29
Sal refinada , verí quotidià.
Tema: AlimentacióCal fer un cert esforç per a comprendre perquè alguna cosa tan saludable com la sal, s’ha convertit en el nostre tòxic diari. Com sempre, no hi ha un motiu únic, sinó una suma de factors. Per això convé analitzar el tema des de diferents angles: químic, físic, productiu, cultural, etc. Però veurem que tots confluïxen finalment en el maleït interès econòmic, que -irònicament- mostra poc interès per la salut. Serà que en l’economia dels negocis, una persona sana no és rendible?
Analitzarem el problema de la sal des de dos aspectes complementaris: el plànol material i el plànol energètic. Podem començar advertint que el centre de la qüestió està en la refinació industrial. Analitzada des del punt de vista químic, la diferència entre una sal marina integral i la moderna sal de taula d’ús corrent, resulta abismal. La simple evaporació de l’aigua de mar, deixa com a conseqüència un residu sòlid, al que anomanem sal. Aquest residu està compost pels 84 elements estables de la taula periòdica, aquella que estudiàvem en el col·legi secundari. Per descomptat que el clor i el sodi són els principals elements quantitatius, representant gairebé el 90% de la seva composició. Però la importància qualitativa d’aquest 10% restant és veritablement extraordinària.
Atès que tota la vida del planeta va sorgir del fons marí, és obvi que hi ha una semblança intrínseca i funcional amb aquella “sopa mare”. Totes les formes de vida (plantes, animals, humans), portem incorporada aquesta solució en els nostres fluids interns (saba, líquids intracel·lulars, plasma sanguini). D’això eren conscients els nostres avantpassats, gràcies a la seva intuïtiva visió holística; però el nostre reduccionista modernisme industrial es va encarregar de tirar per terra aquesta perspectiva. Concretament en la sal, es va començar per pensar en termes de “brutícia”: calia rentar-la i purificar-la per a presentar-la com un producte “net i higiènic”. Aquest concepte va funcionar -i el més trist és que encara funciona a nivell massiu- també amb altres aliments bàsics i subjectes a processament industrial: farina, arròs, sucre, oli, etc.
EL PROBLEMA DE LA REFINACIÓ
Però hi ha altres raons de pes, per les quals la indústria ha desenvolupat complexos i costosos procediments de neteja i purificació de la sal. I és precisament perquè es va anar descobrint el gran valor industrial del component bàsic de la sal (el clorur de sodi o clorur sòdic) en el desenvolupament dels productes de síntesi química. Una vegada alliberat de impureses (i per tant de l’equilibri iònic que li confereixen els restants 82 elements), el clorur de sodi és un reactiu perfecte i econòmic. Per aquesta raó es va perfeccionar la tècnica de refinació i neteja, a fi d’aconseguir la màxima puresa en la producció de clorur sòdic. Aquesta substància es va convertir en un element imprescindible de la indústria química, sobretot per a la producció de plàstics, olis minerals, desemmotllants, etc. També la indústria alimentària la va incorporar en la seva bateria d’additius preservants, com inhibidor de processos de descomposició: un exemple és el iogurt, que conté clorur de sodi, no com saboritzant sinó com conservant.
La Dra. Sherry Rogers aporta una altra pista sobre el perquè de la refinació de la sal, en el seu llibre “La cura es troba en la cuina”: “La sal de taula comuna que ha envaït el mercat d’Estats Units i Europa en els últims 50 anys, sembla ser un subproducte de la manufactura d’armes. Les grans companyies (com la Morton Thiokol, fabricant de combustibles per a coets) refinen sal per a extreure certs minerals que després utilitzen en les seves produccions bèl·liques i espaials. En el procés de refinació industrial, la sal de taula passa per temperatures de 670ºC, la qual cosa altera definitivament la seva natural estructura cristal·lina”.
Per aquestes raons es refina exhaustiva i àmpliament la sal en el món modern. Una sola xifra ens permet comprendre millor aquesta realitat: el 93% de la sal que es refina en el planeta està destinada a fins industrials no alimentaris, un 4% és utilitzat per la indústria alimentària com conservant; tot just el minoritari 3% restant es destina a l’ús com sal de taula. Traduït en termes més senzills, de passada la taula lliga els beneficis de l’excel·lent puresa de la refinació industrial i les nostres mestresses de casa es beneficien al disposar d’un producte immaculat i que no s’endureix al no humitejar-se.
