Els dolços poden generar addicció? El seu consum continu pot ser una obsessió insana més que una preferència alimentària. N’hi ha que no necessiten cap excusa per menjar dolços. Senten una apetència exagerada i desmesurada en qualsevol moment, no poden reprimir-ho i cada dia es delecten amb la dolçor de la xocolata, d’un pastís o d’un grapat de llaminadures.

La veritat és que parlar d’addicció al menjar, al dolç o a la xocolata és excessiu ja que addicció és un terme relacionat amb alguna classe de tòxic que es fixa a certs receptors cerebrals causant habituació, dependència i abstinència. És el cas de les drogues tants les legals com les il·legals, elles causen addicció però no el menjar que en qualsevol cas és una compulsió que comparteix amb les addiccions certes característiques.

Conductualment parlant resulta difícil distingir els termes “addicció” i “compulsió” ja que les dues paraules apel·len a una repetició de la conducta d’intoxicació, a una recerca i acumulació compulsiva del tòxic, a una progressiva pèrdua de control en successives intoxicacions i a una sensació de patiment subjectiu si no es disposa de la mateixa. Probablement el mecanisme neurobiològic de l’addicció i la compulsió és molt similar i per això les semblances conductuals que trobem entre les dues comportaments.

Aquest gust s’entén clínicament com un desig fervent més que un caprici passatger. A més del risc evident d’augmentar de pes i desenvolupar diabetis i càries, el consum regular i exagerat de dolços disminueix la capacitat del sistema immunològic i impedeix als glòbuls blancs fer front a contaminacions bacterianes. L’organisme també és més propens a patir refredats i infeccions diverses, com cistitis i vaginitis i sobretot la addicció als dolços és un símptoma bastant clar de candidiasi.

“Sweet Tooth”, un nou concepte

L’ésser humà sent una predilecció especial pel dolç. És més, aquest mot no només s’utilitza per descriure un sabor, sinó que s’associa amb sensacions agradables i plaents, com la menció a la “dolce vita” o la al·lusió a “tenir dolços somnis”. És el primer gust amb què s’entra en contacte gràcies a la llet materna. A diferència de la d’altres mamífers, concentra lactosa, un tipus de sucre. Però la manca de control en el consum de dolços pot derivar en obsessió. En l’àmbit sanitari s’ha batejat com “sweet tooth” (dent dolça) a l’apetència exagerada pel dolç i les llaminadures.

Cal recordar que el dolç és el gust que més receptors té en la llengua i que es troben presents en la major superfície d’aquesta. Al mateix temps el dolç és probablement el sabor més primitiu que hi ha i el que primer vam tastar i al qual ens habituem. De manera que quan parlem de preferència per la dolçor hem d’entendre que estem tractant no només amb un gust sinó amb un clúster d’aprenentatges associatius que es troben en els més profund de la nostra memòria, es tracta d’enllaços entre estímuls i condicionaments ambientals que entronquen amb les primeres experiències infantils, no és estrany doncs que les persones que prefereixen el dolç tinguin també certs trets de personalitat adherits a ells com la dependència, la docilitat, cert grau de rutinificació, la por i l’evitació a les coses noves o desconegudes , etc.

També els sucres de la xocolata augmenten el nivell de serotonina en el cervell, que millora l’estat d’ànim. S’han realitzat innombrables investigacions per conèixer diferents fenòmens associats a aquest sabor, al consum de sucre, de dolços i d’aliments endolcits, també sobre la percepció diferent de la dolçor entre éssers humans i la seva predisposició genètica, els efectes saludables i les conseqüències perjudicials. En una d’aquestes indagacions, científics nord-americans van comprovar que els que senten addicció per les dolçaines mostren també predilecció pel consum de fruites, aliments dolços però saludables.

Pitjor és el resultat del consum freqüent i desmesurat de begudes ensucrades entre hores -tant refrescos com sucs o sucs de fruita- i l’augment de pes entre els nens, que es pot mantenir en l’edat adulta. La causa sembla ser l’elevada concentració de sucres i energia i la seva baixa capacitat de sacietat, que afavoreix que els que les prenen no compensin aquest consum amb una ingesta posterior més lleugera.

