en els seus pares, els pacifistes es fan militants; els moralistes, cràpules; els apòstols de la salut, malalts greus.

No s’ha de passar per alt que rebuig i lluita signifiquen lliurament i obsessió. Igualment, el evitar de manera estricta un aspecte de la realitat indica que l’individu té un problema amb ell. Els camps interessants i importants per a un ésser humà són aquells que ell combat i repudia, perquè els troba a faltar en la seva consciència i el fan incomplet. A un ésser humà només poden molestar-li els principis de l’exterior que no ha assumit.

En aquest punt de les nostres consideracions, hi ha d’haver quedat clar que no hi ha un entorn que ens marqui, ens modeli, influeixi en nosaltres o ens faci emmalaltir: l’entorn fa de mirall en el que només ens veiem a nosaltres mateixos i també, per descomptat i molt especialment, a la nostra ombra a la que no podem veure en nosaltres. De la mateixa manera que del nostre propi cos no podem veure més que una part, doncs hi ha zones que no podem veure (els ulls, la cara, l’esquena, etc.) I per contemplar necessitem del reflex d’un mirall, també per la nostra ment patim una ceguesa parcial i només podem reconèixer la part que ens és invisible (l’ombra) a través de la seva projecció i reflex en l’anomenat entorn o món exterior. El reconeixement precisa de la polaritat.

El reflex, però, només serveix d’alguna cosa a aquell que es reconeix en el mirall: en cas contrari, es converteix en una il·lusió. El que en el mirall contempla els seus ulls blaus, però no sap que el que està veient són els seus propis ulls en lloc de reconeixement només obté engany. El que viu en aquest món i no reconeix que tot el que veu i el que sent és ell mateix, cau en l’engany i el miratge. Cal reconèixer que el miratge resulta increïblement viscut i real (… molts diuen, fins i tot, demostrable), però no hem d’oblidar això: també el somni ens sembla autèntic i real, mentre dura. Cal despertar per descobrir que el somni és somni. El mateix cal dir del gran oceà de la nostra existència. Cal despertar per descobrir el miratge

La nostra ombra ens angoixa. No és d’estranyar, ja que està formada exclusivament per aquells components de la realitat que nosaltres hem repudiat, els que menys volem assumir. L’ombra és la suma de tot el que estem fermament convençuts que s’hauria de desterrar del món, per tal que aquest fos sant i bo. Però el que passa és tot el contrari: l’ombra conté tot allò que manca en el món-en el nostre món-perquè sigui sant i bo. L’ombra ens fa emmalaltir, és a dir, ens fa incomplets: per estar complets ens falta tot el que hi ha en ella.

La narració del Grial tracta precisament d’aquest problema. El rei Anfortas està malalt, ferit per la dansa del mag Klingor o, en altres versions, per un enemic pagà o, fins i tot, per un enemic invisible. Totes aquestes figures són símbols inequívocs de l’ombra de Anfortas: el seu adversari, invisible per ell. La seva ombra l’ha ferit i ell no es pot curar pels seus propis mitjans, no pot recobrar la salut, perquè no s’atreveix a preguntar la veritable causa de la seva ferida. Aquesta pregunta és necessària, però preguntar això seria preguntar per la naturalesa del Mal. I, ja que ell és incapaç de plantejar aquest conflicte, la seva ferida no pot cicatritzar. Ell espera un salvador que tingui el valor de formular la pregunta redemptora. Parsifal és capaç d’això, perquè, com el seu nom indica, és el que «va per el mig», pel mig de la polaritat del Bé i el Mal amb el que obté la legitimació per formular la pregunta salvadora: «Què et falta, Oheim?» La pregunta és sempre la mateixa, tant en el cas de Anfortas com en el de qualsevol altre malalt: «L’ombra!» La mateixa pregunta sobre el mal, sobre el costat fosc de l’home, té poder curatiu. Parsifal, en el seu viatge, s’ha enfrontat valerosament amb la seva ombra i ha baixat a les fosques profunditats de la seva ànima fins maleir a Déu. El que no tingui por a aquest viatge per la foscor serà finalment un autèntic salvador, un redemptor. Per això, tots els herois mítics han hagut de lluitar contra monstres, dracs i dimonis i fins i tot contra el mateix infern, per ser salvats i salvadors.

