Un cop Annie Dillard va escriure sobre la innocència alguna cosa així: “La innocència no és prerrogativa de nens i de cadells, i molt menys de les muntanyes i de les estrelles fixes, que no tenen prerrogativa alguna. No hem perdut totalment la innocència, el món no és un lloc tan dolent com sembla. Com qualsevol altre bon do de l’esperit, la innocència hi és si la vols, gratuïta per a qui la demani, com han accentuat altres veus més potents que la meva. És possible buscar la innocència com els gossos de caça assetgen les llebres: decididament, moguts per una espècie d’amor, estavellant-se contra els rierols, udolant i perduts en camps i boscos, donant voltes en cercle, saltant sobre tanques i turons, amb els ulls molt oberts, bordant fort a tots els que viuen inconscients de l’anhel més profund i incomprensible, una flama arrelada al cor …, i aquell concert d’ocells refilant a cor, com eco que ressonava des de les muntanyes”.

Un dels més profunds suports de la moralitat i de l’espiritualitat és la innocència, si no la seva realització total, almenys certament el seu desig. Igual que un nen ple de salut anhela la experiència d’un adult, un adult sa sent enyorança pel cor d’un nen. Perdre el desig de la innocència és perdre la pròpia ànima. Efectivament, perdre la innocència és perdre la pròpia ànima. Perdre totalment el desig de la innocència és una de les qualitats que confirmen estar ja en el infern.

Què és la innocència?

Dillard la descriu com l’estat sense complex ni cohibició de l’ànima en qualsevol moment de pur lliurament o dedicació a qualsevol objecte. Per ella, la innocència és la mirada fixa d’admiració, l’amor despullat de tota luxúria, alguna cosa semblant al que que James Joyce descriu en “Un Retrat de l’Artista com a Jove” quan el seu heroi, el jove Esteve, veu a una jove mig-vestida a la platja, i ​​en comptes de sentir impulsat pel desig sexual se sent mogut només per una sorpresa i admiració irresistibles.

El difunt Allan Bloom a “The Closing of the American Mind” (El tancament de la Ment Americana) insinua que, per fi, innocència és castedat, i castedat és més que un simple concepte sexual. Per Bloom, s’ha de donar un cert tipus de castedat en totes les nostres experiències, és a dir, necessitem experimentar coses només si podem, i quan puguem, experimentar-les de manera que ens mantinguem sòlids, que no ens desintegrem. Senzillament, perdem la nostra innocència quan experimentem alguna cosa de manera que ens “des-aglutina”, que d’alguna manera destrueix la nostra integritat. I podem arribar a “des-aglutinar-nos” de moltes maneres -moral, psicològica, emocional, espiritual o eròticament-.

Bloom, insinua que avui a la majoria de nosaltres ens falta castedat i que d’alguna manera ens hem tornat ja “des-integrats”. Això, segons ell, es manifesta no només en taxes disparades i alarmants de suïcidi, crisi emocional i nerviosa i abús de la droga i l’alcohol, sinó, i més assíduament, en un cert estat de mort que ens deixa “eròticament coixos”, sense foc en els nostres ulls, i amb poca dosi del sublim en els nostres cors i en els nostres somnis.

Però la innocència de l’adult no és exactament la innocència natural del nen. Per a un adult la innocència ja no pot ser ingenuïtat, sinó que ha de ser més aviat una cosa que anomenaríem millor “2ª ingenuïtat”. És ingenuïtat post-crítica. Hem de distingir entre infantilisme, la innocència espontània del nen que està arrelada en la manca d’experiència, i el “ser-com-nens”, la postura post-crítica d’un adult informat i experimentat, que ha assumit de nou la sorpresa de un nen.

Com va definir Jesús la innocència? Va identificar la innocència amb dues coses: Tenir el cor d’un nen i tenir el cor d’una verge: Llevat que tingueu el cor d’un nen no entrareu pas al Regne del cel. El Regne de Déu pot comparar-se a deu verges que esperen el nuvi.

Per Jesús, el cor d’un nen és un cor fresc, receptiu, ple de capacitat de sorpresa, ple de respecte, i que no conté encara la duresa i el cinisme que s’endureixen dins nostre a causa de les ferides i del pecat. Per Jesús, el cor d’una verge és un cor que pot viure amb paciència davant la no-consumació, sense requerir la simfonia acabada. És innocent perquè pot viure sense trencar tabús saludables, sabent que, com un nen, moltes de les coses que desitja profundament no es poden obtenir encara. El cor del nen és un cor que encara confia en la bondat, i el cor de la verge no posa en prova al seu Déu.

En la seva novel·la “The Stone Angel” (l’Àngel de Pedra), Margaret Laurence descriu a una dona, Hagar Shipley, que, un dia, després de sentir casualment a un nen que li diu “vella bruixa”, s’examina a si mateixa al mirall i es queda horroritzada pel que veu. Tot just reconeix la seva pròpia cara, i el que veu li fa por. Com pot un, en procés imperceptible per a si mateix, canviar i arribar a ser tan diferent, tan fred, tan sense vida, i tan buit de frescor i innocència? Aquesta experiència ens pot passar a tots nosaltres i, de fet, ens passa a molts de nosaltres.

Si hem deixat ja de ser el tipus de persona, de la qual el nen que portem dins es pot fer amic amb facilitat, llavors potser ha arribat ja el moment de buscar la innocència com els gossos de caça assetgen les llebres, decididament, estavellant-se en els rierols, udolant en els camps perduts, impulsats per una mena d’amor.