També existeix una altra important font de clorur de sodi, que si bé no prové de la refinació, és conseqüència d’una deixalla industrial i per tant arrossega la nocivitat de la manipulació tecnològica, sobretot a nivell energètic. Ens referim a les fàbriques de pastes per a paper o papereres, tan en voga últimament per la qüestió ambiental. El clorur de sodi és una de les deixalles emergents del procés de producció de la pasta cel·lulòsica, base de la indústria paperera. Com diuen els advertiments de les pel·lícules, qualsevol relació entre aquesta activitat i marques de sal, és solament pura coincidència. Seguint amb la refinació de la sal, diguem que en el 1971 el govern japonès va decretar que tota la sal per a consum humà s’havia d’elaborar pel dubtós procés d’intercanvi d’ions, que usa 3.000 volts i 120 ampers d’electricitat per a extreure els ions de clorur de sodi de l’aigua de mar. Un físic atòmic, Katsuhiko Tani, contrari a aquesta decisió oficial, va començar a realitzar estudis referent a això, creant l’Associació d’Investigació de la Sal.
En una de les seves primeres experiències, Tani va treballar amb cloïsses vives submergides en diferents concentracions de sal naturalment obtinguda per evaporació d’aigua de mar. Després va imitar aquestes concentracions amb la sal per a consum humà i amb la sal de potassi (clorur potàssic), un substitut artificial per a hipertensos. El resultat: les cloïsses submergides en les solucions amb sal natural van reaccionar obrint les seves closques, mentre aquelles submergides en les solucions amb sal obtinguda per intercanvi d’ions o amb sal de potasi, van romandre tancades, reaccionant com si estiguessin en un ambient hostil.
Els paràgrafs anteriors tenen a veure amb una tràgica realitat que a gairebé ningú preocupa: el clorur de sodi, com compost químicament pur, no existeix en la naturalesa. Una cosa semblant passa amb la sacarosa (sucre blanc). Biològicament l’organisme no reconeix aquestes substàncies refinades i d’extrema puresa; és més, les considera tòxiques per la seva reactivitat. Irònicament, per la mateixa raó que la indústria aprecia al clorur sòdic (capacitat reactiva), l’organisme ho rebutja.
Per a comprendre millor aquesta fòbia corporal cap als compostos químicament purs, podem usar dos exemples basts però il·lustratius: la canya de sucre i la fulla de coca. Estudis fets a Sud-àfrica sobre mostres d’orina de dues mil treballadors de plantacions de canya de sucre, no van trobar traces de glucosa, malgrat que en terme mitjà mastegaven 2 kg diaris de canya, o sigui que ingerien uns 350gr. de sucre per dia. L’explicació és senzilla: mentre la canya mastegada és un aliment natural, complet i fàcilment metabolitzable, el sucre refinat és un producte estrany i nociu per a l’organisme. Altres investigacions realitzades a Àfrica i Índia mostren que la diabetis és desconeguda en pobles que no inclouen carbohidrats refinats en la seva dieta.
Respecte a la coca, és fàcil observar en els pobles andins que el quotidià consum de la fulla mastegada (benèfica per el mal d’alçada) no genera els efectes devastadors de l’extracte refinat, conegut com cocaïna. Sempre estem parlant de productes vegetals, però pel mig està present el procés de refinació i purificació.
EL PROBLEMA DE LA ADDITIVACIÓ
Tornant a la sal refinada de taula, no tot acaba en el desballestament dels seus restants 82 elements constitutius. Després sofreix la additivació d’altres compostos refinats. El cas de l’iode i el fluor, ambdós minerals tòxics i reactius en les formes antinaturals que s’addicionen industrialment. En quins arguments es basa aquest procediment, obligatori per llei: resoldre problemes de tiroides (iode) i protegir la salut dental (fluor). Però ningú te en compte que el cos no pot metabolitzar la suplementació artificial d’iodurs i fluorurs. Molts científics estan advertint que aquests compostos són els principals responsables de la formació de nitrats en l’estómac; i se sap que els nitrats són les substàncies cancerígenes més agressives, i responsables de tumors selectius en molts òrgans. També són responsables de reaccions al·lèrgiques i altres problemes de salut. Recents estudis demostren que l’addició d’iodurs a la sal de taula pot causar hipertiroïdisme, tiroïditis autoinmune i disminució de fertilitat. Per la seva banda el fluor, encara en concentracions baixes, està relacionat amb problemes neurològics i endocrins, afectant el sistema nerviós i provocant dèficit d’atenció (DDA) en nens i adults.
