Mai ens posaríem voluntàriament en una cambra de gas. No obstant això, en la majoria de les nostres ciutats, respirem cada dia un aire que ens mata lentament. El mateix podríem dir dels tòxics continguts en el que mengem, es dissolen en el que bevem o formen part dels productes que comprem i utilitzem.

Segons l’OMS, almenys una de cada quatre morts prematures al món és deguda a causes mediambientals. Aquest percentatge va augmentar a un terç en menors de 14 anys. L’Agència Mediambiental Europea, per la seva banda, estima que entre el 5 i el 10% dels DALYs perduts (Disability Adjusted Life Years: suma dels anys potencials de vida perduts per mort prematura la mortalitat i els anys de vida productiva perduts per discapacitat ) són deguts a aquest grup de causes.

No ens trobem davant d’una nova epidèmia, amb prou feines comencem a conèixer la magnitud de l’impacte del medi ambient sobre la salut.

Els organismes governamentals estableixen amb cautela relacions causals entre un grup de morts i una causa atribuïble a l’activitat humana, sabedors del conflicte d’interessos que les seves recomanacions suposen entre el desenvolupament econòmic dels països i la salut. Si d’alguna cosa pequen els informes és de ser excessivament conservadors en les seves conclusions.

El ventall de causes mediambientals de malaltia i mort cada dia es fa més ampli: aire, aigua, aliments, entorns de treball … tots poden arribar a ser el nostre botxí silenciós si no es prenen les mesures adequades. Per exemple, les substàncies més perilloses que contaminen l’aire, responsables de càncers i malalties cardiovasculars i respiratòries, tenen fonts comuns, i es troben sovint en interiors, amb nivells de concentració preocupants per a la salut. D’altra banda, els mars interiors i els grans rius continentals ja tenen en els seus peixos de mida més gran nivells de metalls pesants verinosos per a l’ésser humà, conseqüència de segles d’abocaments incontrolats. Això ha obligat alguns sistemes de salut com l’espanyol a recomanar que s’eviti el consum de determinats peixos a embarassades i nens menors petits pel risc d’enverinament per mercuri.

Podríem afegir, un darrere l’altre, la resta de lents i eficaços assassins contractats pel nostre demencial estil de vida, les armes dels quals carreguem diàriament amb un consumisme que contamina rius, tala boscos, exhaureix recursos i acumula muntanyes de deixalles en l’aire, el mar i la terra a tot el món -encara que amb una perversa tirada pels països més desfavorits-. Els abocaments miners de La Oroya, que han condicionat que el 95% dels nens peruans tinguin nivells de plom en sang que tripliquen els recomanats per l’OMS, o la ciutat de Dzerzhinsk, amb el trist rècord de ser la més contaminada químicament de la terra i una taxa de mortalitat que supera en un 260% la de natalitat, o la ciutat amb l’aire més irrespirable del planeta, la xinesa Linfen, o Txernòbil i Fukushima, amb més de 100.000 morts la primera, i un nombre per determinar la segona, monuments a la inconsciència humana, l’incòmode silenci -que haurà de durar segles- és un clam molt més poderós que la xerrameca sobre les bondats de l’energia nuclear.

No és la Natura qui té un problema, sinó nosaltres i la resta de la humanitat. Cap onanisme mental sobre la nostra pretesa superioritat com a espècie pot fer-nos oblidar que la vida era aquí abans que nosaltres, i seguirà estant-hi després de que ens extingim, si ens entestem a aconseguir-ho. Ni l’eix de la terra o la intensitat de les tempestes solars ho poden canviar, però sí que som responsables de la política de transport, el consum de combustibles fòssils o els abocaments de la indústria. Podem comprar i comprar i comprar, o reduir, reutilitzar, i reciclar.

Del que tu i jo fem, mengem, comprem, votem, exigim, permetem i tolerem, dependrà la salut de tots nosaltres, i el futur dels nostres fills. Que mai ens puguin recriminar que, havent pogut tant, ens haguéssim atrevit a tan poc.