ELS ALIMENTS EN LA NOSTRA CULTURA

L’ésser humà, a diferència dels animals que viuen a la Natura, menja sense fam quan és l’hora de dinar, a les dues de la tarda, encara que tingui l’estómac ple.

Menja quan està avorrit, amb ansietat o ingereix aliments quan nota un buit a la boca de l’estómac a causa de problemes psicològics. Les persones, potser en aquests moments no mengen, empassen, omplen l’estómac en un intent d’escapar a les seves preocupacions o frustracions. Sembla que les penes amb pa són menys penes.

En paraules de Guy-Claude Burger, en el seu llibre “La guerre du Cru” (La guerra del Cru):
“Segons Freud, el major traumatisme de l’existència es produeix en la primera infància quan el nen ha de reprimir les pressions amoroses que experimenta amb respecte als seus pares. En efecte, el nen espera amor i rep sopa i patates . Això no li omple el cor, sinó l’estómac, que està just una mica més avall. Els aliments que se li donen es tornen llavors els símbols de l’amor dels seus pares. Més tard, quan tingui una dificultat, una depressió, una pena , es tornarà a enganxar als aliments que representen encara l’amor de la seva mare en el seu inconscient. A la vegada és un símbol i un substitut. Substitut perquè produeix una gratificació propera a la de l’amor. Es diu que l’amor passa per l’estómac “.

D’acord amb ell pensem que el menjar és un substitut de l’amor en moltes persones mancades d’afecte, manca real o perquè així ho viuen tot i tenir-lo. Quan ens falta afecte tirem mà del menjar, de la beguda, del tabac … Satisfacció per la boca (satisfacció oral), regressió de la part de nen o nena que hi ha en nosaltres, per omplir aquest buit.

Al contrari, quan els problemes psíquics provoquen el bloqueig del diafragma i un mal funcionament del plexe solar, sentim un «nus» a la boca de l’estómac, i una disminució de la gana i una sensació de «tancament» digestiu.

L’home menja sense fam i la dona també, i als nens se’ls obliga a menjar, encara que amb freqüència quan pateixen una crisi: refredat, angines, febre … els hi marxa les ganes de menjar. En aquell moment l’organisme necessita eliminar les substàncies de rebuig i tòxiques acumulades, i igualment precisa reparar les zones malaltes. No vol gastar energia en la digestió i assimilació dels aliments. Però gairebé sempre la ment domina al cos, el reprimeix, encara que protesta, i de vegades la protesta de l’organisme és clara en forma de nàusees i vòmits.

Hi ha un moment per a cada cosa, moments per menjar i moments per a no menjar, moments per alimentar-se i moments per dejunar. Entre aquests dos moments podem mantenir un equilibri.

Malauradament gran part de la humanitat no té que menjar, mentre que l’altra part no sap deixar de menjar. Només amb deixar de menjar de tant en tant, a més d’una disminució de la quantitat ingerida, podem equilibrar aquesta balança. Amb la Quaresma dels catòlics (la d’abans), el ramadà dels musulmans, els dejunis de purificació en la majoria de les civilitzacions i religions del món, a més d’una interiorització espiritual es busca una harmonització amb la ingesta excessiva del temps normal. Però per «deixar» de menjar cal estar una mica sa mentalment o mantenir-se en dins lo possible en un estat de tranquil·litat.

El nen petit plora no només quan té gana, sinó també quan té fred, quan li irrita el culet per l’orina o les caques, quan se sent abandonat, o nota que la seva mare està nerviosa o amb ganes de pegar-li una bufetada perquè se sent amb necessitat de descarregar la seva tensió psicològica. Però l’actuació de la mare, considerada com la normal, és la de donar-li el pit, el biberó, o la “papilla”, omplint bé l’estómac. Amb freqüència no es planteja el per què del seu plor, sinó que li «cobrirà» l’angoixa amb el menjar.

