Discurs de Gandhi en una reunió social organitzada per la Societat Vegetariana de Londres el 20 de novembre de 1931.

Senyor president, companys vegetarians i amics:

No he de dir-vos que tan complagut vaig estar quan vaig rebre la invitació per estar present en aquesta reunió, doncs vaig reviure vells records i agradables reminiscències d’amistats que vaig establir amb vegetarians. Em sento especialment distingit en trobar a la meva dreta al senyor Henry Salt. Va ser el llibre del senyor Salt “Una petició per el vegetarianisme”, el que em va mostrar perquè a banda d’un hàbit heretat, i de l’adhesió a un vot que em va ser impartit per la meva mare, tenia raons per ser vegetarià. Em va ensenyar perquè era un deure moral concernent als vegetarians el no viure per la mort dels nostres amics els animals. Per tal motiu, per a mi és de molt grat tenir al senyor Salt entre nosaltres.

No pretenc ocupar el vostre temps expressant les meves experiències amb el vegetarianisme, ni tampoc vull parlar de la gran dificultat que enfronta en el propi Londres per romandre ferm en ell, però sí que m’agradaria compartir amb vostès alguns dels pensaments que he desenvolupat pel que fa a aquest. Fa quaranta anys solia barrejar-me lliurement amb vegetarians. En aquell moment hi havia a penes un restaurant vegetarià a Londres que no havia visitat. I em vaig proposar per curiositat, i per estudiar les possibilitats del vegetarianisme i dels restaurants vegetarians a Londres, visitar cadascun d’ells. Naturalment, vaig entrar en estret contacte amb molts vegetarians. Al estar a les taules, em vaig adonar que la conversa tractava en la seva major part sobre l’alimentació i les malalties. També vaig poder veure que els vegetarians que s’esforçaven per mantenir-se en el seu vegetarianisme, trobaven molt difícil fer-ho des del punt de vista de la salut.

No sé si avui vostès tenen aquest tipus de debats, però jo acostumava a assistir en aquella època a discussions sostingudes entre els propis vegetarians, i entre vegetarians i no-vegetarians. Recordo un debat similar entre el Dr. Densmore i el mort Dr. TR Allinson. En aquell llavors, els vegetarians tenien l’hàbit de parlar res més que sobre l’alimentació i les malalties. Jo considero que aquesta és la pitjor manera d’ocupar-se d’aquest assumpte. També veig que aquelles persones que es tornen vegetarianes perquè estan patint alguna malaltia o una cosa semblant -és a dir, només des del punt de vista de la salut-, són les que es retiren en major mesura. Vaig descobrir que per romandre ferm en el vegetarianisme, un home requereix una base moral.

Per a mi, aquest va ser un gran descobriment en la meva recerca de la veritat. De molt jove, en el curs dels meus experiments, em vaig adonar que una base egoista no serviria per conduir a un home cap al més alt en els camins de l’evolució. El que es requeria era un propòsit altruista. També em vaig adonar que la salut no era un monopoli exclusiu dels vegetarians. Vaig trobar que moltes persones no s’inclinaven cap a una o altra direcció, i que els no-vegetarians mostraven, generalment parlant, una bona salut. Igualment vaig poder observar que per a alguns vegetarians era impossible seguir sent-ho perquè havien fet del menjar un fetitxe i perquè pensaven que tornant-se vegetarians podrien menjar tantes llenties, mongetes, fesols i formatge com voldrien. Però per descomptat, aquelles persones potser no podrien mantenir-se saludables.

En observar al llarg d’aquestes línies, em vaig adonar que un home ha de menjar amb moderació i de tant en tant dejunar. Cap home o dona va menjar realment amb moderació o consumir simplement aquella quantitat que el cos requereix i res més. Fàcilment caiem víctimes de les temptacions del paladar i, per tant, quan alguna cosa és deliciosa, no ens importa prendre’n un o dos bocins més. Però vostès no es poden mantenir saludables sota aquestes circumstàncies. Per tant, vaig descobrir que per mantenir la salut, sense importar el que mengem, era necessari reduir la quantitat d’aliment i el nombre d’àpats. Passin-se a la versió moderada: siguin al costat de més no, en comptes de fer-ho al costat d’allò més. Quan convido amics a participar dels meus àpats mai els pressioni perquè prenguin alguna cosa, excepte el que ells ho exigeixin. Al contrari, els dic que no prenguin alguna cosa si no ho desitgen.

