En altres entrades hem vist que els òrgans i entranyes del nostre cos tenen relació directe amb les emocions, així cada òrgan te una emoció assignada que d’alguna manera o altre l’afecta i a l’inrevés. Vegem fisiològicament quins sistemes del cos estan implicats en les emocions.

L’emoció implica el sistema nerviós per complet. Però hi ha dues parts del sistema nerviós que són especialment importants: el sistema límbic i el sistema nerviós autònom.

El sistema Límbic:

El sistema límbic és un complex conjunt d’estructures que es troben per sobre i al voltant del tàlem, i just sota l’escorça. Inclou l’hipotàlem, l’hipocamp, l’amígdala, i moltes altres àrees properes. Sembla ser el principal responsable de la nostra vida emocional, i té molt a veure amb la formació de memòries.

.- Hipotàlem:

L’hipotàlem és una petita part del cervell localitzada just a sota del tàlem a banda i banda del tercer ventricle. (Els ventricles són àrees dins de l’escorça que estan plenes de fluid cefaloraquidi, i connectades al fluid de la medul·la). Es situa dins dels dos tractes del nervi òptic, i just per sobre (i íntimament connectat amb) la glàndula pituïtària.

L’hipotàlem és una de les parts més ocupades del cervell, i està principalment relacionat amb l’homeòstasi. L’homeòstasi és el procés de retornar alguna cosa a algun “punt d’ajust”. Funciona com un termòstat: quan la teva habitació està massa freda, el termòstat transporta aquesta informació al calefactor i l’encén. En el moment en què la teva habitació s’escalfa i la temperatura arriba més enllà d’un cert punt, envia un senyal que diu al calefactor que s’apagui.

L’hipotàlem és responsable de la regulació de la teva fam, set, resposta al dolor, nivells de plaer, satisfacció sexual, ira i comportament agressiu, i més. També regula el funcionament dels sistemes nerviosos simpàtic i parasimpàtic, la qual cosa significa que regula coses com el pols, la pressió sanguínia, la respiració, i l’activació fisiològica en resposta a circumstàncies emocionals.

L’hipotàlem rep entrades des de diverses fonts. Des del nervi vague, adquireix informació sobre la pressió sanguínia i la distensió del budell (això és, com de ple és el teu estómac). Des de la formació reticular en el tronc cerebral, obté informació sobre la temperatura de la pell. Des del nervi òptic, rep informació sobre la llum i la foscor. Des de neurones no usuals que folren els centrículs, rep informació sobre els continguts del fluid cerebre/espinal, incloent-hi les toxines que porten al vòmit. I des d’altres parts del sistema límbic i els nervis olfactoris (de l’olfacte), es rep informació que ajuda a regular el menjar i la sexualitat. L’hipotàlem també té alguns receptors propis, que li proveeixen informació sobre el balanç iònic i la temperatura de la sang.

Segons un dels descobriments més recents, sembla que hi ha una proteïna anomenada leptina que és alliberada per les cèl·lules grasses quan mengem massa. L’hipotàlem aparentment percep els nivells de leptina en el torrent sanguini i respon amb un decrement de la gana. Podria semblar que algunes persones tenen una mutació genètica en un gen que produeix la leptina, i els seus cossos no poden dir al hipotàlem que ells han menjat suficient. De totes maneres, moltes persones amb sobrepès no tenen aquesta mutació, ¡pel que hi ha encara molta recerca que fer!

L’hipotàlem envia instruccions a la resta del cos de dues maneres. La primera d’elles és cap al sistema nerviós autonònem. Això permet a l’hipotàlem tenir el control últim de coses com la pressió sanguínia, la taxa cardíaca, la respiració, la digestió, la suor, i totes les funcions del simpàtic i parasimpàtic.

L’altra forma en la qual l’hipotàlem controla les coses és mitjançant la glàndula pituïtària. Està neurològica i químicament connectada a la pituïtària, la qual bomba de manera alternada hormones anomenades factors d’alliberament en el torrent sanguini. Com saps, la pituïtària és anomenada “glàndula mestra”, i aquestes hormones són d’importància vital en la regulació del creixement i el metabolisme.

.- L’Hipocamp:

L’hipocamp consisteix en dues “banyes” que descriuen una corba des de l’àrea de l’hipotàlem fins a l’amígdala. Sembla ser molt important en convertir les coses que estan “en la teva ment” ara (a la memòria a curt termini) en coses que recordaràs per un llarg temps (memòria a llarg termini). Si l’hipocamp és danyat, una persona no pot construir noves memòries, i viu en un lloc estrany on tot el que experimenta simplement s’esvaeix, fins i tot encare que les memòries més antigues abans del dany romanen intactes! Aquesta situació tan desafortunada està força ben descrita en la meravellosa pel·lícula Memento.