A aquest tràgic panorama, se suma la additivació d’altres preservants, per descomptat que tots legalment autoritzats i fins i tot sense obligació de ser declarats en les etiquetes. A més d’iodur de potasi, la indústria de la sal addiciona dextrosa, un tipus de sucre que serveix per a evitar l’oxidació de l’iode (o sigui que la sal té sucre!!!). Després li agreguen bicarbonat sòdic, perquè la sal no prengui un tint púrpura després de l’addició de l’iodur de potasi i la dextrosa. Per a evitar el aterrossament s’addiciona hidròxid d’alumini. És ben coneguda la relació alumini-Alzheimer i el paper que juga aquest metall lleuger en les disfuncions neuronals, bloquejant els processos del pensament. Com si no en tinguéssim bastant amb l’ús d’utensilis d’alumini en la cuina, llaudes d’alumini per a les begudes o papers d’alumini per a embolicar aliments!!!
Altres additius que trobem en la sal de taula són: el carbonat càlcic, que no és altra cosa que un polvoritzat d’ossos animals, el aluminat de silici sòdic, el ferrocianur de sodi, el citrat verd d’amoníac fèrric, el prusiat groc sòdic i el carbonat de magnesi.
EL PROBLEMA DEL SODI
A través de la sal refinada, ingressa diàriament a l’organisme gran quantitat de sodi, un mineral que si bé és necessari en la química corporal, avui dia s’ha convertit en un problema a causa del seu excessiu consum, sobretot en formes inorgàniques. El sodi contribuïx al manteniment de l’equilibri àcid-base i del balanç hídric i electrolític de l’organisme, sent necessari per a la correcta transmissió de l’impuls nerviós i per a la excitabilitat normal dels músculs. La forma ideal del seu consum és a través dels aliments frescos, que ho contenen en manera biològicament assimilable. Però l’enorme consum de sodi (representa el 40% de la sal comuna) prové de productes industrials i al seu torn està relacionat amb deficiències del electròlit sinèrgic: el potassi. El desordre sodi/potassi s’ha convertit en una de les grans causes dels moderns problemes de salut.
Normalment es pensa -i així ho suggereixen els especialistes- que amb evitar la sal es resol el problema de l’excés de sodi. No obstant això, el consumidor modern es veu exposat a la desapercebuda presència de variades i de vegades nefastes formes de sodi en els aliments industrialitzats d’ús corrent, la majoria de les quals no estan indicades en les etiquetes dels productes que les contenen. Un exemple és el pa comú, que sol aportar 1,3% de sal, o sigui uns 500mg de sodi per cada 100g d’un producte que es consumeix en grans quantitats. Si tenim en compte que la OMS recomana que les persones adultes no superin els 6 grams de sal al dia (2,4 grams de sodi), veiem que solament 500g diaris de pa basten per a superar aquest valor.
El clorur de sodi refinat és àmpliament utilitzat per la indústria alimentària, que a més de la propietat saboritzant, te en compte l’aspecte conservant de la sal. En molts productes s’usa en forma abundant per a ressaltar qualitats gustatives, mentre que en uns altres compleix una funció preservant. A més, el sodi forma part de gran quantitat d’additius alimentaris legalment autoritzats: conservants, estabilitzants, emulgents, espessants, gelificants, potenciadors de sabor o edulcorants. Vegem aquí la nòmina de 44 additius basats en el sodi, que de vegades apareixen en les etiquetes amb la simple indicació numèrica:
E-201 sorbat sòdic
E-211 benzoat sòdic
E-215 derivat sòdic del 4-hidroxibenzè
E-221 sulfit sòdic
E-222 bisulfit sòdic
E-223 metabisulfit sòdic
E-237 formiat de sodi
E-250 nitrit sòdic
E-251 nitrat sòdic
E-262(i) acetat sòdic
E-262(ii) diacetat sòdic
E-281 propionat sòdic
E-301 ascorbat sòdic
E-325 lactat sòdic
E-331a citrat monosòdic
E-331b citrat disòdic
E-331c citrat trisòdic
E-335a tartrat monosòdic
E-335b tartrat disòdic
E-337 tartrat sòdic-potàsic
E-339a fosfat monosòdic
E-339b fosfat disòdic
E-339c fosfat trisòdic
