Si l’ésser humà no pogués escoltar, el món dels sons no  existiria per a ell, si no veiés utilitzaríem altres sentits per a poder moure’ns, i així etc. etc.

Per això pregunto, pot ser que si tinguéssim un sentit més, percebríem més i amb més realitat?. M’agrada pensar això, i amb això tinc més respostes a tantes coses que són impossibles d’explicar am 5 sentits.

De totes maneres si poguéssim tenir tots els sentits al complet, no seriem Déu? Jo crec que es pot parlar molt sobre aquest tema i treure’n coses molt interessants. Dediqueu-hi un ratet que jo també ho faré.

Els dotze sentits:

Entre els anys 1909 i 1910, Rudolf Steiner, en les conferències que han estat traduïdes a l’espanyol com “Antroposofia, un fragment de l’any 1910”, va donar la primera descripció detallada d’una teoria dels sentits, com ampliació a la comprensió que sobre els sentits tenia la medicina i la psicologia de l’època. A aquest any de 1910, va plantejar l’existència de 10 sentits, els quals serien ampliats a 12 l’any de 1917, teoria publicada en el seu llibre “Els enigmes de l’ànima”.

A aquests2 sentits s’afegeixen els tres modes de percepció suprasensible (per sobre dels sentits), els quals són, a saber: la imaginació, la inspiració i la Intuïció.

Sense cap dubte, la teoria dels 12 sentits, és una de les grans aportacions de Steiner a la psicologia; aportació fecunda en aplicacions pràctiques, les quals van ser represes i ampliades en l’obra de l’autor antroposòfic Karl König (fundador dels centres Camphill), en el que s’ha anomenat pedagogia curativa. Aquesta aportació, però el seu valor, no ha estat reconegut i aprofitat en la seva justa mesura

Què un sentit?

El primer que hem de caracteritzar és què és un sentit i què no ho és. Des de la perspectiva antroposòfica els sentits són funcions que permeten al subjecte que percep, al “jo”, la percepció del món exterior i, per aquesta raó, cada un els sentits posseeix un òrgan físic, encara que això no sigui evident per a tots els sentits. En el món exterior podem distingir tres tipus de fenòmens que ens permetran diferenciar tres tipus de sentits:

.- 1) considerat com a part integrant del món exterior trobaríem en primer lloc el nostre propi cos.

.- 2) el món exterior de la natura, és a dir els tres regnes de la natura (mineral, vegetal i animal), així com els objectes produïts per l’home dels quals provenen també dels tres regnes naturals.

.- 3) finalment el món exterior que està constituït pels altres, és dir els altres éssers humans.

Tal determinació dels sentits alhora àmplia l’espectre amb relació a la definició fisiològica clàssica. Podríem trobar sospitosa la idea que tinguem 12 sentits, ni un més i ni un menys. No hem de pensar que el nombre “dotze” sorgeix d’una passió de Steiner per les correspondències esotèriques. Aquest número va aparèixer a posteriori, com el resultat de la seva pròpia recerca. Tanmateix, això no implica, que no es puguin establir relacions entre els sentits i altres sistemes; per exemple, el de les relacions entre els dotze sentits i les dotze constel·lacions del Zodíac.

Per presentar els dotze sentits, tornem a l’aspecte triple del món exterior esmentat dalt, i descrivim els tres grups de sentits

Grup 1: Els sentits que ens informen sobre el nostre propi cos, els seus límits, el seu estat, la seva posició, la seva situació en l’espai:

1. Sentit del tacte. concebem ordinàriament aquest sentit com, el que ens posa en contacte amb el que és exterior a nosaltres. Aquí és contemplat abans que res com el que marca els límits del nostre cos, i així com el sentit de la percepció de nostre propi cos.

2. Sentit vital o de la vida. Ell ens informa sobre l’estat dels nostres òrgans interns, sobre el benestar o malestar del nostre organisme. A través d’aquest sentit podem percebre quan mengem de més, si dormim malament, si alguna cosa no funciona com ha de ser. Generalment ens adonem de la sensació pròpia del sentit vital només quan alguna cosa està en desordre. És el sentit a través del qual des de tot l’interior de l’home, ell pren consciència de la seva corporalitat.

3. Sentit del moviment propi (cinestèsic). Aquest ens informa sobre les modificacions de les posicions relatives dels nostres membres, l’estat de tensió o de relaxament de tal o tal múscul. Aquest sentit “el trobem quan es mou un membre, per exemple quan aixequem un braç: no series un ésser humà si no poguessis percebre els teus propis moviments. Una màquina no percep els seus propis moviments, això només és possible per a un ésser vivent a través d’un veritable sentit. I el sentit a través del qual percebem quan ens movem, des del parpelleig de l’ull fins a caminar o córrer, en diem sentit del moviment propi.

