El goig és manifesta pel creixement personal, però l’Ego busca distreure’ns de tirar cap endavant. L’Ego evita que tinguem disciplina. Promou la mandra, la comoditat i la falta de responsabilitat. Ens desvia de realitzar totes les coses que sabem són el millor per a nosaltres!

Entendre que les distraccions provenen de l’Ego pot ajudar a enfocar-nos. Mantingues la teva mirada en l’objectiu: Creixement, no comoditat. Ara surt i fes el que sigui necessari perquè el creixement passi.

Créixer a la vida és un assumpte de traspassar límits personals: descobrir capacitats que un/a creu no tenir.

<<Clica a sobre de la imatge per anar al contingut>>

La sang és la sàvia universal que conté la memòria d’això que sou. La dona és el reflex de la Mare Terra, doncs el nostre univers és creat dins de l’úter de la Mare Terra i vosaltres us connecteu amb la terra des del vostre úter. Sou Entitats encarnades sota els múltiples arquetips de la Deessa. En les cultures primitives es venerava la sang menstrual com a resultat de l’energia de la Terra manifestada en aquest plànol.

Llegir la resta de l´article »

Imagina que un equip de jugadors rep el trofeu d’un Súper Campionat abans de trepitjar el camp de joc. Com que no han jugat, el trofeu té poc valor per a ells. No obstant això, exactament el mateix trofeu tindria l’equip saltant amunt i avall amb alegria si de fet l’haguessin merescut.

Com més grans són les dificultats, més gran és la victòria. El desafiament, l’oportunitat d’aprofitar l’ocasió i les lliçons apreses són els que li donen al trofeu el seu veritable valor. La vida és així!!!

El Creador ens beneeix amb les probes i els contratemps en la nostra vida, ja que mentre més victòries aconseguim, més gran és el que mereixem i més gran és la joia que sentim.

Ser reals amb els altres no és una cosa fàcil de fer en una societat que honora el mantenir les aparences, però, és una part important en recórrer un camí espiritual. A través de la publicitat, els mitjans de comunicació i moltes altres formes, se’ns ensenya a estar més preocupats per com som percebuts en comptes de per el que som realment. Quantes vegades les persones et pregunten com et va sense estar veritablement interessats en escoltar la resposta? Quantes vegades respons “fantàstic!” Mostrant un gran somriure fals quan en realitat has tingut un dia, una setmana o fins i tot un mes difícil?

Fins i tot aquells de nosaltres involucrats en l’espiritualitat caiem dins d’aquest parany. Sentim que hauríem de ser de certa manera, així que pretenem ser això per al món exterior. Sentim que necessitem ser perfectes, submergint les nostres culpes. Viure l’espiritualitat és estar en un procés constant de transformació, i per fer-ho necessitem ser honestos sobre la nostra negativitat, amb altres i amb nosaltres mateixos.

Si intentem ser només somriures i bondat a l’exterior, però tenim pensaments negatius i de judici a l’interior, senzillament estem amagant la brutícia al escombrar sota la catifa. No hi ha transformació en això. A més, la veritat sobre el nostre caràcter sempre es pot notar. Tots tenim falles. Tots cometem errors. Quan decidim exposar-nos a nosaltres mateixos, amb les nostres escombraries i tot, les persones saben el que estan obtenint i aprecien el coratge que comporta ser així d’oberts. Llavors així es poden identificar amb nosaltres, ser un amb nosaltres.

Ser reals és una grandiosa qualitat espiritual. És indicatiu d’algú amb qui les persones poden connectar. Si amaguem la nostra negativitat a les ombres, mai veurà la llum. Ser honestos sobre la nostra porqueria i exposar-la a la resta és exposar-la davant la Llum.

Asseu-te on el gat se seu
Encreua els dits dels peus
Tanca els ulls i olora una rosa
Llavors digues:
Gadflykins! Gladtrypins!
Gutterpuss i Cass!
Veniu a mi les Fades!!!

Construïm un món on jo pugui ser sense deixar de ser jo, on Tu puguis ser sense deixar de ser Tu i on ni Tu ni jo, obliguem a l’altre a ser com Tu o com jo.

En fer-se fosc, les Fades inventen els seus llocs de reunió, que són tan màgics com les mateixes Fades. Sempre tenen el clima que les Fades volen que tinguin i sempre hi ha una mica de tot perquè cap trobi res a faltar. A la vora del rierol s’estenen suaus prades d’herba tendra on poder ballar, arbres daurats on amagar-se, cases acollidores on descansar …
Quan les fades desitgen un lloc màgic, només han de dibuixar-lo a la seva ment i el lloc pensat es materialitza, sorgint del no-res.
Diuen que, de tant en tant, les Fades atorguen aquest meravellós do a algun mortal. Mai diuen a qui li han concedit alguna cosa tan especial. Prefereixen que siguin els propis mortals els qui descobreixin si ho posseeixen. Si pots tancar els ulls i veure les teves il·lusions dibuixades en el teu pensament, no hi ha dubte; ets un dels afortunats.

