Nas de murri, mirada de follet, barbes de savi i cor avançat al seu temps: cent sis anys testimoniant el que llavors ben pocs arribaven a comprendre. Ecologista “avant la lettre”, místic en el vigor de temps seculars, crudívor quan els naturistes eren quatre sense tambor, indi enmig de l’espessor d’asfalt, no va fer grans campanyes, no va encunyar profètiques frases, no va promoure innovadores revolucions. Es va asseure sota una figuera i allí va romandre durant desenes d’anys. Ningú ha gosat tocar a Sabadell el “Jardí de l’amistat”, que encara en els nostres dies perdura. La figuera ha mort, però el seu exemple segueix viu. Un món tan accelerat com el nostre corre el risc de perdre la memòria. Tan bolcats cap al futur podem oblidar amb facilitat als que ens van precedir, als qui van aplanar el present amb els peus més clavats a la terra. Pocs joves dels nostres dies inclinats a l’ecologia, al naturisme, a la Vida que cada dia batega amb més força després de la vida, coneixen la història de l’Isidre Nadal (Barcelona 1877-La Galera 1983), l’avi “Llum”, que va plantar el seu exemple i el seu jardí enmig de l’asfalt de la segona meitat del segle passat.

Els primers anys de la seva vida representen per exemple una incògnita, doncs no trobem consens total en quant a la data de la seva vinguda al món. La majoria de les informacions recollides apunten, no obstant això, que va néixer el dia de Reis de 1877. Quan Llum es referia al seu naixement, deia que va ser abandonat en una cistella, “com Moisès”, en un fosc racó del port de Barcelona. Unes monges van recollir a qui amb el pas del temps es vindria a dir Isidre Nadal. Isidre venia per el patró dels pagesos i Nadal pel gust del xaval pel nadal. Va conservar aquest nom fins que es va penjar el de “Llum de la Selva”, un nom més d’acord amb la seva vocació de guia i de “far” entre els humans.

Les religioses el van internar en un orfenat del que va acabar fugint. Als catorze anys es va posar a treballar i de seguida es va veure seduït pels corrents anarcosindicalistes del moment. Hi ha fins i tot qui afirma que va viure també la seva etapa de “petarder” en aquell temps convuls i de tants sobresalts socials. Se les va enginyar per a eludir el servei militar, quan la defensa de les colònies es pagava amb sang i foc.

Va ser seguidor de Ferrer Guàrdia, no obstant això, amb el temps, la seva inclinació per la naturalesa va deure ser més forta que pel laïcisme i la subversió popular. Aviat va retornar a un camp que no abandonaria per la resta de la seva perllongada vida. El seu coneixement de la naturalesa li hagué aconseguit la confiança d’algun potentat pagès que el va posar de capatàs. Sembla que va estar també al capdavant d’una de les comunitats agràries que llavors proliferaven. Va ser tota la seva vida un autodidacta, no va tenir accés a estudis formals, però sovint comentava que el seu temps lliure el dedicava a la lectura, sovint a la llum d’unes pobres espelmes.

En els anys vint va fundar al costat d’altres amics la “Societat catalana de naturisme” i va col·laborar amb al revista “Pentalfa”, pionera del moviment pacifista, ecologista i naturista del nostre país. Es diu que va arribar a mantenir també correspondència amb el propi Tolstoi.

Les seves pràctiques contrastaven amb la mentalitat de l’època. Conta la llegenda que en un diari català de començaments de segle va aparèixer amb un grup d’amics en plena estampa nudista, generant el consegüent escàndol. En més d’una ocasió van haver també de sortir corrent, doncs les forces puritanes del moment els perseguien a tirs quan prenien el sol nus. L’esperit llibertari el va conservar, de totes maneres, al llarg de tota la seva vida. L’exemple més evident és que mai va tenir un carnet d’identitat a la seva butxaca.