Dependència sense control …

La dependència dels dolços genera en molts casos síndrome d’ansietat, un malestar més comú del que s’embla, ja que sovint es passa per alt i no s’entén ni es tracta bé. L’ànsia pel menjar pot ser tan poderosa com una addicció al tabac o l’alcohol, i perdre l’hàbit és difícil, però no impossible.

Et plantejo algunes qüestions que poden donar peu a la reflexió per comprendre que l’afició per menjar dolç en general, o xocolata en particular, pot considerar-se més una obsessió insana que una preferència alimentària. Algunes de les qüestions són les següents:

.- Ets capaç d’agafar els dolços especials dels seus fills per menjar-te’ls tu?

.- Anheles prendre algun dolç després de cada àpat?

.- No pot esborrar de la teva ment la xocolata (o altres dolços)?

.- Ocultes la teva debilitat a la família i els amics?

.- T’agrada més la xocolata que el sexe?

.- Tractes al dolç com un “amic reconfortant”?

Idees que poden ajudar a l’equilibri

1. Hem de tenir present que una dieta equilibrada no ha de tenir més de 20 o 30 grs. de sucre diaris. És important no sobrepassar aquesta quantitat amb els aliments que seleccionem. Per exemple, 10 grs. de melmelada contenen, entre els sucres naturals i els afegits, 7 grs. de sucres, i que en 100 grs. de préssec en almívar és de 22 grs. Un refresc d’aquests de llauna cobreix ja de per si sol la dosi recomanada de sucres.

2. Una bona opció de dolç són les fruites, ja que contenen sucres i per això són dolces, però és considerat un aliment bàsic ja que també aporta vitamines, minerals, oligoelements, aigua i fibra. Això no es pot dir dels dolços ja que són productes superflus, d’escàs o nul interès nutricional, resultat d’importants manipulacions i amb una considerable dosi de sucre afegida.

3. Els dolços mai haurien de reemplaçar els aliments bàsics. Hem d’estar atents que mai substitueixin particularment als que poguessin entrar en competència, aquests són els productes lactis, el pa i les fruites.

4. El millor moment per consumir els dolços és precisament al moment final del menjar, perquè com ja hem omplert l’estómac, els consumim en menor quantitat, exerceixen menys influència sobre els nivells de glucosa sanguínia, i si suposem que després del menjar es realitza la pràctica de la higiene dental, llavors, proporcionen menys “aliment” a les bacteris causants de les càries dentals.

5. Hem de donar preferència als dolços que tinguin el mínim de contingut en sucre, greixos i additius. Per això, hi ha una gran diferència entre el dolç casolà i l’industrial.

6. En relació amb els anomenats dolços “light”, al optar per edulcorants intensos del tipus aspartam o sacarina, el nombre de calories es redueix dràsticament. Però, també hauríem de tenir present que un consum important de dolços “light” pot portar a la ingesta de quantitats excessives d’aquestes substàncies, no del tot saludables. D’altra banda, tampoc està provat que el consum d’aliments “light” redueixi la ingesta energètica total. A més els endolcidors químics estan relacionats amb malalties greus i degeneratives.

7. Si un consumeix alguna cosa dolça diluir-la amb algun líquid: aigua, liquats vegetals, infusions, …. que fan que no hi hagi una hiper-concentració de sucre i per tant no s’estimula l’alliberament d’insulina.

8. Hem de tenir en compte que el paladar s’educa, si un s’acostuma a menjar alguna cosa dolça, el dia que no ho menja sent que li falta alguna cosa, prova de passar 3 dies sense menjar aquest dolç i veuràs que t’acostumes a no tenir-lo.

9. Recorda com menys sucre, greixos i additius, més saludable serà un producte.

Si un té debilitat pels dolços o per el menjar, ha de tractar de que la seva alimentació sigui un tràmit, una cosa rutinària per no temptar, per no donar-li massa valor al menjar. Donar-li només el valor que té: el nutricional.