Subscriu-te a RSS Feed
per rebre les últimes actualitzacions del bloc.

Envia un correu electrònic
per donar les teves opinions o
proposar articles.


04 El naturisme cura les malalties:

EL NATURISME CURA LES MALALTIES

El naturisme, abans que un sistema terapèutic, és un sistema de vida. Per això el naturòpata s’ocupa d’esbrinar amb luxe de detalls com s’alimenta el pacient, quants àpats fa al dia, com es composen, quines begudes ingereix, com mastega, investiga el tipus de feina que realitza, les hores que dedica al repòs, característiques del seu habitatge i cent detalls més que seria llarg d’enumerar. En possessió de totes aquestes dades, el metge naturista es fa càrrec del sistema de vida del pacient. Això, unit a l’examen del malalt, dóna una idea total de l’afecció que pateix i així es podrà establir un tractament eficaç, un tractament de fons que es dirigeix a l’arrel mateixa de la malaltia. Així s’explica com el naturisme assoleix curar totes les malalties.

Hem dit que el naturisme guareix totes les malalties, però no tots els malalts. Hi ha pacients que han deixat avançar el mal fins a tal punt que la seva força defensiva ha quedat pràcticament esgotada. És fàcil comprendre que en aquests casos no pugui esperar-se cap èxit. Però la curabilitat o incurabilitat no depenen de la naturalesa de la malaltia, sinó de la naturalesa del malalt. En això, com en molts altres conceptes fonamentals, el naturisme difereix per complet de la pseudo-ciència alopàtica. Per exemple, hi ha malalts de càncer que es poden curar perfectament, perquè en el seu cos hi ha encara suficient reserva vital. En canvi hi ha malalts que pateixen de refredat de nas i que no es guareixen, perquè l’esforç curatiu espontani de la Naturalesa no pot fer-se per l’esgotament.

Aquí arribem al concepte unitari de les malalties, que és bàsic per al naturisme: La malaltia és una sola i la causa que la produïx és solament una.

La pseudo-ciència alopàtica s’ocupa del diagnòstic exacte de les malalties; s’ocupa d’elles com d’entitats reals, ben determinades, causades gairebé sempre per microbis, que és necessari individualitzar bé per a poder atiar-los un cop mortal. És impressionant el cúmul de mitjans diagnòstics de que disposa la alopatía. Existeixen aparells costosíssims i complicats, únicament al servei del metge que vol esbrinar el nom de la malaltia, per a així posar-li el rètol corresponent.

Lo notable del cas -i que moltes vegades el públic ignora- és que tanta subtilesa de diagnòstic només serveix per a sembrar més confusió entre els metges. Exceptuant les malalties més vulgars, és difícil trobar dos diagnòstics iguals davant un mateix cas. Solsament falta veure els informes dels metges forenses en tribunals, els resultats de les juntes mèdiques (sobretot quan es tracta “d’eminències” els que les composen) i finalment les autòpsies, que demostren moltes vegades que el diagnòstic que duia el malalt només li va servir al metge per a lluir-se en la càtedra o davant de la societat científica.