Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


- El regne enverinat.

EL REGNE ENVERINAT.
(a propòsit de les hepatitis).

«Vingué el dolent amb el seu tron a l’espatlla; i vingué el bo a ajudar al dolent a caminar». Mario Benedetti.

Hi havia una vegada uns habitants, una ciutat i un regne molt lluny d’aquí i que, com veureu, s’assemblaven molt poc a nosaltres. Vivien al principi en pau, rodejats de coses senzilles com el sol, els nens i els ocells. I de les plantes, les bones, barates i senzilles plantes, que en gran varietat havia posat Déu en aquella terra, i que els ancians del lloc utilitzaven per a fer infusions medicinals; plantes els secrets de les quals passaven les àvies de generació en generació.

Quan es necessitava alguna planta, alguna àvia sàvia sortia a la muntanya i tornava amb un bon grapat d’elles, justament les que necessitaven per a cada cas. Però això només succeïa de tant en tant, en els rars casos en que algú es posava malalt, generalment gent gran als quals ja s’anava aproximant la seva hora de marxar d’aquest mon. Així és que havia molts ciutadans saludables i havia pocs metges, científics i farmacèutics en aquesta ciutat: n’hi havia només tres; perquè, en realitat… no se’n necessitaven més.
Però un dia trist d’un any malèfic arribà a la ciutat un home dolent, i es va quedar en el millor hotel, maquinant com fer-se ric amb tan confiats i ingenus ciutadans. Es deia Manson i era en realitat un estafador i un gàngster desaprensiu que havia tingut que fugir d’un altre regne per una gran estafa que va fer. Encara que, com sol ocórrer amb tots els gàngsters, vestia amb molt encarcarament i semblava una persona molt honorable i digna de crèdit. Tots li cedien el pas quan ell entrava en els llocs importants de la ciutat.

Manson tenia el cor negre i es va rodejar, per la llei de la semblança, d’un petit cercle d’homes amb el cor alhora negre, i començà a maquinar com estafar a gran escala, sense que aquest cop hagués de fugir ni el volguessin dur davant la justícia.

Aviat ordí una estafa perfecta que, com seria a gran escala, seria molt poc detectable. Decidí vendre als ciutadans d’aquest regne simultàniament verins i contraverins per a d’aquesta forma fer-se molt ric.
Així és que, ajudat del seu íntim cercle de sequaços, passaren a la primera fase del projecte. Posaren a la venda un verí en baixes dosi per a aigües i aliments, verí al qual malgrat això anomenaren «Additiu Colorant Conservant» doncs donava color i sabor atractiu als menjars i impedia que aigües i aliments s’omplissin d’algues i microbis (inclús a temperatura ambient) o, como ells digueren en la seva publicitat, impedia que les algues es «podrissin». Com els efectes d’aquests verins eren a llarg termini, només els previngueren alguns biòlegs experts, que foren convenientment subornats (i en algun cas eliminats).

En vista que ningú assenyalava inconvenients importants i en vista de les indubtables avantatges, molts homes bons van acollir i finançar a aquest home de cor dolent, que fundà una gran empresa que anomenà «Additius & Co.» que cresqué un 500% durant molts anys, i feu molt ric a Manson i als Bancs que l’ajudaren.

Però la Natura no entenia de mentides i suborns. Així és que les cèl·lules dels fetges dels habitants d’aquesta ciutat i d’aquest regne es desvitalitzaven i morien… a la mateixa velocitat que les algues que abans reverdien les aigües dels estanys i que els bacteris que abans fermentaven els aliments; i els colorants i saboritzants que tant realçaven (i feien vendre) els menjars… enverinaven en igual proporció poc a poc els fetges i ronyons de la major part dels habitants del regne.

Els sistemes immunitaris dels habitants de la ciutat es deprimien lentament i els hepatòcits morien un darrere l’altre, revertint els seus continguts necròtics en els conductes intra i extra hepàtics i en la sang, els quals s’omplien d’estranyes proteïnes, trossos d’ADN i ARN danyats. No és d’estranyar que, després d’algunes setmanes, proliferés entre tota aquesta matèria morta algun que altre microbi «oportunista» o «escombriaire», microbi que era ràpidament fotografiat i identificat pels biòlegs a sou de Manson.

Per a encobrir la seva oculta però detectable mala acció, Manson i els seus desaprensius feien dir als «experts» al seu servei que les estranyes proteïnes y trossos d’ADN i ARN danyats que apareixien en la sang i biòpsies dels afectats pertanyien en realitat als microbis que apareixien en la majoria dels fetges afectats. I, presentant diapositives dels microbis i del material genètic trobat, deien amb gran solemnitat que havien per fi descobert als veritables responsables dels danys hepàtics trobats.

I com aquesta mentida es deia amb paraules molt serioses i complicades en revistes molt serioses i complicades… doncs resulta que tots els lletrats i «científics» del regne digueren que així era, en efecte, doncs temien confessar que no havien vist res de tot això, i que en realitat ignoraven la base que havia darrere de tota aquella fraseologia. I com ells digueren que era així, els millors periodistes i dibuixants feren amplis esquemes que publicaren en les revistes més «serioses» i també esplèndids documentals que varen emetre a la Gran Cadena Televisiva del regne. I, com això ho eren els periodistes, tots cregueren aquesta gran mentida que, paradoxalment, rebé el premi Pulitzer d’aquest any. Es més, farts de veure créixer el nombre de malalts i morts que cada setmana es registraven en el desolat regne, el clam de les gents forçaren a que la Seguretat Social de l’enverinat regne financés la lluita contra aquests perversos microbis.

