El psicoanàlisi, tal com es practica en els cercles mèdics occidentals, no existeix en el sistema mèdic tradicional de la Xina. A Orient, quan un pacient presenta símptomes de tensió emocional, confusió mental, pànic, paranoia i altres, el metge veritablement bo tracta de curar-lo mitjançant l’alimentació.

Després d’analitzar acuradament els seus hàbits dietètics, el metge xinès generalment descobreix una deficiència crítica d’algun nutrient vital o un extremat desequilibri de les energies farmacodinàmiques contingudes en els aliments que consumeix. A continuació, procedeix a tonificar la deficiència i corregir el desequilibri mitjançant estrictes recomanacions dietètiques complementades amb una teràpia a base d’herbes.

Va ser a Europa, on les dietes habituals estan llastimosament desequilibrades segons els criteris que respecten les lleis de la Natura, que va sorgir la psicoteràpia com una branca independent de la medicina, separada de la fisiologia. Aquesta dicotomia mèdica és típica del dualisme que subjau al cor del pensament occidental.

Malgrat les corrents dualistes del pensament occidental, un reduït conjunt de científics nutricionals nord-americans i europeus han redescobert per fi el “baula perduda” entre el cos i la ment, entre la salut física i la mental, i resulta que aquest baula és la nutrició.

Hem comprovat que la malaltia mental funcional és reflex d’un metabolisme pertorbat, principalment com a conseqüència del mal funcionament de sistemes enzimàtics. L’èmfasi en els sistemes enzimàtics és particularment significatiu, si tenim en compte que les dietes que prevalen en les societats occidentals són mancats d’enzims, i en elles es registra la major incidència de trastorns mentals.

Per comprendre com funcionen aquestes relacions hem d’examinar abans el funcionament del cervell. El cervell només pot cremar glucosa, també anomenada “el sucre de la sang”. De fet, el cervell, que representa únicament el 2,5 per cent del pes corporal, consumeix el 25 per cent de tot el sucre disponible a la sang. Atès que la sang només pot transportar la glucosa suficient per unes quatre hores d’activitat cerebral, qualsevol interrupció en el subministrament constant de glucosa a la corrent sanguínia es tradueix en una immediata pertorbació de les funcions cerebrals. El primer símptoma de pertorbació mental causada per deficiència de glucosa en el cervell és la pèrdua del control emocional.

El cervell obté la seva glucosa de tres fonts. Part d’ella procedeix d’aliments rics en glucosa- com el raïm i la mel-, dels quals és absorbida directament per la sang i transportada al cervell. Una altra font és la descomposició dels hidrats de carboni i la seva conversió en glucosa. La tercera font és el glucogen que el fetge produeix i emmagatzema, a partir de la descomposició de greixos i proteïnes. Quan s’esgota el relativament limitat subministrament que proporcionen els aliments rics en glucosa i la digestió dels hidrats de carboni, el fetge converteix el glucogen emmagatzemat en glucosa i la segrega a la corrent sanguínia per mantenir constant l’aprovisionament del sempre actiu i sempre famolenc cervell .

Per poder descompondre les proteïnes i els greixos per tal de produir glicogen, el fetge necessita cremar glucosa per obtenir l’energia imprescindible per aquest vital procés metabòlic. Una persona que segueixi una dieta de moda que exclogui tots els sucres i hidrats de carboni, per exemple, no podrà disposar de la glucosa necessària per transformar les proteïnes i greixos que consumeix. Com a resultat, el seu cervell veurà dràsticament limitades les seves tres fonts de glucosa: els sucres dels aliments naturals, els hidrats de carboni i el glicogen hepàtic. Si, en canvi, la seva dieta exigeix la supressió de greixos i proteïnes, les reserves de glicogen del fetge seran insuficients per mantenir el subministrament quan s’hagi consumit tota la glucosa de la sang.

La completa eliminació dels greixos en una dieta constitueix la major aberració, ja que els greixos representen una de les millors fonts d’energia alimentària. El greix proporciona el triple d’energia que el sucre i el doble que les proteïnes, i la seva combustió és molt més ràpida i completa que la de gairebé qualsevol altre aliment. La clau del consum de greixos està en evitar les combinacions d’aliments incompatibles que perjudiquen la seva digestió, com consumir els greixos juntament amb una proteïna concentrada. Quan s’obtenen d’una correcta combinació d’aliments naturals, els greixos no engreixen. Recordem que els esquimals s’alimentaven tradicionalment de greix animal cru, i els anava molt bé. La “potència cerebral” exigeix un subministrament adequat de greixos, i les exhaustives investigacions de molts investigadors estableixen una clara relació entre la insuficiència de greixos en la dieta i els trastorns mentals crònics.

