Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


Metalls pesants en el peix.

Avui al Telenotícies Migdia han parlat de la contaminació del peix amb metalls pesats. Han dit literalment que -sobre tot els peixos grossos tipus tonyina- estan totalment desaconsellats en les mares gestants i nadons petits. I jo em pregunto: de quins nivells deuen parlar que en parlin per la Tele?  Mau, marramiau, cal està alerta.

Des de fa diversos segles, amb el desenvolupament de la revolució industrial i de les diferents branques científiques, les societats, principalment les occidentals, van començar un enlairament tecnològic unit a la manipulació de l’entorn.

Des de finals del segle XX s’ha anat desenvolupant progressivament el coneixement dels efectes d’aquest desenvolupament tant al planeta com, per extensió, en l’ésser humà. Les relacions entre l’ésser humà i Naturalesa s’han anat transformant, almenys conceptualment. Ja no és possible considerar la Natura com una font inesgotable de recursos dels que l’ésser humà s’apropia per al seu benefici. Avui dia sembla evident que l’ésser humà forma part d’aquesta Naturalesa que modifica i que, en modificar-la, es modifica a si mateix.

No és aquest el lloc per entrar en una anàlisi metafísic d’aquesta unió de l’ésser humà amb el seu entorn però sí per parlar de les relacions materials que s’hi estableixen. En el cas que ens ocupa, de com la contaminació mediambiental acaba repercutint en una contaminació dels éssers vius que habiten aquest ambient.

“De tots els animals, el que té ara més contaminants en el cos ets tu”, diu Nicolás Olea, de la Universitat de Granada, que investiga la presència de contaminants en l’organisme.

L’organisme humà és un organisme que, segons el coneixement públic actual, no és capaç d’eliminar molts dels metalls pesants i compostos químics persistents que va incorporant al llarg de la vida. Per tant, aquests compostos es transmeten a través de la placenta i de la llet materna a les noves remeses d’humans, passant a formar part d’ells. Els efectes tòxics en l’organisme produït per la seva presència, fins i tot en quantitats baixes, no són del tot coneguts però cada vegada hi ha més evidències de la seva influència en el desenvolupament cognitiu i en la salut en general.

L’ésser humà, que se situa en la cúspide de la cadena tròfica va acumulant, a través de la dieta, per exemple, els residus presents en moltes altres espècies, tant animals com vegetals. Aquest és el cas del peix, que ocupa un nivell semblant al de l’ésser humà però en l’ambient marí.

Els peixos, especialment en el cas dels grans peixos, acumulen materials pesats, com per exemple, mercuri, a través de la seva alimentació de peixos més petits que, al seu torn, l’incorporen dels microorganismes marins que transformen el mercuri del sòl i l’atmosfera, portat per l’aigua de la pluja fins al mar, en metilmercuri.

Pel vostre interès, recollim textualment part del article , aparegut al diari espanyol El País:

“Els epidemiòlegs, de moment, investiguen la relació entre exposició a contaminants i malalties com càncer, diabetis, endometriosi, infertilitat, malformacions genitourinàries, depressió immunològica, asma, Alzheimer i Parkinson. […]

Els investigadors també estan observant en els últims anys que la baixa concentració d’aquests compostos en l’organisme no garanteix la seva innocuïtat. L’anomenat mite de les dosis baixes està caient.

“Tant en animals com en humans s’han vist efectes adversos dels contaminants a les dosis tradicionalment anomenades baixes”, explica Miquel Porta, catedràtic d’Epidemiologia i Salut Pública de la Universitat de Barcelona i investigador de l’Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques (IMIM). “Estrictament, aquestes dosis no són baixes: les concentracions o nivells en sang o en líquid amniòtic, per exemple, són tan altes com les de les nostres pròpies hormones naturals, i sovint molt més”. Fins ara s’acceptava que aquests compostos s’havien de presentar a dosis més elevades per alterar funcions fisiològiques en l’organisme, “però això està en revisió”, diu Porta.

A aquest expert no el tranquil·litza saber que en la major part dels aliments aquests compostos no superen els nivells considerats segurs per les agències de seguretat alimentària i l’OMS. “Sovint els nivells legals s’estableixen simplement perquè els aliments puguin arribar a la nostra taula”, assenyala Porta. “Però ningú ens pot assegurar que les concentracions que té una part important de la població siguin segures, a mi, com a metge, em semblen molt preocupants”. […]

És una de les moltes qüestions encara pendents d’estudiar. Els investigadors es pregunten, per exemple, com interfereixen els tòxics ambientals amb l’acció dels gens. Algunes dades apunten que l’arsènic, el cadmi i els pesticides organoclorats podrien apagar gens supressors de tumors, i activar gens amb precisament l’acció oposada.

En vista de totes aquestes informacions que van sorgint cada vegada sembla més evident la necessitat d’una estratègia humana conjunta. Un problema és que actuar per evitar aquest tipus de situacions xoca amb els interessos econòmics de la major part de les empreses el marge d’influència en les decisions polítiques les coneixem tots i totes de sobres.

L’eterna pregunta de filòsofs i activistes polítics: Què fer? Ressona de nou amb força. Per començar és bona idea no consumir grans peixos i començar a ser verdaderament crítics amb l’alimentació i la política auto-depredadora que està portant la humanitat.

Vols donar la teva opinió? Escriu el teu comentari:

Nom *
Mail *
Web