La majoria dels càncers de pulmó està relacionada amb el consum de tabac: al voltant del 90% dels casos els malalts són fumadors o ho van ser en el passat. Hi ha una relació dosi-resposta, és a dir que el risc de contraure un tumor maligne pulmonar és més gran com més quantitat de cigarretes es fuma. També afegeix risc la durada de l’hàbit, per tant en són més proclius els adults que van fumar des que eren adolescents. El risc torna a ser igual al dels no fumadors després de transcorreguts més de 10 anys d’haver abandonat l’hàbit.

De la planta del tabac en van fer menció Cristòfor Colom i altres navegants espanyols en els seus respectius diaris de viatge. En les terres americanes es fumava amb habitualitat, encara que també s’aspirava pel nas un producte resultant de la mòlta de les fulles, les quals quan estaven encara verdes de vegades es mastegaven. Tant en l’època precolombina com després del descobriment, es va atribuir al tabac poders màgics, s’oferia als déus i es compartia amb pipa per demostrar intencions de pau entre rivals o enemics. Després, el tabac va ser processat, empaquetat per a regal i promocionat amb paraules favorables i imatges temptadores. Homes i dones subjugats per igual, van creure tenir plaer en aspirar el fum del tabac cremat i van fer el que mai haurien d’haver fet: el van fumar amb fruïció. Ja quan van percebre el dany, que havien subestimat abans sabent el que els anava a succeir, van voler tornar enrere i pocs en veritat ho van aconseguir.

Així que va arribar a Europa es va difondre ràpidament perquè se li van assignar suposades propietats narcòtiques, emètiques, antiparasitàries i insecticides. També es va emprar en remeis preparats en les formes més estranyes, ja sigui per curar ferides, úlceres canceroses, xancres o sarnes rebels. Es va utilitzar incorporat a ungüents, emplastres, inhalacions, ènemes i xarops, o bé es van aplicar les fulles sobre la pell sana per alleujar a les embarassades els dolors del part.

Tabaquisme

S’anomena tabaquisme a la intoxicació crònica produïda per l’abús del tabac i es sustenta sobre l’addicció o dependència. Tots dos termes signifiquen el mateix, només que l’últim té una connotació menys pejorativa. És un trastorn conductual en què està reduït el control sobre l’ús de determinada substància, en el nostre cas el tabac. És una dependència física i psicològica amb tendència a l’ocupació repetitiva, tot i que la persona afectada conegui amb detall els efectes perjudicials a què s’exposa i els riscos potencials per a la seva salut, tot i que simuli creure que per alguna raó que ignora, gaudeix d’una privilegiada immunitat que no els va tocar en gràcia a altres fumadors. Requereix de l’ús repetit i freqüent, que el consum sigui excessiu és a dir per sobre de les possibilitats que la persona pugui limitar per la seva voluntat, i que l’hàbit de fumar sigui compulsiu encara que no sempre provoqui plaer o sensacions agradables. Si no es compleix amb aquesta compulsió es desencadena un quadre anomenat síndrome d’abstinència caracteritzat per gran irritabilitat, malestar físic i falta de concentració. Perquè es produeixi l’addicció, es requereix l’existència d’incentius. Alguns són exteriors, com l’associació amb objectes, actituds, gestos, persones, el moment de la sobretaula, el conduir un automòbil o qualsevol altra situació objectiva que també pugui detectar un observador aliè que percep la reiterada coincidència entre encendre una cigarreta i aquest estímul. Altres són interiors, com tristesa, angoixa, hostilitat, cansament extrem o un trastorn indefinit de l’ànim. Aquests estats subjectius de vegades generen dificultats d’interpretació, perquè es perd la noció de si en veritat provoquen la necessitat de fumar i en aquest cas es comportarien com factors que predisposen, o si per contra són la conseqüència que ha transcorregut un temps relativament prolongat des l’últim cigarret consumit. En aquestes últimes circumstàncies, el pròxim cigarret es percep com el remei per a alleujar la desesperació per fumar, i és el que sol passar amb els fumadors que ja n’encenen un al despertar.