Potser sigui aquest un dels mecanismes més importants i repetits al llarg de la nostra vida. Em sento abandonat, «que no em volen», «que no em surten les coses com jo vull” o tinc por del que pot passar; i descarrego o tapo la meva ansietat amb la ingesta d’aliments, i amb freqüència no menjo sinó que  empasso, omplo l’estómac. Aquest acte, repetit moltes vegades i sense descans, es grava en l’inconscient i és una cosa que sorgeix molt fàcilment a la menor contrarietat. En aquests moments no fem més que passejar una vegada i una altra cap al frigorífic o al «rebost». El nen petit quan se sent amb ansietat, necessita sentir-se estimat o protegit, s’enganxa a la mare i mama del seu pit. L’adult s’enganxa al menjar per «omplir-se», cobrint així el buit emocional que sorgeix a la boca de l’estómac.

La paraula grega dieta servia per anomenar el règim general de vida, no només el menjar o la beguda. Segons els ensenyaments Hipocràtics la «diaita» (dieta) abasta l’alimentació (menjars i begudes), els exercicis (gimnàstica, passeigs, descans, banys), l’activitat professional (i per això el grup social) les característiques del país on viu la persona (situació geogràfica, clima) i la vida social i política. Quan en la nostra vida no hi ha equilibri en el moviment (exercici, descans ….), en el treball, en les relacions sentimentals i socials, quan aquesta part de la nostra vida no marxa bé, descarreguem la nostra ansietat en el menjar. L’alimentació o dieta correcta ha d’anar a la alçada d’altres «dietes» segons el concepte antic. Sincerament no creiem que es pugui menjar d’una manera sana si no portem una vida emocional, psicològica i social més o menys sana, i almenys cal intentar-ho.

En l’acte de menjar no només ingerim menjar sinó que també el degustem. Sentim el gust dels aliments i seria més exactament així si no mengéssim tan ràpid, veient les «males notícies» de la televisió que et malmeten fins els sucs intestinals més suaus. Moltes vegades no som conscients que estem menjant perquè estem pensant en qualsevol altre assumpte o preocupació. I com algú deia, «allà on està la teva ment estàs tu». Encara que el teu cos mengi, si la teva ment està, en un vol sense motor a cent quilòmetres de distància, pensant en altres coses, tu ja no te n’adones del gust dels aliments ni en treus profit dels nutrients.

La nostra és una cultura del malbaratament i del consum i en el menjar no podia passar més que el mateix, mengem fins que no podem més i a sobre a l’ansietat i a la manca del veritable plaer vital que ens fa menjar de més, li diem « tenir gana », i a mantenir la «corba de la felicitat» a la panxa que són quatre dies. Ho confonem tot. Uns tenen la panxa per menjar massa i als altres, en els països que pateixen «manca», els creix la panxa per no tenir que menjar.

Dinem per omplir l’estómac més que per gust i sabem que quan mengem en excés, gran part de l’energia i la sang del cos es centralitzen en l’estómac, pensem menys, li donem menys voltes al cap. No hi ha tanta energia per al funcionament mental. Una gran tec ens dóna sensació de son.

Els costums de la nostra família, els aliments ingerits en la infància, ens marquen cap a una apetència, amb freqüència insana. La comoditat d’enviar els nens amb els “donuts» amb forat i les llepolies que et fan el forat a l’interior, de tota la porqueria que entra al cos, és una costum gens sana. El nen aprèn a «estimular» al cos (addició) amb aquestes substàncies i després la mare es queixa dient: «és que aquest nen no em menja», sense adonar-se (?) del que influeixen els hàbits alimentaris en la bona salut física i psíquica del nen. Cos i ment van units.

El gust i l’olor dels aliments ens porten records, imatges del passat, de la nostra infantesa, a vegades agradables i altres desagradables.

