Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


Aproximació a la macrobiòtica.

La dieta macrobiòtica és una forma diferent del vegetarianisme combinada amb idees derivades de la filosofia zen budista que ha trobat gran acceptació entre els creients en l’alimentació natural i els aliments “biològics”, així com entre molts descontents amb l’ordre social establert i la moderna indústria alimentària.

Els seus partidaris travessen deu nivells de restricció dietètica fins que s’alimenten només de cereals. Classifica els aliments en dues categories: ying (aliments passius) i yang (aliments actius). Hi ha d’haver un equilibri entre aliments ying i yang per aconseguir la salut i el benestar físic i mental. Alguns aliments Ying són: la carpa, les cloïsses, la síndria, les patates, les prunes, el sucre, la mel o l’all. La carn de cavall, els ous de gallina i d’ànec, el porc i el caviar són yang. Els cereals, hortalisses i verdures ofereixen el millor equilibri entre el ying i el yang. Dins dels nutrients, la majoria de les vitamines del grup B i la vitamina C són ying mentre que les liposolubles (A, D, E i K) i la B6 són yang. Aquestes classificacions no tenen cap sentit des del punt de vista estrictament científic.

El sistema macrobiòtic consisteix en una sèrie de deu etapes que es numeren de -3 a +7. Les cinc primeres (-3 a +2) inclouen quantitats decreixents d’aliments d’origen animal, són pràcticament dietes vegetarianes. La resta són exclusivament vegetarianes i contenen quantitats creixents de grans de cereals fins arribar a la dieta 7 que es compon exclusivament de grans de cereals triturats.

Aquest sistema aconsella una limitació en l’aigua de beguda, el que pot conduir a greus problemes de deshidratació segons es va posar de relleu en una publicació originada, precisament, per sortir al pas de les dietes que recomanaven una restricció de l’aigua de beguda (Grande – Covián, 1993). Altres idees infundades d’aquesta doctrina és que l’organisme és capaç de dur a terme la transmutació d’elements químics mitjançant la qual, per exemple, es pot produir potassi a partir de sodi i oxigen, el que és del tot inviable.

Cal recordar que la paraula “macrobiòtica” fa referència a la vida llarga que, equivocadament, esperen del seu ús molts dels seus adeptes. La paraula va ser usada per Pitàgores de Samos fa dos mil cinc-cents anys i a finals del segle XVIII va ser utilitzada per l’autor alemany Hufeland com a títol del seu famós tractat sobre la prolongació de la vida. No és doncs una idea nova encara que molts dels seus seguidors així ho creen.
Segons els seus seguidors no hi ha malaltia que no pugui curar-se emprant aliments “naturals” i restringint l’aigua de beguda, i cap malaltia és més fàcil de curar que el càncer mitjançant l’ús de la dieta macrobiòtica, especialment la de grau 7, és a dir, la composta únicament per cereals. També s’aconsella el seu ús com a dieta d’aprimament.

Una dieta macrobiòtica típica estaria composta per:

.- 50-60% de grans de cereals.
.- 20-25% de vegetals.
.- 5-10% de llegums.
.- 5% de sopes.
.- Proporcions variables d’algues marines.

S’evita tot tipus de carns, llet o productes lactis, i sol ser estrany entre els seus seguidors el consum de suplements vitamínics (Kushi & Jack, 1987) per la qual cosa solen aparèixer greus mancances nutricionals. Així, el consum d’una dieta macrobiòtica pot conduir a una deficiència proteica, quantitativa i qualitativa (aportació de proteïnes de baixa qualitat) i a una important carència en vitamina B12, C i de vitamines liposolubles (A i D) (Dagnelie et al, 1989 ). A més, té un baix contingut en calci i ferro la absorció dels quals està dificultada per la presència de fitats. Entre les deficiències nutritives detectades pels consumidors d’aquesta dieta destaquen l’anèmia, escorbut, hipocalcèmia i hipoproteinèmia. Com ja s’ha comentat, la limitació de l’aigua de beguda aconsellada pel sistema macrobiòtic és un altre greu perill. No és estrany, per tant, que alguns dels seus seguidors recomanin “oblidar-se de tot el que se sap de nutrició”.
Encara que la dieta macrobiòtica és una dieta antiga, ha estat considerada com un greu risc per a la salut de la població (Gran Jurat de l’Estat de Nova Jersey, 1966), coneixent casos de morts entre els seus seguidors. En l’actualitat torna a ressorgir i fins i tot revistes de divulgació femenina l’han presentat com una veritable panacea. de fet també és veritat que la majoria de practicats no arriben als extrems i es queden en una pràctica macrobiòtica ligth que minimitza problemes per causa de dèficits.

Vols donar la teva opinió? Escriu el teu comentari:

Nom *
Mail *
Web