La història natural de l’hàbit comença per l’etapa coneguda com iniciació, en general a edat adolescent. Es diu que al principi és el sol fet de pensar en encendre una cigarreta. Un recent estudi suec va demostrar que un bon exercici escolar, el tenir una família bi-parental, la participació en activitats físiques i esportives, i una bona autoestima, s’associen negativament amb el consum del tabac en adolescents. Continua amb l’etapa de passar al fet, de manera que la persona ja pertany a la categoria de experimentador ocasional. El pas següent és el període de manteniment, que consisteix en l’ús continu afavorit per la sensació que l’hàbit presta certes utilitats que, tot i que varien amb cada fumador, gairebé sempre es troben en l’esfera psicosocial i ocasionalment se’ls atribueix entre altres avantatges, la de treure la gana dels obesos o ajudar a mobilitzar secrecions als malalts dels bronquis. Si bé l’entorn social té una influència determinant, estudis més recents assignen també importància a factors genètics i hereditaris com afavoridors de la dependència a la nicotina.

Hi ha fum en els teus bronquis?

Aquest alcaloide -la nicotina- responsable de l’addicció és només un més dels quatre mil components del fum del tabac. Aquest fum conté nombroses substàncies nocives per l’organisme humà i dels animals d’experimentació en els que se les ha assajat, entre elles amoníac, benzopirè, cianur d’hidrogen, diòxid de carboni, monòxid de carboni, alcohol metílic, àcid clorhídric, aldehids, arsènic, poloni radioactiu i restes de plom. Els efectes deleteris -mortals- que aquests productes generen són molts, per exemple un augment del nivell de monòxid de carboni en la sang i reducció de la quantitat d’oxigen disponible per al cervell i altres òrgans, menopausa prematura i major risc d’osteoporosi en dones d’edat avançada, risc incrementat d’avortaments, mort sobtada del nadó i poc pes en néixer en nadons de mares fumadores, mal als bronquis i augment de risc de càncer de pulmó i emfisema, a més d’una major probabilitat de patir malalties de les artèries coronàries i perifèriques i que es produeixin càncers laringis, orofaringes, esofàgics i vesicals. Com a conseqüència de la combustió del tabac es formen compostos anomenats “radicals lliures” que es combinen amb els teixits amb els que prenen contacte, produint trastorns de la seva estructura i funció. Al voltant de 40 substàncies diferents tenen potencial capacitat per generar tumors malignes. Això es comprova exposant a animals d’experimentació a dosis elevades.

Com més gran és el nombre de cigarrets i més prolongat el temps que la persona ha fumat, més gran és el dany per a la seva salut. Els cigars i la pipa són tan perjudicials com la cigarreta encara que els perjudicis no són idèntics. S’anomena quitrà al producte del fum que queda retingut en un filtre. Cada cigarreta conté entre 0,8 i 3 mg de nicotina, entre 7 i 20 mg de quitrà, i produeix al voltant de 80 cm3 de monòxid de carboni; aquesta última substància disminueix significativament la capacitat de l’hemoglobina circulant per transportar l’oxigen difós des dels alvèols pulmonars.

La nicotina produeix l’augment en el sistema nerviós central d’una altra substància anomenada dopamina, una de les propietats és la d’activar circuits nerviosos cerebrals vinculats amb les sensacions plaents. Un altre efecte de la nicotina és l’alliberament per la glàndula suprarenal d’adrenalina, la qual és responsable de l’augment de la pressió arterial i de la freqüència cardíaca, així com d’un bloqueig de l’alliberament d’insulina pancreàtica i la seva conseqüència, que és l’increment de la glucosa sanguínia. Quan la nicotina és inhalada com a integrant del fum del tabac, a causa de la dispersió en partícules molt petites que es difonen en la gran extensió dels alvèols pulmonars, s’absorbeix amb rapidesa, a major velocitat encara que per la via endovenosa, tant que al cap dels 10 segons ja es troba en contacte amb el teixit cerebral. L’efecte dura uns minuts, després dels quals el fumador ha de tornar a consumir tabac per evitar el quadre d’abstinència. Per descomptat les variacions entre les persones no només depenen de l’organisme de cadascuna sinó també de la manufactura de la cigarreta. Està comprovat que les marques amb menys nicotina provoquen inhalacions més profundes i freqüents.