E-350i malat sòdic
E-350ii malat àcid de sodi
E-401 alginat sòdic
E-450a(i) difosfat disòdic, trisòdic
E-450b(i) trifosfat pentasòdic
E-450c(i) polifosfats de sodi
E-470 sals sòdiques, potàsiques y càlciques
E-481 estearoil 2-lactil-lactat sòdic
E-500a carbonat sòdic
E-500b bicarbonat sòdic
E-500c sesquicarbonat sòdic
E-514 sulfat sòdic
E-524 hidròxid sòdic
E-535 ferrocianur sòdic
E-541 fosfat àcid de sodi i alumini
E-554 silicat de sodi i alumini
E-576 gluconat de sodi
E-621 glutamat monosòdic
E-627 guanilat sòdic
E-631 inosinat disòdic
E-635 5´-ribonucleòtid sòdic
Paràgraf a part per al glutamat monosòdic, considerat com un additiu perillós. La seva ocupació en la indústria alimentària i en la restauració es remunta a gairebé mig segle d’història, com potenciador de sabor. L’E-621 (tal és la seva identificació en les etiquetes) actua com neurotransmissor, implicat en la resposta sensorial característica del sentit del gust, al intervenir en la transmissió de senyals elèctrics al llarg de les neurones. Normalment s’usa en menjars pre-cuits, sopes, aperitius, salses, embotits, cereals, carns, barreges de espècies, conserves, aliments processats, sopes de sobre, glaçons de brou, amaniments, etc.
Malgrat estar autoritzat el seu ús, nombrosos estudis han qüestionat seriosament la innocuïtat del glutamat monosòdic. Investigadors japonesos ho relacionen amb la pèrdua de visió a llarg termini i la ceguesa. En diversos experiments es va demostrar que la seva injecció directa en l’ull, en concentracions entre baixes i moderades, causa dany nerviós. Una investigació clínica de la Universitat Complutense de Madrid, ha revelat que la ingesta de glutamat monosòdic augmenta considerablement la gana, amb el consegüent risc d’obesitat. Consumit a l’excés i/o des de la infància, pot modificar el funcionament d’una zona del cervell que regula la gana, augmentant el desig per a menjar fins a un 40%.
En síntesi, el glutamat monosòdic pot produir: contraccions musculars en la cara i el pit, palpitacions, atacs d’asma i migranyes, esterilitat, obesitat i el famós “síndrome del restaurant xinès” (rigidesa muscular en coll i mandíbula, degeneració de les cèl·lules del cervell, problemes gàstrics, rigidesa i/o debilitat en les extremitats, visió borrosa, marejos, cefalees, opressió toràcica, sensació de calor i formigueig, atordiment i enrogiment facial). Pot ser suficient la ingesta de 3 grams d’aquesta substància per a generar aquest síndrome.
PERJUDICIS DE LA SAL REFINADA
Creiem convenient abordar els danys que produïx el consum de sal refinada, després d’haver passat revista a la problemàtica industrial. Això ens permet comprendre millor els mecanismes defensius que ha de desenvolupar l’organisme per a intentar neutralitzar aquesta agressió quotidiana. Com hem vist, el problema té dues facetes principals i igualment greus: la pèssima qualitat (física, química i energètica) i l’elevada quantitat que s’ingereix.
El consum principal de sal refinada prové dels aliments industrialitzats, que, com hem vist, la utilitzen pels seus efectes gustatius i conservant. En aquest aspecte no cal pensar solament en conserves o típics productes salats (olives, pernils, formatges, embotits, fiambres, patates fregides, brous en cubets o en pols, etc), sinó en aliments aparentment inofensius (panificats, o el “saludable” iogurt diari que té clorur sòdic com conservant).
Més enllà del desballestament provocat per la refinació, el principal problema de la moderna sal de taula per a la salut humana, és justament allò que la fa un inapreciable ingredient de la química industrial: la seva reactivitat. Enfront de l’amenaça que representa aquest compost reactiu (clorur sòdic), l’organisme es veu obligat a engegar diversos mecanismes de defensa que, a més de generar una important despesa d’energia i recursos, no són suficients per a resoldre totalment la magnitud del problema.