.- L’amígdala:

L’amígdala és una massa amb forma de dues ametlles que se situen a banda i banda del tàlem a l’extrem inferior de l’hipocamp. Quan és estimulada elèctricament, els animals responen amb agressió. I si l’amígdala és extirpada, els animals es tornen molt dòcils i no tornen a respondre a coses que abans els hi haurien causat ràbia. Però hi ha més coses en ella que només ira: Quan s’extirpa, els animals es tornen també indiferents a estímuls que podrien d’una altra manera haver causat por i fins i tot respostes sexuals.

.- Àrees relacionades:

Sota l’hipotàlem, l’hipocamp, i l’amígdala, hi ha altres àrees en les estructures properes al sistema límbic que estan íntimament connectades:

El gir cingulat és la part de l’escorça situada a prop del sistema límbic. Proporciona una via que va des del tàlem fins l’hipocamp, i sembla ser responsable de l’associació de memòries a olors i al dolor.

L’àrea septal, que es troba en front al tàlem, té algunes neurones que semblen ser centres de l’orgasme (una per als nois, quatre per a les noies).

L’àrea ventral tegmental del tronc cerebral (just a sota del tàlem) consisteix en vies de dopamina que semblen ser responsables del plaer. La gent amb un dany en aquest lloc tendeix a tenir dificultats aconseguint plaer a la vida, i sovint cauen en l’alcohol, les drogues, els dolços i el joc.

El còrtex pre-frontal, que és la part del lòbul frontal que es troba al davant de l’àrea motora, està també unit estretament al sistema límbic. A més d’aparent-ment estar implicat a pensar sobre el futur, fer plans, i realitzar accions, també sembla estar involucrat en les mateixes vies de dopamina que l’àrea ventral tegmental, i juga un paper en el plaer i l’addicció.

El sistema nerviós autònom:

La segona part del sistema nerviós que té un paper particularment potent a fer en la nostra vida emocional és el sistema nerviós autònom. El sistema nerviós autònom està compost de dues parts, les quals funcionen principalment en oposició una a l’altra. La primera d’elles és el sistema nerviós simpàtic, el qual comença a la medul·la espinal i viatja cap a una gran varietat d’àrees del cos. La seva funció sembla ser preparar el cos per al tipus d’activitats vigoroses associades amb la fugida o lluita, és a dir, amb la fugida del perill o amb la preparació per a la violència.

.- L’activació del sistema nerviós simpàtic té els efectes següents:

.- Dilata les pupil·les.
.- Obre les parpelles
.- Estimula les glàndules sudorípares.
.- Dilata els vasos sanguinis en els músculs grans.
.- Constreny els vasos sanguinis a la resta del cos.
.- Incrementa el ritme cardíac.
.- Obre els tubs bronquials dels pulmons.
.- Inhibeix les secrecions en el sistema digestiu.

Un dels seus efectes més importants és provocar que les glàndules adrenals alliberin epinefrina (a.k.a. adrenalina) al torrent sanguini. La epinefrina és una poderosa hormona que causa que diverses parts del cos responguin de la mateixa manera que el sistema nerviós simpàtic. Un cop al torrent sanguini, triga una mica a parar els seus efectes. ¡Aquesta és la raó que, quan estàs enfadat, algunes vegades tarda una mica abans que et calmis de nou!

El sistema nerviós simpàtic també porta informació, la majoria per el que fa al dolor dels òrgans interns. Com que els nervis que porten informació sobre el dolor dels òrgans sovint viatgen a través de les mateixes vies que porten informació del dolor des d’àrees més superficials del cos, la informació a vegades es confon. Això s’anomena dolor referit, i l’exemple més conegut és el dolor que alguna gent sent a les espatlles i braços quan estan tenint un infart.

L’altra part del sistema nerviós autònom s’anomena sistema nerviós parasimpàtic. Té les seves arrels en el tronc cerebral i en la medul·la espinal de l’esquena baixa. La seva funció és portar de tornada al cos des de la situació d’emergència a la que el va portar el sistema nerviós simpàtic.

.- Alguns detalls de l’activació de l’activació del parasimpàtic inclouen …

.- Constricció pupil·lar.
.- Activació de les glàndules salivals.
.- Estimulació de les secrecions de l’estómac.
.- Estimulació de l’activitat dels intestins.
.- Estimulació de les secrecions en els pulmons.
.- Constricció dels tubs bronquials.
.- Decrement del ritme cardíac.

El sistema nerviós parasimpàtic també té algunes capacitats sensorials: rep informació sobre la pressió sanguínia, nivells de diòxid de carboni, i altres.

Hi ha realment una altra part més del sistema nerviós autònom que no esmentem molt sovint: El sistema nerviós entèric. Aquest és un complex de nervis que regulen l’activitat de l’estómac. Quan estàs malalt de l’estómac o sents hi papallones quan estàs nerviós, pots culpar-ne el sistema nerviós entèric.