Manson fundà un gran hòlding diversificat d’empreses que ascendí ràpidament en Borsa. A més a més d’«Additius & Co.», Manson i els seus desaprensius fundaren també «Inhibitòria Farmacèutica & Co.», que desenvolupà potents antimicrobians i inhibidors dels processos d’expressió i catabolisme cel·lular. D’aquesta manera aconseguien frenar durant alguns mesos (i inclús anys) els alarmants resultats que en els organismes enverinats els «tests de detecció» anaven mostrant. Cert és que aquesta frenada es produïa a costa d’importants efectes secundaris. Uns i altres eren posats en el mercat… després de patentar-los, per suposat.

Però la peça clau del Hòlding la constituïa «Multimèdia  & Co.» empresa de «publicitat i publicacions científiques» que feu periòdiques i «molt serioses» campanyes «de sensibilització» en aquest sentit, posant sempre «a disposició de la prestigiosa classe mèdica» els «valuosos ajuts descoberts».
Els enverinaments d’«Additius & Co.» continuaren, i els subsegüents danys hepàtics i renals també. Convenientment publicitats, l’ús dels productes d’«Inhibitòria Farmacèutica & Co.» fou creixent, i aviat pogueren fer-se estadístiques de resultats.

Com a conseqüència, les reviste «científiques» s’anaren omplint d’assenyats treballs (estadístics i aleatoritzats, per suposat) que il·lustraven de mil formes diferents l’«alta associació» que existia entre els microbis sospitosos i el dany hepàtic dels pacients; i manifestaven ben clarament la dependència que es produïa entre l’ús dels fàrmacs bioinhibidors i l’eficaç inhibició dels molestos signes i símptomes que es produïen per la destrucció dels hepatòcits i l’aparició de microbis.

La major part dels (ja enriquits i afamats) «experts», i la cohort de periodistes i cameràmans que els seguien, no dubtaren de la versió que impulsà Manson, doncs havia «consens general» entre tots els «experts» i, a més a més, les «correlacions» eren «molt altes i plausibles».

Com sol succeir en la major part de les bones estafes, els estafats participaren amb ganes i delit en deixar-se estafar: els que participaren en la creació i manteniment dels additius, tests i farmacoinhibidors, obtingueren dos beneficis: El primer benefici era el oripell que adquiria la plèiade de metges i farmacèutics en finançats «Congressos Científics» on l’autovanitat que necessitaven assolia dimensions veritablement coreogràfiques; El segon benefici era els inesperats i bons beneficis que l’ús dels tests i fàrmacs els deixava a cadascun d’ells. Per a netejar la seva consciència «Multimèdia & Co.» els deia que a més a més d’exercir una lloable i sacrificada labor de «prevenció» al fer servir els tests de «diagnòstic precoç» en l’espantada població… només ells «estaven autoritzats» i sabien utilitzar aquests tests.

No obstant això, en aquesta generació (i en les que la van seguir, fins als nostres dies) va anar apareixent sempre un terapeuta savi i desinteressat, sempre un de sol, que s’adonava de la veritat, i que intentava advertir als seus col·legues i als seus conciutadans de la realitat dels fets.

En totes les generacions, des d’aleshores, aquest «terapeuta dissident» feia lo mateix: curava als seus malalts enverinats amb herbes i potingues senzilles de les antigues àvies, i contraindicava l’us dels productes d’«Additius & Co.» en les aigües i aliments, desaconsellant també els potents fàrmacs d’«Inhibitòria Farmacèutica & Co.», milionàriament patrocinats per Manson i pels malfactors que el continuaren. Malgrat l’us universal d’«Additius & Co.», els malalts que atenia el terapeuta dissident deixaven aviat d’empitjorar i solien millorar sorprenentment aviat i be, sense a penes seqüeles.

Amb aquests terapeutes contestataris, Manson i els seus descendents sabien molt be que fer-ne, i sempre feien lo mateix: el terapeuta dissident era ràpidament titllat de xerraire, desacreditat i destituït per els que tenien molt a perdre. Degut a això, els periodistes i col·legues que abans de ser destituït l’acusaven de ser un «cercador de notorietat», passaven a dir en un segon temps que actuava per «ressentiment» cada cop que, amb menys força i més desolat en cada ocasió, seguia el dissident advertint a tots de l’«errada gegantina»; i el tancaven en un psiquiàtric (o el dopaven amb psicofàrmacs, que era més fi).

Aquesta és la història d’aquesta distant ciutat d’aquest llunyà regne que, com veieu, tan poca semblança te al nostre. Ciutat i regne que perduren fins els nostres dies, i en els que durant molts més anys han continuat enverinant-se molts més fetges. I han continuat morint molts més soferts ciutadans. I han continuat fent-se rics i famosos molts més científics, metges i farmacèutics.

I, sobretot, han continuat fent-se molt més multimilionaris i respectats els desaprensius gàngsters estafadors. Cadascú dels que emmalaltien i cadascú dels que morien estigueren sempre molt agraïts per tot el que, en la seva trista situació, aquells estafadors «feien per ells». Els donaren premis i títols i beneïren el dia en que providencialment arribaren a la ciutat, poc abans que l’epidèmia de «microbis trencafetges» comencés. I en el Parlament decidiren erigir una gran estàtua de bronze en el centre de la Plaça Major, en memòria de Sir Manson, al que anomenaren «El Gran Benefactor»; però que, como tu ja saps molt bé, estimat lector, fou en realitat el primer i més astut de tots els estafadors, el creador de la nova saga dels biogànsters venedors de verins i contraverins.

Aquesta és una de les històries que la ignorància (el pitjor Verí que existeix!) fa a vegades amb alguns regnes.

I aquest «conte»… encara no s’ha acabat.

El Pare Cèsar ens ha enviat aquest conte del seu amic el Doctor Francisco Javier Martínez Ruiz (Microbiòleg).