11
Com ens afecta l’estrès? 02
Tema: SalutUn incident quotidià, una “enganxada” a la feina o una discussió amb la nostre parella. De sobte sentim que el cor se’ns accelera i batega amb una força inusitada. Sentim una acalorada a la cara i comencem a suar. Qui no ha sentit alguna cosa semblant en més d’una ocasió?. Això no són sinó algunes de les manifestacions del que coneixem com estrès. No obstant això l’estrès és molt més. Presenta una sèrie de manifestacions no tan fàcil de percebre-les, però els efectes poden ser devastadors.
D’altra banda, no són únicament les que en general considerem com a situacions problemàtiques o negatives les que poden elevar el nostre nivell d’estrès. També una alegria sobtada pot, segons molts investigadors, ser la causa d’una també sobtada pujada en el nostre nivell d’estrès.
Als Estats Units s’ha estimat que el 43% dels adults pateixen a causa dels efectes adversos de l’estrès, i que entre el 75 i el 90 per cent de les visites als metges són per a condicions que es relacionen d’alguna manera amb aquest estigma. L’estrès està relacionat amb moltes de les principals causes de mort com ara càncer, malalties cardíaques, cirrosi del fetge, malalties pulmonars, accidents i suïcidi. Segons el Dr Paul Rosch president de l’American Institute of Stress, l’estrès s’ha convertit en el problema de salut més comú en el primer món. Com veurem més endavant, l’estrès pot tenir com un dels seus efectes el escurçar la vida i envelliment prematur.
Durant la dècada de 1920, el neuròleg i fisiòleg nord-americà Walter B. Cannon va descobrir que quan un organisme té por o s’enfronta a una emergència, el seu cervell respon activant el sistema nerviós simpàtic. El ritme cardíac i la respiració s’acceleren, la sang abandona els estrats superficials de la pell i es dirigeix cap als músculs proveint una major quantitat d’oxigen. Tot això capacita a l’organisme a respondre a l’emergència bé sigui lluitant o fugint de la mateixa manera.
Quan aquest estat d’emergència es perllonga, es produeix una resposta més complexa a la qual el Dr Hans Selye va anomenar la Síndrome d’Adaptació General. Selye entenia que aquesta condició prolongada d’estrès causa danys a l’organisme, principalment a causa de l’elevació d’adrenalina i hormones corticosteroides secretades per les glàndules adrenals.
Durant molt temps els fisiòlegs han sabut que l’estrès pot causar envelliment prematur en animals de laboratori. Quan un animal és sotmès a condicions d’estrès continu, el seu cos comença a patir una sèrie d’estralls i al cap d’uns pocs dies mor. En fer-li l’autòpsia es troben nombrosos símptomes de deteriorament i envelliment prematur. En els éssers humans es produeix una situació similar. Quan l’estrès sobrepassa certs límits s’afecten nombrosos òrgans del nostre cos, igual que la nostra capacitat mental i el sistema immunològic.
En situacions normals les cèl·lules del nostre organisme utilitzen al voltant d’un 90% de la seva energia en activitats metabòliques dirigides a la renovació, reparació i creació de nous teixits. Això és el que es coneix com metabolisme anabòlic. No obstant això, en situacions d’estrès això canvia dràsticament. En lloc d’activitats dirigides a la renovació, reparació i creació de teixits l’organisme es dediquen a tractar d’enviar quantitats massives d’energia als músculs. Per aconseguir això, el cos canvia al que es coneix com a metabolisme catabòlic. Les activitats de reparació i creació del cos es paralitzen, i fins i tot l’organisme comença a descompondre els teixits a la recerca de l’energia que tan urgentment necessita.
En l’antiguitat, el mecanisme de l’estrès complia el propòsit de preparar als éssers humans per respondre a estats d’emergència que li representaven una amenaça física. La forma de respondre a aquest tipus d’emergència era, en general, fugint o barallant-se, respostes per a les quals es requereix una gran quantitat d’energia i força muscular. Els canvis hormonals i altres alteracions fisiològiques que es produeixen en els estats d’estrès van dirigides a aconseguir això. Imaginem a un primitiu habitant de les cavernes que ha d’enfrontar-se al impensat atac d’un animal salvatge. L’organisme d’aquest cavernícola es prepara per respondre a l’amenaça. Els músculs es tensen, la respiració es torna ràpida i poc profunda, la fam i el desig sexual se suprimeixen, el procés digestiu es deté, el cervell es col·loca en un estat d’alerta màxima i els sentits s’aguditzen. Les glàndules adrenals comencen a llançar cap al torrent sanguini substàncies com adrenalina i cortisol, que ajuden a augmentar la producció d’energia i la força muscular.
En la nostra moderna societat no hem d’enfrontar-nos en general a animals salvatges (almenys en el sentit literal del terme). No obstant això, ens enfrontem a situacions d’un altre tipus com ara problemes a la feina, o el matrimoni, amb els mateixos mecanismes amb els que els nostres avantpassats s’enfrontaven als animals salvatges. El problema sorgeix a causa que els canvis haguts en la societat s’han donat en forma tan veloç que no han permès al procés evolutiu, que és summament lent, per adaptar-se als mateixos. Si comparem amb els centenars de milers d’anys que l’ésser humà porta sobre la terra, veurem que la vida civilitzada és una condició summament recent. Per tant, estem utilitzant encara mecanismes que van ser desenvolupats per solucionar els perills que comunament es presentaven en la vida de les cavernes.
La resposta d’estrès està dissenyada per una de dues coses: Lluitar o Fugir
En la vida cavernícola els estats d’emergència duraven com a màxim uns pocs minuts. Un cop superada l’emergència, el nivell d’hormones secretades i els processos fisiològics tornaven al seu estat normal. En la nostra moderna societat el mecanisme de l’estrès s’activa, no tant a causa de perills momentanis, sinó a causa d’estats emocionals perllongats (com per exemple, una situació d’infelicitat matrimonial) o que es repeteixen cada dia (com per exemple, l’embús per anar i per tornar del treball).
Sota aquestes circumstàncies les hormones secretades poden començar a causar grans danys al nostre organisme. Entre aquests danys s’inclouen: fatiga, destrucció dels músculs, diabetis, hipertensió, úlceres, impotència, pèrdua de desig sexual, interrupció de la menstruació, augment en la susceptibilitat a malalties, i danys a les cèl·lules nervioses. Alguns estudiosos apunten que el que més impressiona d’aquests danys és el fet que, mirats en conjunt, s’assemblen molt al que succeeix en el procés d’envelliment.
Així podem assegurar que les situacions mantingudes d’estrès, literalment ens envelleixen i emmalalteixen. Una particularitat que no podem deixar de contemplar és que la canalla -avui en dia- ja pateix situacions estressants mantingudes. Aquest fet és especialment negatiu doncs no hem d’oblidar que la canalla està en període de formació tan físicament, emocionalment, com de caràcter, per tant no tenen eines ni estant preparats -nosaltres tampoc- per aquest avatars. Pensem-hi.
Siguem crítics, i actuem en conseqüència. A aquest món no hem vingut a envellir-nos prematurament amb les nostres angoixes i paranoies, a aquest món hem vingut a “viure”, a evolucionar, a créixer, a tenir vivències i gaudir-les, o patir-les però sempre traient-ne una lliçó. Si us plau, mireu d’evitar l’estrès amb totes les vostres forces. Si, si, ja ho sé: Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. ¡¡¡Però ho hem de fer!!!