RETENCIÓ DE LÍQUIDS
Un primer mecanisme de neutralització és la hidratació i es basa en l’ocupació d’aigua intracel·lular o plasma. Aquest preciós element -un recurs limitat en l’organisme i originalment destinat a altres fins fisiològiques- s’usa per a compensar iònicament la reactivitat de les molècules de clorur sòdic. Cada gram de clorur de sodi que ha de ser contrarestat, exigeix el consum de 23 vegades el seu pes en aigua intracel·lular. El producte resultant, encara que hagi estat equilibrat elèctricament, igualment ha de ser eliminat com a substància tòxica. Els ronyons poden excretar només una part: es calculen uns 5/7 grams diaris, enfront d’un consum terme mitjà de 12/20 grams. Aquest dèficit quotidià entre el que ingressa per boca i el que pot sortir per via renal, és un dels grans problemes que el nostre estil de vida li crea a l’organisme. Per a prendre consciència de la magnitud del problema, basta multiplicar aquests valors pels 30 dies d’un mes o els 365 dies de l’any!!! Aquí també podem trobar el veritable origen d’altra difosa problemàtica moderna: la retenció de líquids. Això deriva en augment de pes i major exigència per a òrgans (cor, fetge, ronyons), que han de treballar amb excés.
Altra conseqüència negativa d’aquest mecanisme quotidià de neutralització, és el minvament del volum de líquid intracel·lular. Enfront del gran cabal que demanda el quantiós ingrés de molècules reactives, l’organisme es veu obligat a optar entre atendre les naturals necessitats de plasma per a la renovació cel·lular (els milions de cèl·lules que es fabriquen diàriament, requereixen aquest fluid corporal com principal material constitutiu) i l’exigència de neutralitzar la perillosa reactivitat, usant aquest vital element. La conseqüència a mitjà termini és la paulatina deshidratació cel·lular i corporal, també coneguda com senilitat latent. Beure aigua no basta per a reposar aquesta manca, doncs l’aigua intracel·lular no és únicament H2O, sinó també els restants 82 elements que formen el plasma marí. En síntesi, d’una banda l’organisme té un nefast excés de clorur sòdic i per un altre, una greu manca de sal completa i correctament estructurada.
OBESITAT I CEL·LULITIS
El clorur sòdic que no es pot eliminar per via renal, al romandre en el cos, genera un segon mecanisme de neutralització: la captura lipògena. L’organisme “reclama” cèl·lules grasses per a “encapsular” al clorur de sodi “errant”. Per aquest mitjà, el cos busca aïllar material tòxic que no pot evacuar en el moment, a l’espera d’algun moment de pausa, en el que eliminar-lo definitivament del mitjà. Aquest moment seria, per exemple, un dejuni, que val a dir, mai té lloc en el nostre vertiginós ritme de vida.
Com a conseqüència d’aquest segon mecanisme de neutralització, l’organisme va formant un teixit esponjós que diposita en la hipodermis, l’estrat més profund de la pell. Aquest edema acidulat genera dues conseqüències per tots conegudes i temudes: sobrecàrrega i cel·lulitis. Pot afirmar-se que aquest procés de neutralitzar substàncies tòxiques (no solament el clorur de sodi) en el teixit gras, és una de les causes profundes de l’obesitat, encara que sigui una mica difícil d’acceptar a causa del nostre condicionament cultural. Concretament: com més toxines queden en l’organisme per col·lapse dels emuntoris, més increment de greix corporal. O dita d’una altra manera: la toxèmia corporal genera obesitat.
CRISTAL·LITZACIÓ I ESCLEROSI
Les molècules de clorur de sodi que no aconsegueixen ser eliminades pels ronyons o aïllades en el teixit gras, obliguen a desenvolupar un tercer mecanisme de supervivència: la cristal·lització. I bé diem supervivència, perquè l’acumulació de més de 35gr. d’aquests cristalls pot resultar letal per al cos. El clorur sòdic s’uneix amb aminoàcids d’origen animal (presents en els productes làctics i càrnics) i dóna lloc a la formació de cristalls d’àcid úric. Els cristalls que no aconsegueixen ser evacuats de l’organisme, es dipositen en ossos i articulacions a l’espera d’una oportunitat futura de excreció (tal com succeïx amb el teixit gras), provocant dolors osteoarticulars (artritis, gota, reuma) per les seves característiques físiques punxents. Altres cristalls d’àcid úric es recombinen amb més clorur de sodi i oxalats de calci, donant lloc a la formació de sorres i càlculs (bufeta, ronyó, vesícula). Altra variant d’aquesta cristal·lització la trobem en les parets de venes i artèries, causant fragilitat capil·lar i esclerosi. La cristal·lització és, originalment, un mecanisme protector i d’emergència que l’organisme desenvolupa per a defensar la qualitat del mitjà cel·lular i el correcte funcionament de les cèl·lules. Però la cronicitat de la intoxicació acaba per enverinar al sistema, ja que l’excés de cristalls no aconsegueix ser evacuat de l’organisme i això provoca greus dolències, també cròniques.