S’anomena llindar d’addicció al mínim consum de tabac que condiciona la dependència. Està relacionat amb el nombre de cigarrets fumats, però especialment amb el seu contingut de nicotina. A més hi ha variacions individuals. Als efectes de poder establir una mesura més precisa, es pot detectar la presència d’un producte del metabolisme del alcaloide anomenat cotinina i calcular la seva concentració. El llindar d’addicció s’ha establert entre els 50 i els 60 ng / ml de sang. En un fumador habitual de 20 cigarretes diaris, es detecten 300 ng / ml de mitjana.

La majoria dels càncers de pulmó està relacionada amb el consum de tabac, tot i això la malaltia també es manifesta en poques persones que mai han fumat. En efecte, al voltant del 90% dels casos els malalts són fumadors o ho van ser en el passat. Té més relació amb la varietat epidermoide, menys amb l’adenocarcinoma i no es pot establir amb certesa si el tabaquisme influeix en la incidència de carcinoma indiferenciat a petites cèl·lules. Hi ha una relació dosi-resposta, és a dir que el risc de contraure un tumor maligne pulmonar és més gran com més quantitat de cigarretes es fuma, la qual cosa sol expressar-se a través de l’índex paquets-any (nombre de cigarrets diaris x anys de consum/20). S’ha demostrat que les inhalacions profundes del fum i la major quantitat de calades són factors que afavoreixen l’aparició d’un càncer, degut sobretot a que l’última part de la cigarreta és la que conté major quantitat de substancies nocives. També afegeix risc la durada de l’hàbit, per tant són més proclius els adults que van fumar des que eren adolescents. El risc torna a ser igual al dels no fumadors després de transcorreguts més de 10 anys d’haver abandonat l’hàbit. És d’interès fer notar que grups de persones com els mormons i els adventistes del setè dia, que s’abstenen de fumar per precepte religiós, tenen taxes de càncer de pulmó molt menors que la població de fumadors habituals.

Càncer de pulmó

Si s’analitzen els teixits bronquials dels fumadors, s’observen modificacions en la mucosa de revestiment caracteritzada per un canvi en les cèl·lules normals que es transformen en escamoses. Aquest procés es denomina metaplàsia i és un estat pre-neoplàsic En un o diversos llocs, aquesta alteració pot progressar a carcinoma in situ, que vol dir teixit tumoral maligne encara limitat per la membrana basal, estructura que separa l’epiteli de la resta dels teixits del bronqui. Per raons que encara s’ignoren, molts carcinomes in situ romanen en aquestes condicions sense penetrar ni expandir-se, en canvi pot progressar transformant-se en carcinoma invasor, que és el càncer de pulmó típic. Algunes de les alteracions que es troben en les lesions pre-neoplàsiques inclouen hiper-proliferació i pèrdua del control del cicle cel·lular (creixement i mort programada o apoptosi), anormalitats en la proteïna p53 i en diversos gens, augment dels vasos de neoformació destinats a aportar nutrients a la neoplàsia, alteracions en la matriu extracel·lular o teixit de sosteniment del tumor i disminució de l’àcid retinoic. Es pot especular que aquest tumor es va originar a partir d’una sola cèl·lula, la qual al cap de nombroses visites pot conformar un volum tumoral ostensible a la vista. És possible que en el curs de l’evolució un grup cel·lular pateixi algun tipus de mutació que li permeti adquirir capacitat perquè elements mòbils es desprenguin i s’originen colònies distants anomenades metàstasis. A partir de llavors, ja no és una patologia limitada a l’òrgan en el qual va tenir el seu origen, sinó que és una malaltia generalitzada o sistèmica, de molt pitjor pronòstic i poques probabilitats de poder-se curar.