4. Sentit de l’equilibri o estàtic. Ens informa sobre la situació del nostre cos en les tres dimensions de l’espai. A través d’aquest sentit l’home pot diferenciar en si mateix el dalt i el baix per exemple.

Grup 2: els sentits que ens posen en contacte amb els objectes del món exterior. Aquests sentits són alhora experiència interna i externa. En aquests sentits hi ha una convivència amb el món exterior i, al mateix temps, una experiència del nostre propi interior. En aquests sentits opera el sentiment, les simpaties i antipaties són pròpies de les vivències d’aquests quatre sentits mitjans.

5. Sentit olfactiu (l’olfacte): Amb aquest sentit l’home comença a interrelacionar-se amb el món exterior. Assenyala Steiner: “La primera relació de intercanvi consisteix en el fet que l’home uneix amb si mateix una substància del món, i a través d’ella, ho percep. Un pot percebre una substància en si mateix quan aquesta substància s’uneix realment amb el cos. Això no ho poden assolir amb els cossos sòlids o líquids sinó únicament amb els gasosos. Aquí es penetra lo material “

6. Sentit gustatiu (el gust): Aquest sentit implica un grau d’involucrament gran de l’ésser humà amb el món extern. Diu Steiner: “… ja no merament percep la substancialitat, sinó que s’endinsa en la substància mateixa. Entra en una relació més profunda cap a aquesta substancialitat; aquí la substància ha de fer alguna cosa i per això cal que hi exerceixi ara un efecte en l’home mateix. Això passa quan un cos líquid o dissolt arriba a la llengua i s’uneix amb allò que la llengua mateixa produeix. La relació d’intercanvi entre home i naturalesa esdevé més íntima: les coses no li diuen només a l’home el que elles són com matèria sinó el que poden obrar “(psicosofia).

7. Sentit visual (la vista): El sentit de la vista ens dóna una major compenetració amb l’objecte. Evidentment està relacionat amb la percepció del color. De totes maneres, en això s’ha de fer una diferenciació important, i és que a través d’ aquest sentit no percebem la forma de l’objecte (aquesta és la nostra noció habitual, en aquest cas és el sentit del moviment el que està involucrat en aquest).

8. Sentit de la calor, que és diferent del sentit del tacte. La calor per a la Antroposofia és el fenomen físic més essencial de l’objecte. A través de la temperatura podem percebre completament la interioritat de l’objecte. El coneixement més íntim del objecte s’aconsegueix a través d’aquest sentit. De fet la calor en el cos humà és l’expressió del Jo, és a dir d’allò més espiritual en l’ home.

Grup 3: Els sentits específics de la percepció dels altres éssers humans. Aquests sentits són marcadament externs, tenen una funció mediadora entre l’interior i l’exterior.

9. Sentit auditiu o el sentit del so: es tracta en aquest cas del sentit que ens permet percebre el so no lingüístic, és a dir la vibració sonora amb els seus respectius harmònics, més no el sentit de la paraula pròpiament. Diu Steiner: “El so fa que l’interior de les coses comenci a vibrar a través d’ell; nosaltres rebem el moviment interior de les coses. Si colpegem una cosa, a través del seu so, aquesta ens manifesta com ella és interiorment. I diferenciem les coses segons la seva naturalesa interior, com internament vibra i tremola quan deixem vibra sobre nosaltres el seu so … És l’ànima de les coses que en la seva ressonància parla a la nostra pròpia ànima “(psicosofía).

10. Sentit de la paraula aliena o sentit verbal: Ens permet la percepció d’allò que és percebut a través del llenguatge. El nen aprèn el llenguatge abans de aprendre a jutjar. “La percepció que un so vol dir això o allò, no és senzillament escoltar … de totes maneres, ha d’existir per allò que es pronuncia a través del llenguatge amb un sentit específic “(psicosofía,). El nen aprèn el llenguatge abans de aprendre a jutjar, és a través d’aquest que aprèn a fa judicis de valor.

11. Sentit del pensament aliè o sentit intel·lectiu: “Aquest sentit no té la funció de percebre els pensaments propis, sinó els dels altres … Ens permet percebre tant els pensaments expressats per gestos externs, com també els que ens arriben per la parla. Aquesta no fa més que “transmetre” els pensaments, per a aquests, però, necessitem un sentit especial … el sentit intel·lectiu és diferent del que està actiu en el fonètic, és a dir en el llenguatge audible.