Altres perjudicis del consum de sal refinada han estat avaluats per diferents investigadors: problemes emocionals, excitació, insomni, fatiga, úlceres, dependència addictiva, hipertròfia de les glàndules suprarenals, pèrdua del cabell, restrenyiment, càncer d’estómac i osteoporosis (l’excés de sal incrementa la excreció de calci a través de l’orina, afavorint la desmineralització de l’os). La diagnosi oriental brinda indicadors físics per a detectar l’excessiva presència de sal en l’organisme: pell fosca, rigidesa muscular, mandíbules atapeïdes, dents inferiors excel·lents, vessaments en el blanc de l’ull, orina forta i femta fosca.
Excelent reportatge. Realment si tot això és tal com expliques, tothom està sotmès a un emmetzinament continu. I a sobre sense que les autoritats sanitàries ens informin. Tota a questa informació també la poden tenir ells, no?
Abans de l’inici del consum de sals refinades fa 50 anys, com era la sal que s’utillitzava? Era simplement sal de l’evaporació marina?
Actualment, podem estar segurs que les sals marines extretes per evaporació no contenen elements contaminadors com metalls pesats, etc…, ja que el mar és un abocador… Ho saps?
Elisenda, si no s’és crític amb la sal que utilitzem, tal com dius tu, de bon segur que ens emmetzinem. Per això l’única manera d’evitar els contaminants (metalls pesants, per exemple) és comprar sal de marques i en llocs on sàpigues que els productes estan testats. Avui en dia es comercialitza una sal pura i complerta, és sal del Himalaya, prové del assecament dels mars primaris fa milions d’anys i s’extreu en mines, el que passa és que és molt cara. No obstant i això em de tenir en compte que al ser humà li basten 0,2 grams al dia per a tenir cobertes les seves necessitats de sal i a Occident el consum mig diari per persona està entre 12 i 20 grams. El nostre cos només té capacitat per a eliminar-ne entre 5 i 7 grams diaris de clorur sòdic, pel que la resta es diposita, amb els perjudicis que ja sabem: hipertensió, nefropaties, cardiopaties, càlculs renals, osteoporosi, etc. Molta gent tira sal a les patates , o a una sopa, abans fins i tot de provar-les. De fet, els aliments ja tenen gust de sal (ja en porten). Ens diran que la sal realça el gust dels aliments, però aquests ja tenen el seu propi sabor. Triguem uns 2 anys en apreciar-lo, una vegada eliminada la sal de la nostra cuina. Les nostres papil·les gustatives, mentrestant, van despertant.
Benvolgut,
Enhorabona per l’article. Fins fa relativament poc, no havia pres consciencia sobre els perjudicis del Fluor addicionat a la sal, certament ni m’havia plantejat el fet que aquest procés es fes a partir d’un dels residus mes tòxics el Fluorur sòdic. Vaig arribar a la conclusió que la millor sal de cuina per us alimentari havia d’ésser la sal gemma (Halita) i vaig comprar l’anomenada sal de l’Himàlaia pensant que fora l’alternativa millor, Però havent llegit l’article del link adjunt, provinent d’una associació de pares de fills enverinats per fluor, estic bastant preocupat.
http://poisonfluoride.com/pfpc/html/himalaya.html
Vostè sap si hi ha al mercat una sal gemma apta per consum humà i no manipulada? Si en té ja la vindré a buscar!.
Moltes gracies.
Hola Joan,
Hem de procurar consumir productes de aprop que són més sostenibles. Crec que el més interessant és buscar sal sense refinar, ni rentar, ni tractar, ni additius. Es tracte de una sal que de per sí és grisa (no blanca), i que per ella mateixa ja porta tots els minerals i oligoelements necessaris per el nostre cos, per tant no s’ha de iodar, ni tractar de cap manera. A les botigues especialitzades amb aliments naturals, n’hi ha. Jo en tinc una de la casa Danival que és una marca reconeguda i amb mereix molta confiança. Aquesta casa porta sal marina atlàntica i especifica que controla els metalls pesats. Una abraçada.