Segons la cultura i els hàbits alimentaris del grup ètnic o social al qual pertanyem, ens atreu un tipus d’aliment o un altre. Aliments que en algunes cultures són acceptats i molt estimats: carn de serp, gos, certs insectes, ens produeixen un gran rebuig a la nostra societat. I al contrari aliments com la llet, tan important en la nostra cultura, produeix repugnància en altres cultures.

Cal tenir en compte també que al llarg dels segles s’han donat veritables transformacions en els hàbits alimentaris, no oblidem que gran part dels aliments vegetals que mengem (tres cinquenes parts segons RL Beals i H. Hoijer) provenen de plantes desconegudes a Europa abans de l’arribada de Colom i els seus a Amèrica: la patata, el blat de moro, les mongetes, el tomàquet, cacauet, gira-sol, pebrot, carbassa, moniato …

A la zona mediterrània d’Europa predominava aleshores el cereal (blat i ordi) la vinya i l’olivera, i en la zona nord predominava la recol·lecció de fruits espontanis, el pastoreig, la caça i la pesca, i una mica de cereal. La influència del sud es propaga cap al nord i amb això el cereal, la vinya, l’olivera i la influència del nord cap al sud, intercanviant els hàbits alimentaris. Avui en dia els mitjans de transport i conservació dels aliments peribles han donat lloc a una unificació dels hàbits alimentaris. Igualment els hàbits del anomenat menjar ràpid i conegut de vegades com “menjar escombraries”: l’hamburguesa, el “perrito caliente” amb la coca-cola i els plats congelats han estat el segon mecanisme d’unificació, malauradament. De la mateixa manera s’ha unificat el consum de cereals, quan antigament cada continent en consumia especialment un: a Europa i Àsia Occidental el blat i l’ordi, a Àsia oriental l’arròs, a Amèrica el blat de moro i en el Àfrica el mill. El cereal, sempre va ser i continua sent, molt utilitzat per el seu fàcil emmagatzematge.

Ja els antics dietistes deien que els aliments eren capaços de modificar la constitució corporal (els humors) i que les substàncies en barrejar-se, permetien el bon o mal funcionament de l’organisme. L’alimentació correcta i equilibrada és una de les pedres angulars de la bona salut. Algun dia s’acceptarà oficialment que l’aliment actua sobre lo psicològic i no hi ha més que veure que una àpat excessiu afebleix el cervell, el cap no pot pensar i dóna ganes de dormir. La ingesta excessiva porta com a conseqüència el continu afebliment de molts dels nostres cervells, que després, entre altres coses, necessiten cafè i estimulants per a poder funcionar (mal-funcionar).

En la nostra cultura, igual que en les que ens han precedit, el menjar és signe de poder, de posició social i de competència amb el veí. L’arrogància humana fa que competim per què en el nostra casament o en el dels nostres fills es serveixin els millors menjars i vins.

En els últims anys, hem convertit els àpats de les «primeres comunions» dels nostres fills en un signe de posició social, en veritables banquets on el que menys importa és l’acte o el nen, i on tenim molta cura de que el veí vegi lanostra «posició econòmica». ¡Tot és aparença! El que si passa certament és que després d’aquestes celebracions augmenten els trastorns digestius i el consum de bicarbonat i antiàcids. Els àpats de negocis són altres de les ocasions especials que es festegen menjant, quan el comensal té la panxa plena i el cap “lleuger” per l’alcohol és un «bon moment» per fer tractes.

I no parlem de l’alcohol amb desmesura … perquè hi ha més d’un que creu, o li convé creure, que el vi ajuda a la digestió dels aliments, la ginebra calma els mals d’estómac i el whisky dilata les artèries del cor. Hi ha disculpes per tot!

Grans esdeveniments de la nostra vida ens reuneixen al voltant de la taula i això és bo. El problema comença amb els excessos, especialment freqüents en els darrers anys, ja que els pantagruèlics sopars que abans es feien durant el Nadal, ara poden ser igualats i superats, qualsevol dia i en qualsevol moment.