Què són els adaptògens?

Els adaptògens són plantes que poden ajudar el cos a adaptar-se al seu entorn (exercicis extenuants, canvis estacionals, cansament, mala alimentació, estrès, etc.).

Un adaptògen ha de provocar tan sols canvis mínims en les funcions fisiològiques del cos, augmentar la resistència del cos a les influències adverses, no per accions específiques sinó per un ampli ventall d’accions físiques, químiques i bioquímiques i ha de tenir un efecte normalitzador general, millorant tot tipus de condicions i sense empitjorar-ne cap.
És molt important tenir en compte que els adaptògens no són un dopatge natural, sinó promotors de salut i que el nostre cos requerirà les seves hores de descans, una bona alimentació, etc. per recuperar-se adequadament.

Accions generals d’un adaptògen

.- 1 Donen suport a la funció adrenal (secreció d’hormones), millorant els efectes adversos provocats per l’estrès
.- 2 Permeten que la cèl·lula del cos tingui accés a major energia.
.- 3 Ajuden a la cèl·lula a eliminar les toxines produïdes en els processos metabòlics.
.- 4 Efecte anabòlic (de construcció), per això els utilitzen els culturistes.
.- 5 Ajuden al cos a utilitzar l’oxigen de forma més eficaç.
.- 6 Potencien i acceleren la regulació apropiada dels ritmes biològics.

GINSENG
Amb el nom de ginseng es designen un conjunt d’espècies vegetals pertanyents a la família araliàcies, que s’han vingut utilitzant en la Medicina Tradicional Asiàtica des de l’antiguitat per la seva reputació com a tònics i reconstituents.
Les més corrents són el Panax ginseng (Ginseng coreà), el descobert més recentment Panax quinquefolium (Ginseng americà) i el Eleutherococcus senticosus (Ginseng siberià). Tots tenen principis actius similars i els estudis demostren que tenen efectes semblants.
El terme panax que prové del grec (pa = “tot” i axos = “curació”) i que significa “cura tot” ens dóna una idea de l’ampli ventall de possibilitats d’aquest conjunt de plantes.

.- Ginseng coreà (Panax ginseng) i Ginseng americà (Panax quinquefolium L)
L’efecte tònic de l’arrel de ginseng ja va ser descrit en un text xinès en el segle 1 aC .D’acord al coneixement actual, la planta té un efecte adaptogen, el qual produeix un increment no específic en les pròpies defenses de l’organisme davant als factors estressants exògens i els químics nocius. A més la planta promou una millora general tant en el rendiment físic com mental.
El ginseng coreà (Panax ginseng) és el més estimulant de tots els ginseng, el que contrasta amb l’efecte calmant associat al ginseng americà (Panax quinquefolium). Aquesta diferència està associada amb la diferent proporció que presenten les dues herbes dels seus principis actius. El principi actiu del ginseng americà és hipotensor i sedant mentre que el principi actiu del ginseng coreà és hipertensor i estimulant central. El ginseng americà és més suau i té efecte refrescant. Aquest ginseng es considera beneficiós per a aquells que senten calor, així com aquells amb mal de cap o hipertensió.
El ginseng coreà (Panax ginseng) no s’ha de prendre en casos d’alta tensió sanguínia si no és per prescripció facultativa. S’ha publicat que el seu us està desaconsellat en dones amb risc o historial de sinus fibroquístics o càncer estrogen dependent. Ha d’evitar prendre’s en processos infecciosos en curs.

.- Ginseng siberià o Eleuterococo (Eleutherococcus senticosus)
El Eleuterococo, conegut com ginseng siberià, tot i no ser una veritable espècie de ginseng, igual que les altres varietats, millora la tolerància davant de diversos agents estressants (mentals, físics, ambientals). Aquesta herba ajuda a normalitzar la forma en què l’organisme respon als desencadenants de l’estrès i actua regulant la fabricació i secreció d’hormones adrenals. També enforteix les glàndules adrenals, la qual cosa és d’especial importància en aquells que pateixen estrès crònic. Així mateix estimula el sistema immunitari, i promou una millora general en el rendiment físic i mental.
Convé saber que: El ginseng siberià no s’ha de prendre en cas d’hipertensió arterial maligna, taquicàrdia paroxística, infart de miocardi. Per la seva semblança amb en ginseng coreà és prudent evitar en dones amb malalties com ara pits fibroquístics o càncer de mama.

