Depurar l’organisme i encara millor no intoxicar-lo, poden ser maneres de resoldre la causa profunda de les malalties cròniques i degeneratives. En el cas del càncer, la seva gènesi i el seu lent desenvolupament ens permeten entendre que tot està a les nostres mans, tant en la prevenció com en el seu posterior tractament. La clau: Cos Saludable i sistema immunològic eficient.

Convé aturar-nos sobre una de les malalties greus que més por genera per la seva virulència i les seves conseqüències: el càncer. En concret em vull referir al mecanisme de la gènesi tumoral, per tal de mostrar la importància de tenir un Cos Saludable en el seu desenvolupament. Per a això utilitzaré alguns conceptes del Dr. Christopher Vasey, que en el seu llibre “Comprendre les malalties greus”, fa una didàctica explicació del fenomen.

Molt es parla de la greu exposició a les substàncies cancerígenes, com a factor desencadenant dels tumors. No obstant això, no n’hi ha prou amb eliminar totes les substàncies cancerígenes conegudes per estar fora de perill del càncer. Una cèl·lula normal es pot convertir en cancerosa quan el medi es degrada per sobrecàrregues i mancances. En aquest context, el destí de la cèl·lula cancerosa depèn totalment del terreny (cos humà), ja que una cèl·lula cancerosa no es converteix automàticament en un tumor maligne.

Tot ésser viu, ja sigui un microbi o una cèl·lula (cancerosa o no), només pot viure en un organisme que ho accepta i li ofereix les condicions per al seu desenvolupament. Quan això passa, els microbis es multipliquen i es genera una infecció, si es tracta d’una cèl·lula cancerosa, la seva multiplicació genera un tumor. Però quan el terreny no ofereix les condicions necessàries, el microbi és inofensiu i és destruït, mentre que la cèl·lula cancerosa també és destruïda pel medi hostil.

Coneixent el mecanisme reproductiu de les cèl·lules, és interessant analitzar què es necessita perquè una cèl·lula cancerosa es converteixi en un tumor amenaçant. Se sap que la diferència entre una cèl·lula cancerosa i una de normal, està donada perquè aquella es divideix cada vegada en dues cèl·lules fèrtils, mentre aquesta es divideix en una de fèrtil i una d’estèril. Aquesta és la raó per la qual un teixit sa és estable i un teixit cancerós creix en forma ràpida. Però amb l’auxili de les matemàtiques, veurem com de “lenta” és aquesta velocitat i què es pot fer mentrestant. Tinguem sempre present que la teòrica multiplicació geomètrica de les cèl·lules canceroses requereix d’una condició essencial: que el sistema immunològic d’aquest organisme no compleixi la seva funció, és a dir que no actuï com ha d’actuar, sigui per toxèmia corporal o per mancances nutricionals.

Una cèl·lula cancerosa es divideix quatre vegades l’any aproximadament. Això vol dir que al cap d’un any, la cèl·lula original s’haurà convertit en setze cèl·lules, xifra insignificant en un organisme compost per cinc bilions de cèl·lules.

Tot just al tercer any, el tumor haurà arribat al nombre de mil cèl·lules. Encara continua sense representar cap perill, ja que és inestable i mal assentat en els teixits, i pot ser destruït i eliminat amb facilitat. Si les condicions del medi li són desfavorables, pot desaparèixer espontàniament. És més, se sap que d’aquests tumors n’hi ha actualment en l’organisme, però no tenen efectes molestos si el sistema immunològic funciona i el terreny està sa.

Per arribar a l’estadi del milió de cèl·lules cal arribar al cinquè any de desenvolupament, sempre en la hipòtesi de creixement lliure, com a conseqüència de la inacció del sistema immunològic. Tot i això estem en presència d’un tumor que només fa un mil·límetre, pesa un mil·ligram i resulta massa petit per ser detectat amb les tècniques actuals.

Haurem d’esperar fins el vuitè any perquè arribi a l’estat dels mil milions de cèl·lules; llavors mesura aproximadament un centímetre i pesa un gram. Ha aconseguit créixer i instal·lar-se sòlidament en els teixits i justament ara pot ser detectat. Aquí s’inicia la fase realment perillosa per a l’organisme, ja que comença la seva propagació: les cèl·lules es desprenen del tumor mare (metàstasi) i a través dels fluids corporals van a colonitzar altres parts del cos.

