Atès que un petit volum de fluids corporals ha d’atendre les necessitats de depurar tanta quantitat de teixit cel·lular, no n’hi ha prou amb un eficient sistema circulatori i un sistema d’irrigació diferenciats. Aquí apareix el tercer factor necessari per a la correcta funció cel·lular: la neteja dels fluids. Per tant, un dels principals objectius de l’organisme, serà mantenir la puresa dels líquids interns. Aquests fluids, com si fossin una xarxa de clavegueram, reben els residus generats per bilions de cèl·lules, a més, milions de cèl·lules mortes són abocades cada dia a la sang i la limfa. A tot això si sumen la multiplicitat de verins i substàncies tòxiques que ingressen al cos per mitjà de les vies respiratòria, digestiva i cutània.

Per fer front a semblant tasca, el cos disposa de diversos òrgans especialitzats en aquesta funció i que en altres entrades analitzem en detall: sistema digestiu (intestins + fetge), sistema urinari (ronyons), pell, sistema pulmonar i sistema limfàtic. Són els anomenats emuntoris. Quan tots treballen en mode normal i el volum de deixalles no supera la capacitat de processament, el “terreny” (cos) es manté net i les cèl·lules poden funcionar correctament. Això vol dir que estem en presència d’un organisme eficient i, per tant, d’una persona saludable, àgil i vital.

Però si les deixalles superen la capacitat dels emuntoris i aquests comencen a funcionar deficientment, el “terreny” es carrega progressivament de toxines i el funcionament orgànic es degrada gradualment. La sang es posa densa i circula més lentament pels capil·lars. Les deixalles que transporta la sang, passen a la limfa i al plasma intracel·lular. Com més temps es manté aquesta situació, més es contaminen els fluids. Arriba un moment en que les cèl·lules estan submergides en un veritable pantà que paralitza els intercanvis “intra” i “inter” cel·lulars. L’oxigen i els nutrients no poden arribar a les cèl·lules i aquestes experimenten greus mancances.

D’altra banda, els residus metabòlics que regularment excreten les cèl·lules, en no circular, augmenten encara més el grau de contaminació dels fluids. Les deixalles comencen a dipositar-se en les parets dels vasos sanguinis, redueixen el seu diàmetre i això disminueix encara més la velocitat de circulació i irrigació.

Aquí està l’explicació de la generalitzada, mal entesa i demonitzada hipertensió: la nostra sang bruta i espessa és la que obliga el cor a bombar amb més pressió per tal de compensar la menor irrigació. En definitiva, la tensió elevada és un simple mecanisme defensiu del cos, per tal de mantenir les funcions normals malgrat la toxèmia crònica.

No obstant això, tractem de “idiota” al nostre sistema circulatori, ingerint medicaments hipotensors (per reduir la pressió), quan el lògic seria depurar i fluïdificar la sang. Així ens estalviaríem, no només els fàrmacs, sinó també el terrible despesa d’energia que significa per al nostre organisme la improductiva tasca d’elevar la pressió sanguínia. És que no és aquesta la causa de tanta fatiga crònica en la població?

Però seguim amb els perjudicis que genera l’acumulació de toxines en els fluids corporals: obstrueix els emuntoris, dificulta la seva tasca, congestiona altres òrgans i bloqueja les articulacions. Els teixits s’irriten, s’inflamen i perden flexibilitat, s’esclerotitzent. En aquest context, les cèl·lules no poden realitzar la seva tasca específica i tampoc els òrgans per elles compostos. Estem en presència d’una persona malalta, desvitalitzada i anquilosada. El tipus de malaltia dependrà simplement de quins òrgans estiguin més afectats i en quin grau. L’espectre pot anar des d’una bronquitis crònica a un càncer.

Aquests processos degeneratius no es produeixen de la nit al dia, ni són la conseqüència d’un sol excés: requereixen anys d’acumulació.

Abans de res, ja podem entendre el valor relatiu dels moderns diagnòstics que suggereixen la focalització del problema en una part petita del nostre organisme. Mai pot estar malament una part i bé la resta. Aquesta “part defectuosa” és només l’expressió més aguda de l’estat general de l’organisme. Per això és òbvia la inutilitat de lluitar contra un símptoma o contra un paràmetre determinat (glucosa, pressió, colesterol, etc). És correcte alleujar el patiment puntual, però sense oblidar-nos que hem de operar sobre tot l’àmbit corporal.

Una anècdota familiar serveix per exemplificar quan sovint la ciència tradicional perd la visió de conjunt, en focalitzar-se en les parts de l’organisme. Tenia un oncle internat des de feia diversos dies i el seu estat no feia més que empitjorar, tot i que estava en mans d’un equip de famosos metges que intentaven diferents terapèutiques farmacològiques. Com el seu estat es feia cada vegada més greu, va venir a veure’l des de lluny la seva iaia, la meva besàvia. Aquesta dona de poble, tenia saviesa intuïtiva i uns ulls vivaços. Tot just entrar a la cambra del malalt, les seves filles, amb l’ajuda del metge present, la van posar al corrent de les novetats, destacant la impotència tot i els infructuosos i costosos intents realitzats. Enmig de tanta terminologia mèdica i paraules difícils, la meva besàvia va preguntar amb el seu característic accent aragonès: “Quant fa que no va de cos aquest noi?” El silenci va ser sepulcral. Dilatades mirades es creuaven en l’aire i ningú tenia respostes. Feia una setmana que l’oncle no movia els intestins … i ningú havia reparat en això! No cal dir que després d’una voluminosa ènema, va començar el ràpid procés de recuperació de l’oncle, qui va ser donat d’alta dies després i es va recuperar sense més problemes.

Aquest exemple il·lustra perfectament la necessitat de fer una depuració general del cos, al menys una vegada a l’any i dues millor. No cal tenir símptomes de cap mena, precisament els símptomes duran el procés d’emmetzinament brillen per la seva absència, és quan es manifesten que ja hi ha el problema.

Jo personalment sóc un “fan” de les depuracions, és molt rar que un Client vingui per primera vegada a la consulta i s’en vagi sense unes acurades instruccions per fer una bona depuració -generalment d’un mes-. Per norma, al cap d’un més tornen i la majoria de problemes o desequilibris han desaparegut. El què s’ha de tenir en compte és que quan es fa una depuració poden aparèixer trastorns passatgers nomenats “crisis curatives“, jo sempre aviso doncs hi ha que no ho contempla com a possible i si es manifesten es pensen que la depuració no li va bé, ¡ és el contrari.