Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


01 El naturisme mèdic:

EL NATURISME MÈDIC

Tenim a la fi la medicina naturista o natural, o sigui el naturisme mèdic o naturopatia. La seva antiguitat es perd a la nit del temps. El primer home, en estat salvatge, caminava nu pel món i obeïa únicament la veu que li dictava el seu instint, encara no pervertit per la civilització; gaudia d’una salut que podem anomenar perfecta i només comparable o equivalent a la que presenten actualment els animals salvatges. Com aquests, l’home prehistòric no coneix més malalties que les ferides que rep en les seves lluites, a les seves restes se’l troba amb tota la dentadura intacte, i la principal causa de mort era els traumatismes violents. És factible presumir el que feia l’habitant de les cavernes per a guarir-se en aquests casos. No hi havia antisèptics, ni benes, ni metges, ni farmàcies.

Es trobava per això desemparat? De cap manera. Hi havia la Mare Naturalesa en pes per a prestar-li ajuda. Tenia al seu abast l’aigua fresca de les deus i rierols per a rentar la seva ferida. Després la recobria amb el fang de les riberes i finalment es ficava al llit, exposant-se als raigs del sol. I el que és més important: deixava totalment de menjar, tot just si prenia uns glops d’aigua. Deixava transcórrer els dies d’aquesta manera i la virtut del dejuni, unida a les virtuts del sol, de l’aigua i de la mare terra, feien el miracle de guarir les seves ferides greus, millor encara del que faria avui un cirurgià de fama amb tot el seu arsenal d’instruments i drogues.

Quin sistema terapèutic és aquest que emprava l’home prehistòric? El natural. Naturisme pur! El mateix sistema que tenen avui els animals que poblen les selves, lluny d’asils, hospitals, manicomis i clíniques. Solament així s’explica la seva salut envejable.

En aquest punt, estem veient quant antic és el naturisme. Els seus orígens no es remunten a Louis Kuhne, Abat Kneipp, Sta. Hildegard de Bingen (patrona de la naturopatia), Dr. Eduardo Alfonso, Prof. Capo o Dr. Vander com creuen alguns. Tampoc a Hipòcrates, com creuen uns altres. Va néixer amb el primer home i el va acompanyar mentre aquest va obeir la veu del seu instint. Però quan l’ésser humà va començar a agrupar-se en tribus i es van veure les primeres albors de la civilització, la intel·ligència va anar a poc a poc desplaçant l’instint. L’home deixa d’obeir a la veu de la Naturalesa que sempre l’ha guiat i es deixa endur pels coneixements que ell i els seus col·leges han adquirit; la raó suplanta a l’instint i tot passa pel tamís del seu cervell. Entren en escena la superstició, els prejudicis i altres forces negatives que anul·len la gran força de l’instint, fosca però sàvia. Així és com l’home s’aparta de la Naturalesa i per tant, del naturisme.

En tota època hi va haver homes savis que van comprendre els problemes i van buscar solucions. Antigament la saviesa estava monopolitzada pels sacerdots i és precisament en els santuaris xinesos, hindús, babilònics i egipcis, on es practicava el naturisme mèdic o naturopatia. S’administrava als malalts banys de sol, d’aire, d’aigua, sorra, fang i molt especialment règims dietètics, la importància dels quals ja es reconeixia en aquells temps remots.

El naturisme va seguir els vaivens que els esdeveniments històrics van imprimir als pobles, arribant a la seva màxima esplendor a la Grècia i Roma antigues. Encara avui quedem admirats contemplant les ruïnes de les grandioses termes i cases de banys, que ja funcionaven fa alguns mil·lennis.

Amb l’adveniment de la religió cristiana, el naturisme inicia una era de reculada. L’Església declara a les termes llocs de corrupció i són clausurades. En la nit de l’Edat Mitjana, els metges s’aparten dels sans preceptes hipocràtics i es lliuren a una terapèutica absurda, sense base científica, plena de superxeries i prejudicis. Aquesta aberració s’explica fàcilment, doncs l’ensenyament de la medicina s’associava a la filosofia; ambdues disciplines es van fer purament especulatives i dogmàtiques, com tot el pertanyent a la escolàstica que es basava en la coordinació de la fe i la raó, i que en qualsevol cas sempre suposava la clara submissió de la raó a la fe (Philosophia ancilla theologiae -la filosofia és esclava de la teologia-).

Passant ràpidament per damunt dels segles, arribem al ressorgiment de la medicina natural, que s’inicia en el segle XVIII per a continuar en el XIX. És necessari destacar aquí que no són precisament els acadèmics ni els metges els quals van prendre part en aquest moviment renovador. No podien ser-ho perquè lo après a les universitats era suficient per tancar la seva intel·ligència a tota idea nova, mantenint-los fossilitzats en l’error.
Els precursors de la naturopatia contemporània han estat en la seva majoria persones humils, de vegades sense instrucció, simples artesans o camperols. Tenien en canvi grans dots d’observació, cosa essencial en la medicina. Com la seva ment no estava enfosquida pels prejudicis de la escolàstica, podien discórrer lliurement en presència dels fenòmens naturals. Exceptuant al metge alemany Hufeland -que va arribar a ser professor de la Universitat de Berlín- gairebé tots els altres eren empírics.

Citem a Hahn, Priessnitz (creador de la hidroteràpia), Kuhne, Rikli (creador de la aeroteràpia i la helioteràpia), l’abat Kneipp, etc. Molts d’ells han publicat obres que van deixar sentades les bases del naturisme científic; són pàgines que es llegeixen amb emoció i respecte, perquè en la seva senzillesa -de vegades en la seva rusticitat- se sent bategar la fibra del geni.