Amb la seva companya Carme va formar una peculiar llar i es van instal·lar en el seu “Jardí” a les afores Sabadell. Amb les seves pròpies mans va aixecar la cabanya i va conrear l’horta. D’aquest limitat espai tot just sortiria en setanta anys. Durant tot aquest temps la parella va viure sense necessitat de a penes res de l’exterior, igual que nàufrags en una illa enmig de l’asfalt. Van fer molt poc ús de diners, doncs tenien la seva pròpia horta i gairebé no utilitzaven aparells. No tenien llum elèctrica, no depenien de l’exterior.

“Naixeran abans les flors“

Pocs anys abans de la seva mort va ser dut A Tarragona. La seva companya de tota la vida ja havia partit i els que l’envoltaven van entendre que necessitava de cura i protecció. Dos joves riojans, que ell va batejar com Clavell i Clavellina, el van acollir a la seva casa propera a Pobla de la Galera, a la colònia Plana Bella de Tarragona.

Jordi Maluquer va viure molt de prop l’última etapa de Llum. “Aquest maniquí ja no em serveix” li va dir a aquest empresari del sector del perfum, l’ancià que veia ja propers els seus últims dies sobre la terra. Afegix aquest amic: Quan després del menjar s’anava a fer la migdiada comentava que anava al “assaig general”. Ens volia dir que deixava el seu cos tan sols una breu estona per a després retornar a la vida física.

No obstant això el 23 de Desembre de 1983 Llum no va retornar del “assaig general”, va saltar al “plateau” celeste. Va deixar definitivament el seu ancià vehicle corporal a l’edat de 106 anys. Va prendre el seu vol entre aroma de tarongers cap a un “Jardí” més etern, per descomptat també de veritables i profundes amistats. Amb ell es trobava la parella que li va brindar afecte, sostre i companyia l’última etapa de la seva rica vida.

Se’l va enterrar com el volia: al costat d’un xiprer, amb una túnica blanca i sense taüt, “perquè les flors naixessin abans?” Quatre dones el van dur sobre una plataforma fins a la seva tomba. Anava tan sols cobert per una tela. El enterrament va ser al matí i durant tot el dia no va parar de passar gent per a acomiadar-lo. Una suau música de violí posava fons a aquella bella imatge, poc funerària, entre oliveres. Maluquer conta també que quan van fer les gestions per a enterrar-lo a la Colònia Plana Bella de Tarragona, en realitat no van trobar cap impediment legal. A l’avi no se’l podia donar de “baixa”, doncs en realitat mai se’l havia donat de “alta”, és a dir mai havia figurat en registre algun. De fet, quan li sol·licitaven un nom en el moment de consignar alguna de les poques adquisicions que van realitzar, sempre facilitava el de la seva companya.

Envoltat d’ecologistes

Luis Lázaro, una autoritat del moviment ecologista, va estar molt a prop del “Llum de la Selva”. De la seva ploma ha sortit un encertat retrat del venerable avi: Així era el padrí. Un home, un amant que va assolir mantenir la seva visió real, enfront d’un món imaginari. Per darrere dels tarongers del seu jardí van passar la I República, la Restauració, Primo de Rivera, la II República, la guerra, Franco, la democràcia. La història fluïa sense parar i Llum seguia en el seu centre. Luis Lázaro viu a Càceres on lidera iniciatives en el camp de les energies alternatives. Per a ell Llum representava un boig solitari que va resistir en “una bombolla de llum i d’harmonia” la terrible tempesta d’un segle ple de transformacions. Quan va partir Llum, Clavell i Clavellina, els seus amfitrions, van comentar a un jove Lázaro amb la mirada d’aquells que han vist i han comprès: “Ara ja estem sols. Ja no hi ha mestres, només queden guerrers”.

Gràcies aquest pioner de l’alternatiu en el nostre país hem pogut conèixer amenes històries sobre la seva singular vida.

En una ocasió els Mossos d’esquadra van anar a capturar a l’avi per denúncies de dur el pèl llarg i la barba despuntada. Segons arribaven al jardí, Llum els començava a recitar passatges de la Bíblia o lliçons d’astronomia. No tenien altre remei que marxar-se per on havien vingut. En una altra ocasió quan estava treballant la terra es va adonar que algú al voltant seu fumava, era el rector dels escolapis. Per a allunyar-lo no se li va ocórrer altra cosa que despullar-se i sortir corrent cap a ell.

