26
Problemes oculars i cinema 3D
Tema: SalutMirar de forma prolongada pel·lícules en tres dimensions pot causar mal de cap a persones amb problemes mínims de visió. La sensació extrema de sentir-se dins d’una pel·lícula atrau tant a grans com a nens. L’objectiu principal d’un film en tres dimensions és que l’espectador la percebi de la mateixa manera que el món real, amb la il·lusió de profunditat. La tecnologia ho ha aconseguit, però el cervell ha de fer un esforç addicional que pot propiciar mal de cap.
L’efecte de profunditat que es percep en mirar una pel·lícula en tres dimensions (3D) és possible perquè cada un dels ulls, separats entre si per una distància aproximada de 6,5 centímetres, veu la imatge que té davant de forma lleugerament diferent (des d’un mínim angle diferent). Quan el cervell uneix aquestes dues imatges en una sola, es crea la percepció en 3D. Aquest procés, que representa una experiència sensorial nova, requereix un esforç addicional del cervell, davant del treball que fa en mirar una pel·lícula convencional en dues dimensions (2D).
En el primer cas, la il·lusió que es crea no es calibra de la mateixa manera en el cervell que en els ulls. Quan hi ha un problema ocular, com petits desequilibris musculars, es malgasta un gran esforç que ha de cobrir el cervell. No cal, per tant, tenir un defecte de visió greu. N’hi ha prou amb una petita tendència a algunes anomalies, que fins i tot poden passar desapercebudes per als que les tenen: estrabisme, ull gandul, alguns problemes de convergència visual o visió descompensada d’ambdós ulls.
La disparitat entre l’esforç ocular i el cerebral davant d’aquesta nova experiència sensorial pot propiciar mal de cap, segons ha constatat el grup d’investigadors de l’oftalmòleg Michael Rosenberg, de la Universitat Feinberg de Chicago (EUA). Aquesta despesa excessiva del cervell es tradueix en una contracció dels músculs frontals que tracten de corregir el defecte de refracció (canvi de direcció). Tot i que, en situacions normals, el cervell fa servir amb naturalitat molts desequilibris lleus, no els aconsegueix controlar davant pel·lícules en 3D.
No apte per a tots els públics
Es calcula que entre el 8% i el 12% de la població no és capaç d’apreciar l’efecte de les tres dimensions o el percep de forma inapreciable. Aquesta circumstància, precisa l’oftalmòleg John Hagn, és més freqüent en persones sense una percepció normal de la profunditat, amb problemes en els músculs oculars, els ulls no estan orientats en la mateixa direcció i tenen problemes en processar aquest tipus d’imatges.
Els experts nord-americans aconsellen examinar la vista abans de veure pel·lícules de cinema tridimensionals i, en un futur proper, de televisió. La comercialització d’aquest tipus de productes per a ús domèstic és imminent. Els investigadors conclouen amb la necessitat d’estudis que avaluïn fins a quin punt és comú tenir mal de cap després de veure una pel·lícula en 3D. Per la seva banda, Rick Heineman, portaveu de RealD, proveïdor d’equips de 3D per a teatres i cinemes, assegura que tant els mals de cap com les nàusees són les raons principals per les que aquesta tecnologia no s’ha enlairat fins ara.
En definitiva, el cervell s’esgota. Les ulleres que s’utilitzen ara (més còmodes que les bicolors) controlen quin dels ulls veu la imatge a la pantalla. Una ràpida successió de colors i bloquejos alternatius donen l’efecte realista que s’espera. Tot passa de manera tan ràpida (144 vegades per segon) que el cervell no és conscient que dues imatges s’uneixen en una.
Visió estereoscòpica
El principi de les pel·lícules en 3D es basa en l’anomenada visió estereoscòpica. Aquesta denominació es refereix a la visió binocular d’un objecte (la coordinació d’ambdós ulls en la seva utilització simultània), que aconsegueix integrar en el cervell, en una sola imatge, dues que es veuen des de punts diferents. Només els éssers vius que disposen d’una posició frontal (els ulls situats al front, amb una visió gairebé idèntica en ambdós) perceben les imatges tridimensionals.
Aquesta visió és molt típica en éssers que necessiten moure’s amb seguretat d’una branca d’un arbre a una altra, ja que sense ella és impossible calcular les distàncies de manera correcta. També és indispensable per als depredadors, que necessiten conèixer la distància a la presa per caçar amb eficiència, o per a les aus, que en cas contrari desconeixen on dirigir-se.
Consumer Eroski, Núria Llavina Rubio