Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


Involució.

Ha arribat un moment en que la pèrdua generalitzada de capacitats fins ara fonamentals com la intuïció, la imaginació, la inspiració, la il·luminació i el sentit comú, em fan pensar que estem en un procés galopant d’involució. A continuació us les detallo, amb la finalitat de que en prengueu consciència i em digueu si també teniu la mateixa percepció -igual estic equivocat-.

A part de la degeneració física -recordeu que cada vegada tenim més problemes amb el sistema immunitari i amb el sistema reproductiu, tots dos fonamentals per la perpetuació com espècia-, com deia, estem perdent capacitats també vitals com:

La intuïció:

La intuïció és un concepte bàsic de la Teoria del coneixement i aplicat en l’epistemologia que es descriu com aquell coneixement que és directe i immediat, sense intervenció de la deducció o del raonament, sent habitualment considerat com a evident.

La paraula “intuïció” ve del llatí “intueri”, que es tradueix més o menys com “mirar cap a dins” o “contemplar”.

Tradicionalment, i de forma vulgar es pensa que és així: que la percepció sensible ofereix un coneixement intuïtiu de la realitat. De la mateixa manera es pensa que l’enteniment tenia una “intuïció intel·lectual” capaç de conèixer l’essència de les coses i les seves diverses formes mitjançant els conceptes.

En l’Edat Moderna ha estat estudiada pels racionalistes, els empiristes, Kant i el criticisme i la fenomenologia.

No obstant l’anterior a poc a poc el problema de la intuïció ha anat derivant des del camp de l’especulació filosòfica al camp de la ciència positiva, sent considerat més aviat un tema d’investigació psicològica i neurològica.

Segons algunes teories psicològiques, s’anomena intuïció al coneixement que no segueix un camí racional per a la seva construcció i formulació, i per tant no pot explicar-se o, fins i tot, verbalitzar-se. L’individu pot relacionar aquest coneixement o informació amb experiències prèvies, però en general és incapaç d’explicar per què arriba a una determinada conclusió o decisió. Les intuïcions solen presentar-se més freqüentment com a reaccions emotives sobtades a determinats successos, percepcions o sensacions que com a pensaments abstractes elaborats i molt relacionats amb les creences i ideologies.

En el llenguatge popular sol significar amb freqüència pressentiment.

La imaginació:

La imaginació (del llatí imaginatĭo, -ōnis) és un procés superior que permet a l’individu manipular informació generada intrínsecament amb la finalitat de crear una representació percebuda pels sentits de la ment. «Intrínsecament generada» significa que la informació s’ha format dins de l’organisme en absència d’estímuls de l’ambient. Pel que fa a «sentits de la ment», són els mecanismes que permeten «veure» un objecte que s’havia visualitzat prèviament però que ja no es troba present en l’ambient. Cal aclarir que quan s’imagina no es redueix solament al sentit de la visió, sinó també a altres àrees sensorials.

En el sentit anterior la imaginació té semblança amb el procés de percebre. No obstant això, la primera no es limita a la segona. La imaginació és un procés més abstracte, això és, que no necessita d’un objecte present en la realitat (en aquest instant), ella se serveix de la memòria per manipular la informació i relacionar-la de formes que no depenen de l’estat actual de l’organisme. És a dir, la imaginació pren elements abans percebuts i experimentats, i els transforma en nous estímuls i realitats.

Els orígens de l’estudi de la imaginació daten des de les reflexions filosòfiques. No obstant això, el seu posicionament com a matèria d’estudi científic, allunyat d’especulacions metafísiques, es dóna amb el naixement de la psicologia experimental, malgrat això, es conserva com un component psíquic lluny de ser desxifrat. És solament fins a finals del segle XX i principis del present segle que la imaginació es pren com a desafiament per a la investigació psicològica i neurocientífica, i els mètodes conjunts de neuro-imatge i conductuals permeten albirar hipòtesis de com el cervell imagina.

La il·luminació:

Il·luminació, en sentit ampli, significa adquisició de nova saviesa o enteniment, acompanyat d’una sensació de plenitud.

Convé diferenciar, no obstant això, els dos conceptes diferents que cobreix aquesta accepció:

.- La il·luminació intel·lectual. En aquest sentit, és esclariment interior, experimental o racional, però no místic. És posar en clar, arribar al fons i dilucidar un assumpte o una doctrina. S’ha de reconèixer la diferència entre il·luminació i aprenentatge (que també és l’adquisició de nou coneixement).

.- La il·luminació espiritual, que —en sentit religiós— és l’experiència del diví, sentir la presència del Creador. Aquesta experiència es manifesta en pau, amor, felicitat o sentit d’unitat amb l’univers. És un esclariment interior, que pot ser místic (o no).

En alguns contextos s’utilitza el terme auto-realització, que és un calc de l’idioma anglès.

La inspiració:

Del llatí “inspiratĭo”, la inspiració és l’acció i efecte d’inspirar o inspirar-se (infondre en la ment idees o afectes, atreure l’aire exterior als pulmons). El concepte té dos grans usos: d’una banda fa referència a la il·lustració que el Creador o una força sobrenatural comunica a una persona mentre que, d’altra banda, el terme nomena a l’ingrés d’aire a l’organisme a través del nas.

En el primer cas, la inspiració està vinculada a l’estímul espontani que sorgeix a l’interior d’un escriptor o artista. La inspiració no apareix per esforç o voluntat; per tant, es diferencia del treball o de l’entrenament.