L’ombra produeix la malaltia, i el encarar-se amb l’ombra cura. Aquesta és la clau per a la comprensió de la malaltia i la curació. Un símptoma sempre és una part d’ombra que s’ha introduït en la matèria. Per el símptoma es manifesta allò que manca a l’ésser humà. Per el símptoma l’ésser humà experimenta allò que no ha volgut experimentar conscientment. El símptoma, valent del cos, reintegra la plenitud de l’ésser humà. És el principi de complementarietat el que, en última instància, impedeix que l’ésser humà deixi d’estar sa. Si una persona es nega a assumir conscientment un principi, aquest principi s’introdueix en el cos i es manifesta en forma de símptoma. Llavors l’individu no té més remei que assumir el principi rebutjat. Per tant, el símptoma completa l’home, és el succedani físic d’allò que manca en l’ànima.
En realitat, el símptoma indica el que li «manca» al pacient, perquè el símptoma és el principi absent que es fa material i visible en el cos. No és estrany que ens agradin tan poc els nostres símptomes, ja que ens obliguen a assumir aquells principis que nosaltres hem repudiat. I llavors prosseguim la nostra lluita contra els símptomes, sense aprofitar l’oportunitat que se’ns brinda d’utilitzar-los per completar-nos. Precisament en el símptoma podem aprendre a reconèixer, podem veure aquestes parts de la nostra ànima que mai descobriríem en nosaltres, ja que estan en l’ombra. El nostre cos és mirall de la nostra ànima; ell ens mostra allò que l’ànima no pot reconèixer més que per el seu reflex. Però, ¿de què serveix el mirall, per bo que sigui, si nosaltres no ens reconeixem en la imatge que veiem? Aquest llibre pretén ajudar a desenvolupar aquesta visió que necessitem per descobrir-nos a nosaltres mateixos en el símptoma.

L’ombra fa simulador l’ésser humà. La persona sempre creu ser només allò amb què s’identifica o ser només tal com ella es veu. A aquesta autovaloració anomenem nosaltres simulació. Amb aquest terme designem sempre la simulació front a un mateix (no les mentides o falsedats que es compten els altres). Tots els enganys d’aquest món són insignificants comparats amb el que l’ésser humà comet amb ell mateix durant tota la seva vida. La sinceritat per amb un mateix és una de les més dures exigències que l’home pot fer. Per això, des de sempre el coneixement de si mateix és la tasca més important i més difícil que pugui escometre el que busca la veritat. El coneixement del propi ser no significa descobrir el Jo, doncs l’ésser ho abasta tot mentre que el Jo, amb la seva inhibició, constantment impedeix el coneixement del tot, l’ésser. I, per al que busca la sinceritat al contemplar-se a si mateix, la malaltia pot ser de gran ajuda. ¡Perquè la malaltia ens fa sincers! En el símptoma de la malaltia tenim clar i palpable allò que la nostra ment tractava de desterrar i amagar.

La majoria de la gent té dificultats per parlar dels seus problemes més íntims (suposant que els conegui tan sols) de manera franca i espontània; els símptomes, per contra, els expliquen amb tot detall a la menor ocasió. Per descomptat, és impossible descobrir amb més detall la pròpia personalitat. La malaltia fa sincera a la gent i descobreix implacablement el fons de l’ànima que es mantenia amagat. Aquesta sinceritat (forçosa) és sens dubte el que provoca la simpatia que sentim cap al malalt. La sinceritat el fa simpàtic, perquè en la malaltia s’és autèntic. La malaltia desfà tots els biaixos i restitueix a l’ésser humà al centre d’equilibri. Llavors, bruscament, es desinfla l’ego, s’abandonen les pretensions de poder, es destrueixen moltes il·lusions i es qüestionen formes de vida. La sinceritat té la seva pròpia bellesa, que es reflecteix en el malalt.

En resum: l’ésser humà, com a microcosmos, és rèplica de l’univers i conté latent en la seva consciència la suma de tots els principis de l’ésser. La trajectòria de l’individu a través de la polaritat exigeix realitzar amb actes concrets aquests principis que existeixen en ell en estat latent, per tal d’assumir-los gradualment. Perquè el discerniment necessita de la polaritat i aquesta, a la vegada, constantment imposa en l’ésser humà l’obligació de decidir. Cada decisió divideix la polaritat en part acceptada i pol rebutjat. La part acceptada es tradueix en la conducta i és assumida conscientment. El pol rebutjat passa a l’ombra i reclama la nostra atenció presentant-se’ns aparentment procedent de l’exterior.

Una manera freqüent i específica d’aquesta llei general és la malaltia, per la qual una part de l’ombra es projecta en el físic i es manifesta com a símptoma. El símptoma ens obliga a assumir conscientment el principi rebutjat i amb això retorna l’equilibri a l’ésser humà. El símptoma és concreció somàtica del que ens falta a la consciència. El símptoma, en fer aflorar elements reprimits, fa sincers als éssers humans.

Vols donar la teva opinió? Escriu el teu comentari:

Nom *
Mail *
Web