Cap al desè any el tumor arribarà a la massa crítica del bilió de cèl·lules, pesarà un quilogram i mesurarà deu centímetres. Segurament provocarà la mort del portador, ja que l’organisme no pot resistir semblant massa tumoral. Però hem de reflexionar que per arribar a aquest estat de gravetat, han hagut de transcórrer vuit anys d’evolució impertorbada; vuit anys en el quals el sistema immunològic no ha complert la seva feina; vuit anys en els quals la toxèmia corporal ha brindat les condicions adequades perquè es reproduís sense problemes!!!

Si bé la descripció de l’exemple és teòrica, ja que la velocitat de desenvolupament d’un tumor és totalment dependent de les condicions del medi en què es troba, serveix per demostrar què deixem de fer … i què podem fer per la nostra salut!!! Qualsevol millora que introduïm en la qualitat dels fluids orgànics, representa una reducció de les possibilitats de desenvolupament del tumor. Com més toxines s’expulsen i més es satisfan les mancances, més vitalitat recuperen les cèl·lules normals i més adverses es tornen les condicions per a les cèl·lules canceroses.

Tot això ens indica dues coses. En primer lloc: l’avanç o retrocés del tumor depèn de la tasca que el portador estigui disposat a realitzar sobre el seu terreny orgànic. En segon lloc: mai és tard per començar a rectificar els errors que van portar al desenvolupament del tumor. Utilitzant dites populars, podem dir que … “sempre alguna cosa és millor que res” i “més val tard que mai”.

Donat el paper preponderant del sistema immunològic en la velocitat de desenvolupament de la massa tumoral, s’ha convertit en paradigma culpar a les qüestions emocionals i l’estrès per la seva inhibició funcional. Si bé es tracta d’una mitja veritat, és molt reductiu pensar que un problema emotiu sigui la causa de la proliferació tumoral.

Per ajudar a comprendre-ho millor, podem valer-nos d’una analogia mecànica. Seria com en el cas d’una caldera que explota per excés de pressió (causa), responsabilitzar-ne a els reblons per no haver suportat l’exigència (conseqüència). Si s’hagués mantingut la pressió en termes acceptables, els reblons estarien en el seu lloc i complint la seva comesa. En el nostre cas, un xoc emocional no pot esfondrar un sistema immunològic (conseqüència), si no estigués prèviament col·lapsat per la gran exigència d’un terreny advers (causa). Fins i tot l’estrès només pot fer efecte en un organisme intoxicat i amb mancances de nutrients .

Molts pacients que han patit extirpació quirúrgica i/o destrucció de cèl·lules canceroses mitjançant radioteràpia o quimioteràpia, pensen que ja està tot resolt. Segur que hauran alleujat a l’organisme del pes que això representava, però no hauran resolt el problema de fons: la correcció del terreny, capaç de posar a ratlla el desenvolupament del tumor. És més, les teràpies -altament agressives- hauran contaminat encara més el terreny i per tant hauran empitjorat les condicions generals de l’organisme.

Si es comprèn que símptomes i malalties no són més que la punta d’un gran iceberg (la intoxicació corporal), cal que el pacient es faci responsable de la seva curació, exercint el seu dret natural a la plena salut. La majoria dels malalts no es responsabilitza del seu estat, considerant-lo un problema del terapeuta; més encara en el cas de les malalties greus. Normalment s’actua com si la malaltia fos un ens extern que ha posseït al malalt, a qui se’l considera víctima innocent de la mala sort. El pacient baixa els braços i ràpidament es posa en mans d’un especialista, oblidant que només ell va generar el problema i només ell el pot resoldre, rectificant els errors. Com a màxim el terapeuta pot ajudar, recordant el camí de retorn a l’estat d’equilibri, però és l’afectat qui l’ha de recórrer.

Per tant us animo a que de tant en tant -un parell de vegades a l’any- us poseu en mans d’un naturòpata experimentat per que us ajudi a fer una depuració exhaustiva del cos. Normalment aquesta finalitat s’assoleix fent una dieta depurativa, prenent un suplement en forma de xarop detoxificant d’ampli espectre i si cal es personalitza en cadascú una neteja d’algun òrgan en concret.