Els psiquiatres concedeixen en general una gran importància a tot tipus de símptomes mentals anormals, com depressions, manies o neurosi, quan en realitat aquests símptomes solen ser la manifestació psicològica d’una deficiència o un desequilibri greu en la nutrició, i no tenen significat per si mateixos. Un exemple típic és la conducta violenta crònica que s’associa amb una deficiència crítica de niacina. Deu anys en el divan del psiquiatre no contribuiran en res a curar aquest trastorn, que desapareix amb l’adequat subministrament diari de niacina.

Examinem de prop un cas concret descrit pel Dr. George Watson en Nutrition and Your Mind. Un jove va arribar al seu consultori Afligit d’una depressió mental greu i claustrofòbia morbosa. Tant l’espantaven els espais tancats que feia més de cinc anys que no aconseguia romandre en el seu propi bany el temps suficient per donar-se una dutxa. En ser interrogat, el pacient va revelar que la seva dieta quotidiana, un dia sí i altre també, any rere any, es componia únicament de tres productes: hamburgueses, cafè sol i llet desnatada pasteuritzada. El Dr. Watson va descobrir que, a causa de la desnutrició crònica, les cèl·lules del pacient havien perdut per complet la seva capacitat de convertir els aliments en energia. La primera mesura del doctor va ser establir una dieta equilibrada a base de proteïnes, greixos, hidrats de carboni, fruites i verdures fresques, suplementada amb vitamines i minerals naturals, i el jove no va trigar a recobrar la seva capacitat metabòlica normal. La seva depressió crònica i la seva claustrofòbia van desaparèixer total i definitivament. En comptes de perdre anys i malgastar una fortuna parlant amb un psiquiatre, el pacient va quedar curat en unes poques setmanes i amb una despesa mínima.

Més d’un 80 per cent dels pacients del Dr. Watson s’han curat definitivament de pràcticament totes les formes conegudes de malaltia mental per mitjà de la teràpia nutricional, incloent-hi uns quants “casos perduts” enviats per altres psiquiatres frustrats. Comparem aquest excel·lent historial amb els resultats del psicoanàlisi: el 1965, un informe publicat pel Dr. HJ Eysenck a l’International Journal of Psychiatry avaluava els resultats de 19 estudis diferents sobre més de 7.000 pacients psiquiàtrics i arribava a la conclusió que la psicoteràpia no havia demostrat cap valor durador en absolut per ajudar a cap dels pacients a recuperar-se de cap malaltia mental. En comparació, l’enfocament nutricional del Dr. Watson a aquestes mateixes malalties amb freqüència aconsegueix curacions permanents en qüestió de pocs dies o setmanes. I, si bé aquest enfocament es segueix considerant com una heretgia en els cercles mèdics d’Occident, ha estat sempre el tractament habitual en les arts curatives taoistes.

El Dr. George Watson era un catedràtic de la Universitat del Sud de Califòrnia. La seva carrera va abastar la investigació bioquímica de 1950 a mitjans dels anys vuitanta. La seva recerca abasta el paper de l’oxidació biològica en la definició de la individualitat metabòlica, especialment pel que fa als estats psico-químics i els trastorns de la personalitat. La taxa d’oxidació, com ell la descriu, és la velocitat a la que els teixits del cos converteix els aliments en energia, amb la participació de la glicòlisi, el Kreb / cicle de l’àcid cítric i la beta oxidació. A traves dels seus assaigs objectius, va classificar a les persones com ràpides, lentes o suboxidadores. Els oxidadors ràpits produeixen un pH àcid de la sang venosa, i els oxidadors lents produeixen un pH alcalí. Ell va trobar que les manifestacions de desequilibri físic i psicològic es produeixen quan el pH venós es desvia massa lluny dels òptims de pH de 7,46. El Dr. Watson veure la salut i la nutrició com un problema específic del pacient en lloc d’un problema específic de la malaltia. Afirma que quan el metabolisme que es reflecteix a través de l’oxidació i el pH del plasma venós és massa fora d’equilibri, el pacient és més susceptible a la malaltia. El seu llibre, la nutrició i la seva ment, descriu de manera força eloqüent la fascinant investigació.

Els treballs del Dr. Watson van portar-lo a descobrir per si mateix la tradicional “trinitat” taoista d’essència, energia i esperit, però des d’un punt de partida completament científic i actual. La seva comprensió de que la “essència” -enzims i altres nutrients- ha de proporcionar la “energia” vital necessària per sustentar l ‘ “esperit” -ment- queda reflectida en el següent paràgraf del seu llibre:

El que un menja, digereix i assimila li proporciona els nutrients productors d’energia que la sang transporta fins el cervell. Qualsevol pertorbació del subministrament de nutrients o dels sistemes productors d’energia del cervell es tradueix en un trastorn del funcionament d’aquest, trastorn que pot denominar mala salut mental.

I conclou el Dr. Watson: “El que vostè menja determina el seu estat mental i qui és vostè“.

Veritablement, tot això fa pensar.