12. Sentit del jo aliè: l’autopercepció de la pròpia personalitat és diferent del reconeixement del jo de l’altra persona. Apunta Steiner: “aquest òrgan per percebre el jo, és diferent d’allò que em permet experimentar el meu propi jo. Existeix a més, una enorme diferència qualitativa entre la vivència del meu propi jo i la percepció de l’aliè: aquest és fonamentalment un procés cognoscitiu, o més o menys, semblant a un procés cognoscitiu, en tant que aquell és un procés volitiu “(Steiner, GA 243, L’estudi de l’home com a base per la pedagogia).

No s’ha d’ometre sobretot el jo “aliè” perquè no es tracta de percebre per mitjà de aquests sentits les nostres pròpies paraules, els nostres propis pensaments o el nostre propi “jo”, ja que això és per a cada un de nosaltres una experiència immediata que no ve del món exterior. Mentre que les paraules, pensaments i el “jo” d’un altre formen part del nostre món exterior.

Amb els nou primers sentits presentats abans estem més o menys sobre un terreny conegut perquè retrobem entre ells els cinc sentits tradicionals, així com altres reconeguts per la fisiologia i la psicologia oficial, encara que amb altres denominacions: sentit cenestèsic, sensibilitat profunda, sentit kinestèsic, etc … No obstant això, fins i tot per aquests sentits, l’aproximació antroposòfica porta notables diferències en quant a les seves funcions específiques, les seves relacions, i sobretot en quant a la dinàmica de conjunt.

Així, per exemple, l’ull seria únicament un òrgan de percepció de la llum o bé, d’ l’ombra i de la llum, i per tant de la percepció del color, però la percepció de les formes, volums, moviments, exigeix la participació del sentit del moviment i del sentit de l’equilibri. De manera general, la percepció sensorial més simple exigeix la participació com a mínim dos sentits entre els dotze.

Un altre exemple: davant d’una pintura, l’acte perceptiu involucra el nostre sentit de la vista (obvi), però també el nostre sentit del gust entra a jugar un paper i s’uneix a la percepció del color, i això de manera molt concreta, amb un aspecte subtil del sentit del gust, amb una activitat subtil de les nostres papil·les gustatives …

En quant als tres sentits que completen la llista, els de la percepció d’un altre, no formen part de la psicologia corrent.

Vivim amb les ànimes dels altres, de la mateixa manera que vivim amb els colors i amb els sons, i el que no agafa això no coneix absolutament res de la vida de l’ ànima. De la mateixa manera que es pot ser cec (a la llum) o sord (als sons), aquests tres sentits poden estar més o menys “cecs” o “sords” a l’altre, i podem pressentir el canvi social que involucrarien el reconeixement d’aquests tres sentits com a tals. Un canvi que apunta cap a una cultura més vivible.

Des del plantejament inicial de Steiner sobre els sentits, han estat moltes les ampliacions, i correlacions que s’han fet a cada un dels 12. En el treball de König, per exemple, apareix l’estudi dels diferents sentits i els seus correspondències fisiològiques, i les aplicacions terapèutiques per a un pedagogia curativa. Altres distincions d’altres autors, o donades pel mateix Steiner són la diferenciació entre sentits diürns i nocturns, les relacions amb els processos de pensament, sentiment i voluntat, les correspondències amb les forces zodiacals, les relacions amb cada una de les arts humanes, les relacions internes entre aquests. Igualment s’ha buscat establir els processos de maduració biològica de cada un dels sentits durant el procés biogràfic, és a dir les correspondències entre els sentits i la seva prevalença d’aquests en cada un dels septennis, etc.

Conclusió:

Observem que la pregunta per la vida sensorial és de fet crucial en la nostra època, i la concepció dels dotze sentits que es tracta sense parar de verificar, de experimentar, d’aprofundir pot ser una guia eficaç per al pedagog, el metge, l’artista-terapeuta i el psicòleg, i en general per a tota persona que ha pres consciència de la importància d’aquest acte que fem sense parar i gairebé sense donar-nos compte: Percebre.

A cada un incumbeix la tasca d’harmonitzar, d’equilibrar, a través de les arts, una exercitació interior veritable, el cosmos dels sentits, el qual està exposat a dos perills paradoxalment concomitants: una hiperestimulació quantitativa, una sol·licitació superficial, o un empobriment qualitatiu, fins i tot una atròfia. Des d’aquest esperit terapèutic es desprenen moltes coses, no només per al que percep, sinó també per al que és percebut, perquè és allà un gran secret de la vida dels sentits: per la seva manera de percebre, de mirar una flor, o un altre, per la qualitat de la seva “mirada”, de la seva “escolta”, l’home, a cada instant, pot canviar amb una aparent senzillesa tot el funcionament del món.