Envoltat d’artistes

Visitem a Floreal Sorriguera i Maria Dolors Duocastella a la casa d’aquesta última a Terrassa. Aquests dos artistes octogenaris gaudeixen amb l’oportunitat de poder parlar de qui, amb tan bons records, va marcar les seves respectives vides.

Per a aquest pintor i aquesta actriu Llum de la Selva era un patriarca en el més elevat dels sentits: Va tenir la facultat d’harmonitzar entorn d’ell a les famílies espirituals del moment. Aquests ancians, que professen autèntica veneració per aquell ésser petitó, de veu baixeta i cos semi despullat, ens conten que teòsofs, espiritistes, seguidors de Krishnamurti, gent de les comunitats de l’Arca i de l’Arc de Sant Martí, a més de molta gent que, com ells, anava per lliure, es reunien al voltant del savi. Entre les moltes curiositats que ens comparteixen, mentre que repassem les fotos de l’època, hi ha la que caminava amb els peus descalços per a no fer mal a les plantes. Agradava d’aplicar-se banys de fang i la seva espartana dieta no contemplava més que dos àpats diaris, a força de fruites.

Floreal i María Dolors recorden amb afecte el temps passat en el “Jardí de la amistat”. La intensitat de la seva evocació dóna prova de la singularitat i carisma de “l’avi Llum”: No pertanyíem a cap organització però hissàvem una bandera blanca, bandera de la pau i de l’amistat. En el Jardí es promovia també l’esperanto com llengua d’una humanitat per fi unida.

Al llarg de la xerrada distesa afloren molts detalls. Llum proposava llaurar la terra i menjar només dels fruits que ella ens proporciona, sense necessitat d’aplicar-los calor, ni cuinar-los, ens comparteix el veterà pintor. Però l’avi no es lligava a la terra, convidava també a mirar a les estrelles. Animava més a un exercici de simple admiració i agraïment pel seu fulgor, que a un detallat estudi de les seves influències. Promovia una “astronomia cosmogònica”, en els temps en els quals la astrologia es movia encara en estrets marges de secretisme.

Envoltat d’intel·lectuals

Ens rep també en la seva masia de Cabrera de Mar, un altre dels més entranyables amics de Llum, l’empresari, periodista i alt càrrec cultural de la Generalitat durant molts anys, Jordi Maluquer. Aquest home, que en l’any 1976 va fundar el periòdic Avui, conserva també un grat record de la companyia de l’ancià. Aquest afecte, que ha vençut el temps, és bona prova de com Llum va saber guanyar-se a sectors ben diversos de la societat catalana i espanyola del moment, tals com artistes i intel·lectuals i no només aquells obstinats ja en un creixement espiritual.

Maluquer va ser a més l’artífex de la trobada amb un altre gran gegant d’aquells temps: el italo-francès Llança de Vast, deixeble de Ghandi i fundador de les Comunitats de l’Arca. El contrast entre ambdós patriarques era potser una de les claus de la seva complementarietat i amistat. L’un menut i de veu limitada, l’altre gran i de veu poderosa. El català no albergava un missatge de transformació a gran escala, no feia declaracions eloqüents, predicava amb l’exemple; mentre que el francès tenia una clara vocació de masses. Llança de Vast es va passar diverses vegades pel jardí de l’amistat. En les seves visites va anar llaurant un bastó que, quan el va haver acabat, el va lliurar solemnement a Llum.

Entre la multitud d’anècdotes que Maluquer guarda en la seva memòria, hi ha l’al·lusió que Llum va fer d’un vegetarià que les hi enginyava en el Jardí de l’amistat per a encendre la seva petita foguera en la que cuinar. “Pobret és vegetarià. Utilitza el foc”, va comentar irònic l’avi.

De “el portal dorado”