Per exemple: “La inspiració per a aquest llibre em va arribar quan viatjava pel país al costat de la meva esposa”, “Haig de lliurar un text en pocs dies, però la veritat que últimament no tinc inspiració i em costa escriure”, “El nou disc del cantant evidencia un desgast de la seva inspiració”.

Més enllà de l’espontani de la inspiració, el subjecte pot contribuir al fet que aquesta aparegui. Cada persona té els seus rituals o costums que duu a terme amb el desig de fer sorgir a la inspiració. Preparar un espai a la casa, escoltar música, aromatitzar l’ambient, visitar un determinat lloc o viatjar són algunes de les conductes habituals per fomentar la inspiració.

El sentit comú:

El terme sentit comú descriu les creences o proposicions que semblen, per a la majoria de la gent, com a prudents, sent aquesta prudència depenent d’uns valors de consciència compartits que permeten donar forma a una família, clan, poble i/o nació.

Per a Trout i Rivkin, el sentit comú és «una facultat que posseeix la generalitat de les persones, per jutjar raonablement les coses». Yagosesky ho defineix com «la capacitat natural de grups i comunitats, per operar des d’un codi simbòlic compartit, que els permet percebre la realitat, o assignar-li un sentit a persones, objectes o situacions, que resulta obvi per al comú dels integrants d’aquesta comunitat».

Sense dependre d’un coneixement esotèric, investigació o estudi, el sentit comú és el primer dels sentits interns. Segons la doctrina clàssica pel que fa a aquests, que els classifica en sentit comú, imaginació, memòria i estimativa-cogitativa en l’home. El sentit comú no és el «bon sentit», «comú» a tots els homes, és a dir, la intel·ligència en la seva activitat espontània, o la raó en el sentit cartesià de poder distingir la veritat de la falsedat. Encara que sigui una accepció corrent, aquesta assimilació suposa un canvi de significació pel que fa a la doctrina clàssica, que configura el sentit comú com un sentit, una funció del coneixement sensible: el seu objecte no és abstracte i, per tant, no és una funció intel·lectual.

Les funcions que tradicionalment se li atribueixen són:

.- Conèixer les diferents qualitats captades pels sentits externs i establir una comparació entre aquestes qualitats.

.- Conèixer els actes o operacions dels sentits externs.

.- Segons Barbado, realitza una funció més: distingir els objectes reals de les imatges fantàstiques; es recolza Barbado per assignar-li aquesta funció en alguns textos de S. Tomás, textos la relació dels quals amb el sentit comú ha estat poc estudiada.

Un punt a determinar amb precisió és si dedueix espècie expressa -com la resta dels sentits interns-, o només espècie impresa -com els sentits externs-; els textos clàssics deixen oberts interrogants referent a això.

.- El sentit comú és la potència per la qual es té la sensació de qualsevol sensació externa, cosa molt diferent de la potència per la qual es té la «idea» de qualsevol sensació. Dit d’una altra manera: el sentit comú no entén, sinó que sent les sensacions externes». L’objecte del coneixement és conegut fragmentàriament pel subjecte en el coneixement immediat. Efectivament el «contacte immediat» amb l’objecte es realitza a través dels sentits externs, però aquests només capten cadascun un aspecte d’aquest objecte; l’ull no sent, ni l’oïda sent la duresa. La primera unificació d’aquestes qualitats captades s’ha de dur a terme (és el que fa el sentit comú) a través d’una comparació entre elles, que permet, al seu torn, diferenciar-les… Però aquesta comparació o diferenciació implica ja una referència marcada a la unitat del subjecte que sent (ha d’haver-hi alguna cosa que unifiqui), i per això es diu que el sentit comú «il·lumina» l’acte del sentit extern i ho fa «conscient» (d’aquí el nom que se li dóna al sentit comú de consciència sensible). El sentit comú, doncs, utilitza als sentits externs com a «instruments» dels quals se serveix per complir la seva funció més eminent amb vista al coneixement de l’objecte.

.- Nosaltres coneixem les nostres sensacions. «No només sentim l’objecte, sinó que sabem que ho sentim. Ara bé, un sentit no pot reflexionar sobre si mateix, perquè és orgànic. L’ull veu els colors, però no pot veure la seva visió dels colors. Així, doncs, cal admetre una funció de coneixement diferent que té per objecte els actes directes del coneixement sensible, i això ho fa el sentit comú».

Però el sentit comú no només és actiu per aquestes funcions, sinó -i això és molt important- perquè regula la «atenció sensorial», mitjançant la qual el subjecte dirigeix l’oïda, la vista, etc., cap a l’estímul, per sentir-ho millor.

Com podem adonar-nos la majoria de la gent no utilitza en absolut cap de les capacitats mencionades a l’hora de prendre alguna decisió -això, si en pren-. Ans al contrari mira de raonar excessivament o pren decisions amb paràmetres purament infantils.

El que ha de quedar clar és que al “Sistema” no li interessa el que mantinguem aquestes capacitats, dons són eines que ens donen coneixement i d’aquesta manera podríem valorar millor abans de optar per opcions determinades. Per això ja s’encarrega de -entre altres moltes coses- adequar les matèries impartides en l’ensenyament a coneixements purament tècnics i científics abolint totalment les humanitats, o permetent que els aliments ens emmetzinin i així no poder pensar amb claredat, o permetent que el sistema sanitari/farmacèutic treballi de cara a la cronificació de malalties i així hiper-medicalitzar-nos per emboirar la nostra ment, o permetent i fomentant els excessos del futbol,  o ……. . Siguem-ne plenament conscients.

Vols donar la teva opinió? Escriu el teu comentari:

Nom *
Mail *
Web