Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


03 Els símptomes i el seu significat:

ELS SÍMPTOMES I EL SEU SIGNIFICAT

Quan comença l’estat de malaltia, generalment la persona no sent  cap molèstia, perquè el cos té mecanismes compensadors que tracten de localitzar i combatre el mal. Però la persona, com que diu sentir-se bé, no canvia el seu sistema de vida i segueix intoxicant-se cada vegada més i més. Llavors els mecanismes compensadors, davant l’augment creixent de treball, se senten impotents i apareixen algunes molèsties, que no constitueïxen per si soles la malaltia -i això és important- sinó que són símptomes, és a dir, manifestacions exteriors de la malaltia assentada a la intimitat dels teixits i a la sang.

Així veiem a una persona que mai s’ha queixat de la seva salut, presentar mals de cap, o bé diarrea, restrenyiment, falta de gana, apatia, insomni, etc. Res d’això constitueïx de per si mateix la malaltia. Són només senyals d’alarma, tocs d’atenció que ens indiquen que aquest organisme no funciona degudament bé. Que fer quan un sentinella ens avisa que s’aproxima el perill?

Aquí ha arribat el moment d’establir clarament la diferència que existeix entre la medicina oficial o alopàtica i la medicina naturista o naturopatia. El metge alòpata, en presència de qualsevol de les molèsties enunciades, només veu un mal que és necessari combatre costi el que costi, així li han ensenyat a la facultat. Com més ràpid desaparegui, major serà l’èxit; així opinen metge i malalt. Per a cada símptoma prescriu una “solució”: analgésics, astringents, laxants, antiinflamatoris, antitèrmics, antibiòtics, etc. Com és natural, aquestes drogues químiques no triguen a produir el seu efecte: desapareixen els símptomes. Lliurat momentàniament del mal, desgraciadament, el pacient creu estar curat i segueix el seu sistema de vida anterior. El seu cos continua acumulant impureses i no triga en presentar-se de nou la molèstia o sigui un símtome. Recorre altra vegada a les drogues i s’estableix un veritable cercle viciós en el que cau el pobre malalt i del que li és més difícil sortir com més gran ha sigut la durada de aquesta situació arribant a cronificar el problema i creant una verdadera dependència del sistema sanitari. De fet no hem de oblidar que tan la classe mèdica com les companyies farmacèutiques viuen de la malaltia.

És necessari entendre d’una vegada per sempre que les drogues (medicaments químics) no curen ni podràn mai curar les malalties. Solament serveixen per a “tapar” els símptomes, donant la falsa il·lusió d’haver-se curat. Per això, la medicina oficial o alopàtica -que s’aprèn a les universitats- està molt lluny de ser una ciència; es tracta solament d’una pseudo-ciència basada en l’error i que no condueïx més que al fracàs. Que ho diguin els milions i milions de malalts que passegen pel món, la curació del quals està més llunyana com més “progressa” la medicina alopàtica.

Dedicar-se a tapar símptomes, és tasca tan insensata com la d’un miner que al penetrar a les galeries de la mina se li ocorregués anar apagant els fanals que troba al seu pas: aviat es quedaria a les fosques i no podria escometre la seva feina. D’igual manera, els símptomes són com fanals que il·luminen el quadre més o menys fosc de la malaltia.

El símptoma doncs és una veu d’alarma de la Naturalesa, és un avís preciós d’un valor incalculable. Quan es fa present, lo més intel·ligent és buscar la causa que ho origina, per a així poder extirpar-la d’arrel: desapareguda la causa, desapareix l’efecte. Això és el que fa la naturopatia. Fer el contrari és fer lo mateix que l’estruç, que enterra el cap creient així evitar la catàstrofe que s’aveïna.