RODIOLA (Rhodiola rose)
Planta medicinal tibetana (autòctona de Rússia i Àsia) que creix a 3.500-5.000 metres d’altitud. Tònic que s’utilitza per enfortir les funcions biològiques. A Sibèria hi ha un dit que diu: “Aquells que habitualment beguin té de rodiola viuran més de 100 anys”.
La rodiola ha estat categoritzada com un adaptògen pels investigadors russos a causa de la seva observada habilitat per augmentar la resistència a una varietat d’estressors químics, biològics i físics. Es diu que aquesta herba és utilitzada pels astronautes i esportistes russos.
En els estudis realitzats fins ara amb la rodiola no s’han descrit contraindicacions.

ASHWAGANDHA (Withania somnífer)
Originària de les zones més àrides de l’Índia i Àfrica (especialment Sud-àfrica), també es coneix com “ginseng indi”, es troba no només a l’Índia, sinó també al Pakistan i Sri Lanka.
És una planta que s’utilitza per combatre l’estrès i les seves conseqüències des de fa més de 5.000 anys. Juga un important paper en la pràctica de la medicina Ayurvèdica com tònic-energitzant. Es diu que “protegeix l’organisme de la malaltia mantenint l’equilibri saludable de les energies físiques”. Aquest suplement dietètic es fa servir per potenciar el rendiment mental i físic, millorar la capacitat d’aprenentatge i disminuir l’estrès i la fatiga. Les propietats adaptògenes de la ashwagandha poden atribuir-se en part als seus efectes sobre les hormones adrenals.
Convé saber que: La ashwagandha no s’ha de prendre durant l’embaràs i s’ha d’evitar el seu consum si s’estan prenent barbitúrics.

ESQUISANDRA (Schisandro chinensis)
S’ha utilitzat durant segles a la Xina i al Tibet. Actualment s’utilitza profusament a Rússia. La primera vegada que es cita per escrit a la esquisandra és el Shen Nong Ben Cao que és el text més antic de fitoteràpia Xinesa (es creu que data del segle 1 aC). En ell es diu que la esquisandra “prolonga els anys de vida sense envellir”, i s’afirma també que incrementa l’energia, suprimeix la tos, tracta la fatiga i actua com un tònic sexual en els homes.
Es considera la esquisandra com un membre de la família de les plantes adaptògenes. Dins dels seus components es poden trobar nombroses substàncies que poden ajudar a equilibrar les funcions de l’organisme. Entre els seus principis actius destaquen els lignans, component concentrat en les llavors de la baia de la esquisandra, que poden estimular el sistema immune, protegir el fetge, augmentar la capacitat de l’organisme per suportar l’estrès, i pot provocar un suau efecte sedant. Entre els principals lignans trobem a les esquisandrinas.
Convé saber que: La Esquisandra no s’ha de prendre durant l’embaràs.

REGALÈSSIA (Glycyrrhiza glabra)
Planta emprada des de temps antics i també en la Medicina Tradicional Xinesa com tònica. En l’actualitat es considera adaptògena i s’ha emprat com a tractament per al “esgotament adrenal”, pel fet que contraresta els efectes de la insuficiència de les hormones adrenals. És interessant ressaltar, que segons s’ha demostrat, l’arrel de regalèssia contraresta els efectes secundaris associats a l’ús prolongat de corticoides.
Les accions antiinflamatòries i antial·lèrgiques de la planta s’atribueixen a l’activitat similar als corticoides que presenten els principis actius de la regalèssia. Basant-se en l’evidència disponible, la regalèssia sembla ser més apropiada en circumstàncies d’estrès prolongat.
Convé saber que: A menys que estigui desglicirritzada, no es recomana l’ús normal del regalèssia sense consentiment naturopàic per a aquells que tinguin la tensió sanguínia alta, diabetis, malalties hepàtiques, insuficiència renal i hipopotassèmia. Cal augmentar la ingesta de potassi si es pren diàriament regalèssia sense desglicirritzar. L’abús de la regalèssia sense desglicirritzar pot provocar un hiperaldosteronisme secundari amb augment de la tensió arterial i edemes per retenció de sodi.

ASTRÀGAL (Astragalus membranaceus)
Planta tonificant en Medicina Tradicional Xinesa. Pertanyent a la família de les fabàcies, l’astràgal és oriünd del nord de la Xina i Mongòlia, sent conreat en l’actualitat en diversos països. La planta té una llarga tradició d’ús a la Xina com a vigoritzant i energitzant. Conté principis actius com ara saponines, polisacàrids i flavonoides.
Una llarga història d’utilització i molts test de laboratori han demostrat que l’astràgal té efectes adaptògens i normalitzadors en els sistemes nerviós, hormonal i immunològic.
Incrementa la resistència i el vigor, especialment durant l’estrès o l’exercici. En la medicina tradicional xinesa (MTX) es recomana el seu ús com a tònic en comptes del panax ginseng, en les persones menors de 40 anys.
En els estudis realitzats fins ara amb l’astràgal no s’han descrit contraindicacions.