El que vull que comprenguin és que els vegetarians necessiten ser tolerants si volen convertir altres al vegetarianisme. Tinguin una mica d’humilitat. Hem d’apel·lar al sentit moral de les persones que no estan d’acord amb nosaltres. Si un vegetarià emmalaltís i un doctor li prescrivís brou de carn, llavors no el anomenaria un vegetarià. Un vegetarià es fa d’un material més fort. Per què? Perquè és per a l’edificació de l’esperit i no del cos. L’home és més que carn. L’esperit de l’home és el que ens interessa. Per tant, els vegetarians haurien de tenir aquesta base moral, perquè un home no va néixer com un animal carnívor, sinó que va néixer per viure de les fruites i les herbes que la terra produeix. Sé que tots hem de cometre errors. Jo deixaria la llet si pogués, però no puc. Ho he intentant centenars de vegades. Després d’una seriosa malaltia no vaig poder recuperar les meves forces a menys que tornés a prendre llet. Aquesta ha estat la tragèdia de la meva vida. Però la base del meu vegetarianisme no és física, sinó moral. Si algú digués que vaig a morir si no prenc brou de carn o carn de xai, fins i tot per consell mèdic, preferiria morir. Aquesta és la base del meu vegetarianisme.

M’agradaria opinar que tots aquells que ens auto-anomenem vegetarians hauríem de tenir aquesta base. Hi havia milers de carnívors que no van continuar menjant carn. Ha d’haver una raó clara del per què fem aquest canvi en les nostres vides, per fer-nos adoptar hàbits i costums diferents als de la societat, encara que a vegades aquest canvi pugui molestar els nostres més propers i estimats. Per res del món haurien de sacrificar un principi moral. Per tant, l’única base per a tenir una societat vegetariana i per proclamar un principi vegetarià és, i ha de ser, una base moral. No vaig a dir, segons el que he vist i he recorregut pel món, que els vegetarians, en general, puguin gaudir d’una millor salut que els carnívors. Pertanyo a un país que en la seva majoria és vegetarià per hàbit o per necessitat. Per tant, no puc declarar que això demostri una major resistència, un major ànim, o una major immunitat contra les malalties, ja que això és una cosa particular i personal. Requereix obediència, i una escrupolosa obediència, a totes les lleis d’higiene.

De fet, penso que el que els vegetarians han de fer és no destacar les implicacions físiques del vegetarianisme, sinó observar les implicacions morals. Tot i que encara no hem oblidat que tenim moltes coses en comú amb els animals, no tenim completament en compte que hi ha diverses coses que ens diferencien d’ells. És clar que tenim animals vegetarians com la vaca i el toro -els quals són millors vegetarians que nosaltres-, però hi ha alguna cosa molt més noble que ens crida al vegetarianisme. Per tant, vaig pensar en donar-li èmfasi únicament a la base moral del vegetarianisme durant els pocs minuts que tindria el privilegi de parlar. I diria que he comprovat per la meva pròpia experiència i per l’experiència de milers d’amics i companys, que ells troben satisfacció, fins on fa al vegetarianisme, de la base moral que han escollit per mantenir-lo. Per acabar, els hi agraeixo a tots per venir aquí i permetre’m veure persones vegetarianes cara a cara. No puc dir que solia reunir-me amb vostès fa 40 o 42 anys. Suposo que els rostres de la Societat Vegetariana de Londres han canviat. Hi ha molt pocs membres que com el Senyor Salt poden afirmar que la seva relació amb la Societat s’estén per més de 40 anys.

El Senyor Henry S. Salt va ser Mestre Auxiliar a Eaton entre 1875 i 1884, Secretari Honorari de la Lliga Humanitària entre 1891 i 1919. Ha estat vegetarià per més de 50 anys i mai ha tingut raó per dubtar de la superioritat d’aquesta dieta. Tenia vuitanta anys en el moment del discurs de Gandhi i era un escriptor l’opinió del qual al respecte de l’actual «civilització» es pot apreciar en el títol del seu llibre “Setanta anys entre salvatges”.