Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


La Naturopatia és una disciplina científica.

La Naturopatia és una disciplina científica amb el seu procés de sistematització, i no una teràpia natural ni cap altre argot pseudocientífic i pseudolegal.

Si fem un repàs a la història de la Naturopatia veurem que aquesta va sorgint de la confluència del saber popular i tradicional, de la ciència natural i de la filosofia. I com tota ciència passa per les diferents etapes de la seva conformació com a tal.

La Naturopatia, com a Ciència de la Salut, en el seu procés d’autonomia es configura a la fi del segle XIX; i com no podia ser d’una altra manera, en la seva “infància” científica les preguntes sobre la salut com a fet natural no especifiquen clarament encara la realitat de la salut en la seva dimensió natural. Es troben multitud de dades que no expliquen la realitat i en qualsevol cas manquen d’unitat lògica. Les seves formulacions són inconnexes. El quefer científic es centra a identificar variables rellevants. Aquest va ser el cas de Rause i el de Lorenz Gleich que entre els anys 1848 i 1849 van observar els bons resultats obtinguts aplicant remeis i mètodes naturals diferents. Van pensar que aquests tenien alguna cosa en comú: la potenciació o estimulació de les forces o mecanismes naturals de salutació de l’organisme. Per tant, encara que haguessin mètodes naturals i procediments de salut diferents, tots anaven destinats a un mateix fi. Pel que ja no procedia parlar de l’aigua, el sol, l’alimentació, les plantes, els exercicis físics… etc., com a mètodes i procediments naturopàtics aïllats, sinó que calia incloure’ls dins d’un gran concepte comú al que van denominar NATURHEILKUNDE (Ciència de la Salut Natural). Aquest concepte juntament amb el seu contingut va ser reprès posteriorment, en el 1892, per Benedict Lust (USA) qui va utilitzar la paraula NATUROPATH (El Camí de la Naturalesa) per donar forma sistemàtica a les diferents pràctiques i procediments de salut natural que hi havia en aquell moment.

El segon moment en el desenvolupament d’una Teoria científica, la seva “joventut”, es caracteritza encara per un estadi on s’identifiquen generalitzacions aïllades, parlant amb rigor és encara un període precientífic. Es resolen problemes, encara que amb solucions no gaire perfectes. En aquest moment crucial, encara no s’expliquen els efectes interrelacionats de les estructures reals. Existeixen llums i ombres. L’activitat dels científics es centra en l’elaboració de teories. En l’àmbit de la Naturopatia és interessant constatar l’esforç de teorització que s’esta fent en la tres últimes dècades. Aquí posem l’exemple de la promulgació en el 1958 del Criteri Naturopàtic per Juan Esteve Dulín, on assenta les bases del que és realment en el procediment i la intervenció naturopàtica.

El tercer moment, el de maduresa, els coneixements i les generalitzacions s’articulen, configurant un sistema, després d’una labor de neteja o depuració. En aquesta etapa ja apareix certa unitat lògica en la seva estructura formal. La Naturopatia gràcies a l’esforç col·lectiu dels últims anys esta aconseguint aquest moment culminant.

Així doncs, a l’hora de conèixer la realitat ens trobem amb preguntes de tipus filosòfic, antropològic, ètic, biològic (conèixer l’estructura i funcions biològiques) psicològic (conèixer els nervis i com funcionen, com el cervell interpreta les sensacions i les integra), sociològic, ecològic (conèixer les interaccions del medi físic en la salut humana) físic (necessitem saber sobre la física dels colors, de la llum, de l’electricitat i el magnetisme), químic (les reaccions d’oxidació-reducció)… Amb això es pretén arribar a la conclusió de que la Naturopatia és un saber integrador, multifactorial, holístic, dinàmic, interactiu i interdisciplinari que s’ocupa de sistematitzar els coneixements científics, tecnològics i praxiològics sobre la Salut en la seva dimensió natural.

Una vegada que la Naturopatia va desenvolupant-se com a ciència es va ampliant el seu camp d’actuació, ja no es limita al camp exclusivament de la relació persona-naturalesa (en un sentit purament fisicalista) sinó que va ampliant la seva acció cap a problemes socials (sociologia de la salut), culturals i interpersonals del comportament humà (psicologia de la salut).

Per tant, es pot afirmar que la Naturopatia s’enquadra perfectament com a ciència natural i com a ciència social, sent sota ambdues perspectives com es pot enfocar avui dia l’estudi de la mateixa; és a dir sota el paradigma ecobiopsicosocial. I per això en reivindiquem la regularització immediata.

Vols donar la teva opinió? Escriu el teu comentari:

Nom *
Mail *
Web