Tots nosaltres tenim una veu en el nostre cap que ens diu que som la persona més meravellosa del món o que som la pitjor i la més incapaç. Aquestes pujades i baixades extremes són les dues cares de la mateixa moneda: l’Ego.

El nostre Ego tractarà sempre de convèncer-nos que som els millors, o el pitjors, però hi ha un secret per apagar la remor de l’ego i pujar el volum de la nostra ànima: Silenciem la veu de la negativitat quan estem ocupats fent coses per altres.

‎“Dins de tota dona, fins i tot de la més reprimida, s’hi arrauleix una vida secreta, una força poderosa plena de bons instints, creativitat, passió i saviesa eterna. És la Dona Salvatge, una espècie en perill d’extinció …”

Caminàvem sense buscar-nos….. Però sabent, que caminàvem per trobar-nos.

Diuen els que saben, que les fades també ploren, encara que no ho fan com els humans. El plor de les fades no es perd en els mocadors, ni s’evapora en l’aire. Diuen que quan ploren d’alegria, les seves llàgrimes es converteixen en diminutes boletes de colors brillants i que les fades fan amb elles petites joies: collarets, arrecades i penjolls amb els quals adornar-se i que sempre les porten posades per recordar el motiu feliç que les va provocar, però si el seu plor és de dolor, és diferent la seva destinació.

Diuen que quan els antics esperits del bosc senten a les fades plorar de pena, des del mateix cor de la terra fan brollar un arbre frondós, blau i lluminós com el cristall i cada llàgrima de fada es transforma en una fulla nova penjada a les seves branques que creixen i creixen. Totes les fades han abocat moltes llàgrimes pels nens que mai les coneixeran perquè van apaivagar en el camí de la seva vida la gana, el fred o el terror. I saben que l’Arbre mai deixarà de créixer, que mai cessarà la violència ni la injustícia però es consolen tenint un lloc tan especial on guardar la seva pena, perquè un arbre sempre creix cap a les altures i cap a la Llum. Cap a on la pau sempre és possible.

“Quan adverteixis que per produir necessites obtenir autorització d’els qui no produeixen res; quan comprovis que els diners flueixen cap a els qui trafiquen no amb béns, sinó amb favors; quan percebis que molts es fan rics pel suborn i per influències i no pel treball, i que les lleis no et protegeixen contra ells, sinó que, al contrari, són ells els que estan protegits contra tu; quan reparis que la corrupció és recompensada i l’honradesa es converteix en un auto sacrifici, llavors podràs afirmar, sense por d’equivocar-te, que la teva societat està condemnada.”

Ayn Rand (1.950)

Exquisit, deliciós, amor pur, emotiu, tendre, amor incondicional, cavallerositat, AMOR, emoció, encantador, inenarrable, bonic, nostàlgic, …… sense paraules!!!

És difícil endevinar on van les fades quan volen peregrinar. Agafen el camí que millor els sembla i se’n van a córrer mons, o cels, o planetes, o coves submarines. Elles es poden permetre fer el que els plagui perquè para això són fades. A mi no m’ho expliquen però sé bé que algunes diuen que se’n van, però no ho fan. En realitat, es queden tranquil·lament a les seves cases descansant o llegint un bon llibre. Que és una altra manera de peregrinar, solament que cap a dins. I les que sí se’n van, peregrinant mons, tornen amb els ulls plens de paisatges nous, la memòria repleta de paraules i l’ànima curulla de sensacions. I a les nits que segueixen al seu retorn, reunides en les seves rotllanes de ball, relaten cançons i poemes, parlen de tot el viscut i entrellacen històries que no acaben fins al clarejar.

Que ningú pensi que les fades són uns éssers ociosos, que passen tot el seu temps ballant. No, no. Abans de ballar atenen a moltes coses importants. Podeu veure a fades petites bufar sobre les llavors de la Dent de Lleó, perquè s’escampin pel camp i germinin en bona terra. També és molt important reposar els botons que es perden i, ocasionalment, reparar algun descosit o esquinçament en els vestits. Les fades saben molt bé que no han de malmetre les flors de les quals es vesteixen. Recol·lectar les fruites silvestres que ja han madurat, és també un treball important. A les fades els agraden molt les fruites i mantenir les plantes productives és un bé para tots i més pels animalets que s’alimenten d’elles. I, sobretot, cal cerciorar-se que cada flor conserva el seu perfum original. (Seria un desastre que una margarida fes olor de roses, per exemple). A aquestes i a moltes altres coses, igual d’importants, dediquen les fades bona part del seu temps. I nosaltres els hi agraïm.

En el matí del 7 de febrer de 1931, unes hores abans de contreure matrimoni, Amèlia Earhart es va asseure a escriure aquesta carta dirigida al seu futur espòs, George P. Putnam. Amèlia era ja aleshores un mite de l’aventura: en el 1927 s’havia convertit en la primera dona que creuava l’Atlàntic en monoplà. Crec que aquesta és la carta d’amor més bonica, sincera i valenta que mai he llegit:

Llegir la resta de l´article »